‘Fuck now’

Devia ser a mitjans del 90, poc després d’incorporar-me a la redacció. Crec que era la primera sacerdotessa que havien ordenat els anglicans i el Col·lectiu de Dones en l’Església va convidar-la a fer una xerrada a Barcelona. La Sefa Amell va oferir als principals diaris de Barcelona i a Foc Nou poder-li fer una entrevista. A la Roser li va faltar temps per anar-hi i agafar-me d’acompanyant creient que amb el precari anglès que sumaven entre els dos seria més fàcil entendre’s. La cosa és que és en arribar i seure els dos davant l’entrevistada, la Roser li va explicar que érem de la revista Foc Nou, però amb una pronúncia amb pretensió anglesa que va sonar a “fuck now”. La dona va posar uns ulls com a taronges i va llençar una mirada inquisitiva a la Sefa Amell com dient “però qui m’has portat!”. Per arreglar-ho vaig intervenir dient “new fire, new fire”. Suposo que llavors va pensar que érem una revista per a bombers, que sempre és millor que creure que tractàvem amb persones lleugeres de roba. Vaig afegir “new light”, però no sé si això ho va arreglar. Jo no sabia on posar-me, però la Roser va tirar endavant com si res no s’hagués esdevingut.

Fins aquí l’anècdota que és menor, però il·lustrativa de com vam aprendre de la Roser Bofill a fer les coses: sempre endavant i sense por. Perquè durant els anys que va estar la Roser a la revista, Foc Nou va ser sobretot una escola de formació. En el fer i sobretot en la manera de fer-ho. Un punt desorganitzada i aparentment improvisada (l’orde no va destacar mai a la redacció) que provocava escenes delirants com la descrita.

S’hi aprenia per l’empenta de Roser. També per les sinergies generades en una redacció compartida amb El Ciervo, on el privilegi era poder aprendre també del Llorenç Gomis. Un matrimoni únic i irrepetible en la història del periodisme a Catalunya. Però si s’aprenia era sobretot perquè a la redacció de Foc Nou hi havia clara una orientació. Una constant. Que es podria resumir enla manera que la publicació mirava l’actualitat religiosa.

Una mirada crítica. Un espai obert a tothom i especialment als qui no acostumàvem a tenir veu dins l’Església. Per això massa vegades la publicació era vista només com un espai contestatari, tot i que era una iniciativa que sempre treballava a favor de l’Església. El que volia era una altra manera de fer en l’Església, però no fer una altra Església.

Una mirada respectuosa. Mai agrairan prou la Roser algunes frases que ens feia treure o canviar dels articles. No era censura, era una creativitat lliure que feia un favor al qui l’escrivia. Criticar no és ofendre. És argumentar un punt de vista diferent. El mateix respecte i bona relació es tenia amb els responsables d’altres mitjans religiosos. Recordo el respecte mutu de la Roser amb mossèn Joan E. Jarque, fundador de Catalunya Cristiana, o la bona relació amb els responsables de Vida Nueva. Productes periodístics sobre el mateix tema, però que fèiem un servei diferent.

Una mirada col·lectiva. Foc Nou mai havia volgut incorporar a la pàgina del sumari una frase tipus “la redacció no es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors”. Perquè entenia que la revista responia a un discurs col·lectiu. Fet amb llibertat i discrepància. Però que era un discurs que s’escrivia col·lectivament. Per això també va donar suport a iniciatives on confluïen diversos grups eclesials renovadors. Durant molts anys va ser el Fòrum Vida i Evangeli. I després els primers congressos de Cristianisme al Segle XXI. Una iniciativa que va intentar aplegar també diverses entitats i que si va néixer va ser per una conversa de la Roser Bofill amb la Maria Rosa Farré del CIC.

Ser crític, respectuós i empènyer una tasca col·lectiva alhora, no és fàcil. I per això calia l’empenta una mica inconscient. Però tot això quedava perfectament encaixat amb una cola que en diuen periodisme. El que s’aprenia a Foc Nou era periodisme.

Finalment, tot queda definitivament relligat per la temàtica especialitzada, que és el que dona sentit a Foc Nou. La revista sempre ha estat oberta a analitzar temes socials, polítics, culturals o d’interès general. Però quan ho ha fet ha estat per aportar una mirada cristiana a aquesta realitat. I d’acord amb els temps, una mirada ecumènica. I l’eix que l’ha definit és parlar de l’Església. Parlar-ne d’una manera crítica, respectuosa i amb la veu diversa de les comunitats cristianes. Amb la valentia que no li faltava a la Roser Bofill i amb el far de la renovació que va impulsar el Concili Vaticà II. Mantenir viu aquesta voluntat de renovació ha justificat l’existència de Foc Nou. No és casual que l’origen de Foc Nou estigui en el CPL.

Pot cridar l’atenció als subscriptors de la revista que l’etapa de redactor i director a Foc Nou en destaqui el que vam aprendre els que vam passar per la redacció en aquella època i no en destaqui el que seria rellevant per una revista: els lectors. Foc Nou no hauria existit si no hagués interessat als lectors. Un producte especialitzat difícilment pot sobreviure sense el suport econòmic dels qui volen llegir-la. I Foc Nou només continuarà fent anys mentre li quedin lectors. Un judici sobre la revista ja és visible des de fora de la redacció i que no cal explicar-vos als fidels subscriptors. Les portades i el contingut són un testimoni perenne de què ha aportat la revista en cada etapa de la seva història. 

Crec recordar que el total de les etapes viscudes a la redacció de Foc Nou va ser d’uns quinze anys. No puc deixar d’anomenar alguns noms dels qui vam compartir més el dia a dia, sempre amb el risc immens de deixar-se’n algun d’important. Parlo del Francesc Romeu (que juntament amb el Joaquim Gomis és probablement la persona que més ha cregut i ha entès què és Foc Nou), l’Anna Roig, el Jordi Sànchez, el Joan Salicrú, la Lucia Montobbio, l’Enric Termes, la Sònia Poch o del suport sempre gràfic del Josep Rom. El més rellevant de dirigir Foc Nou és la responsabilitat de transmetre tot allò que ens han ensenyat els qui ens han precedit. I, acabant amb una paradoxa, quan una revista fa 50 anys, no sempre és una bona idea fer foc nou si vol dir prescindir del que l’ha marcat durant mig segle.

Jordi Llisterri
Director de la Fundació Catalunya Religió
@jllisterri