No he passat greus trastorns, però sí que en certs moments de la meva vida he necessitat suport professional per sortir d’un patiment difícil de gestionar.
Reconec que mai no he prestat gaire atenció a la Marató de TV3. Per descomptat que em sembla encomiable l’esforç, però em resulta excessiva l’emotivitat que l’embolcalla i m’incomoda aquest sentiment de “som-els-més-solidaris-del-món” que traspua, sobretot perquè jo tendeixo a pensar que la solidaritat de debò s’ha d’expressar en els pressupostos de les administracions públiques un any rere l’altre. Té menys glamur, però crec que dona millors fruits.
Però aquesta darrera edició em va interessar especialment, perquè per a mi aquest és un tema sensible. No he passat greus trastorns però sí que al llarg de la vida he necessitat suport professional en diverses ocasions: desgavell amb les emocions, estrès excessiu, “cremades” laborals... Les meves relacions personals i laborals se n’han ressentit i m’ha comportat un patiment llarg i difícil de gestionar. El suport psicològic i fins i tot alguna pastilleta durant un temps han fet l’efecte necessari, junt amb família i amics, per tornar el tren a la via.
Quan estudiava treball social, la psicologia em va interessar força. I de la meva experiència professional a Càritas conservo un gran record de l’aportació de les meves companyes psicòlogues, i encara d’una jornada que vam fer sobre la incidència de l’experiència migratòria sobre la salut mental amb els Drs. Joseba Achotegui i Jorge Luis Tizón. Del primer recordo com a partir del text de L’emigrant (Verdaguer) va ser capaç d’exposar les pèrdues i els símbols associats al procés migratori, i del segon la seva defensa de la xarxa comunitària de relacions per prevenir la malaltia mental, i la seva poca simpatia per donar d’entrada respostes medicalitzades a símptomes de malestar psíquic, cosa que de vegades potser escapça altres recursos amb què compta el pacient i que tenen a veure amb el seu interior. Senzillament, la medicació, quan cal, i prou. I no parlava des de la teoria, sinó des d’una llarga experiència en un barri considerat perifèric com és La Mina.
Potser amb aquests antecedents em va xocar que el treball de la Marató —magnífic sens dubte en molts aspectes— insistís tant en general a situar la malaltia mental “en el cervell”, subratllant doncs els aspectes biològics i hereditaris, i passés de puntetes sobre qüestions que a mi em continuen semblant rellevants i que tenen a veure amb com ens relacionem amb els altres. La recerca biològica, que considero molt important, és una qüestió d’experts, entre els quals òbviament no m’hi compto, mentre que en els factors socials, familiars i comunitaris sí que hi tinc molt a repensar. Jo em pregunto, per exemple: ¿la manca d’oportunitats laborals dels joves no té cap incidència en la malaltia mental? ¿L’individualisme excessiu, el fet de dipositar les expectatives en el consum com afecten les nostres relacions? ¿La medicalització abusiva —un fet entre nosaltres segons molts experts— quines conseqüències té? ¿Com afecta psicològicament les famílies el desemparament que provoquen els desnonaments? ¿La bretxa digital? ¿El racisme? ¿La llei d’estrangeria? ¿La indiferència? ¿La solitud?
En aquest sentit em va resultar molt més estimulant escoltar el cicle de conferències i de taules rodones organitzat per la Universitat Ramon Llull, la Fundació Vidal i Barraquer i l’editorial Herder el setembre passat amb motiu del Dia Internacional de la Salut Mental. Podeu trobar-lo al canal youtube de Herder. No us decebran els interrogants sobre l’ús i abús dels psicofàrmacs, la incidència d’internet, el mindfulness, l’estigmatització de les malalties, i el paper de la família i l’educació en la infància. Sense respostes fàcils, en una societat complexa. Ja és això.
