Menu
27 d'abril de 2024
Costa parlar de pau avui. Costa perquè si en general, i tradicionalment, apostar per la pau estava ‘ben vist’ però, a la vegada, s’associava a ser ingenu o a no tocar de peus a terra, avui, parlar de pau i invocar-la pot suposar el risc de patir ridiculització, menyspreu i, fins i tot, acusacions de criminalitat.
I és que la pau sucumbeix davant bombes, matances i genocidis. Però no només. També es veu assetjada per una cridòria eixordadora molt present en l’escena pública: en l’àmbit polític, en els mitjans de comunicació i en les xarxes socials.
Són temps de discursos d’odi, proclames bel·licistes, demandes de mà dura. I s’escampa, amb poca oposició, una convicció, en alguns casos feta amb profunda satisfacció, en d’altres amb greu resignació: que combatre la violència implica exercir —preparar, promoure i anticipar— més violència.
Són temps, doncs, d’arremangar-se: tornar a les beceroles, pouar-les i escampar-les. És clar, sense defugir la imprescindible autocrítica, la necessària revisió i la inevitable tensió entre realitat i perspectiva. Perquè voler la pau no pressuposa necessàriament encertar-la, fer bones anàlisis, establir bons diagnòstics i exposar bones receptes.
Però, amb tota la humilitat i també amb tota la convicció, és necessari dir algunes coses.
En primer lloc, caldria recordar que la pau no és, només, una perspectiva intel·lectual, una proclama ètica, un desig abstracte, una guia personal per afrontar la vida o una concepció espiritual. La pau té a veure, sobretot, amb la nostra vida, la puntual i concreta de cada dia. De fet, té a veure amb la possibilitat, present i futura, de viure-la dignament i plena.
Totes les persones necessitem unes condicions de mínima justícia i benestar, un entorn segur i de confiança, unes relacions que ens arrelin i ens eixamplin. I necessitem que no ens agredeixin pel carrer, que no ens assetgin a la feina, que no torturin la nostra família, que no assassinin els nostres amics, que no ens bombardegin la casa, que no ens arrasin la ciutat. De fet, fixem-nos-hi: la gent que menysprea la pau, la necessiten (per a ells). No hi ha millor prova que la pau és una cosa absolutament positiva i necessària que el fet que aquells que la ridiculitzen aspiren —i exigeixen— a viure en pau. Del que es tracta, però, és que la pau no sigui només per a nosaltres o els ‘nostres’ sinó per a tothom. I aquesta i no cap altra és la proposta del treball per la pau: fer possible la pau, per a tothom, a tot arreu, sempre.
Vinculat a tot això, cal dir una segona cosa. Considerablement òbvia, relativament dita però no sempre assumida. La pau és rebutjar la violència. La física, en forma de violència masclista, assassinats, terrorismes, guerres, matances i genocidis, que tantes vides ha segat i sega. Peròtambé la violència estructural,que encara n’ha segat i en sega moltíssimes més. I substituir la cultura de la violència per una cultura de pau. I promoure la convivència entre persones i grups. I aprendre a afrontar i resoldre els conflictes, sense defugir-los, ni esquivar-los, ni responent-hi amb violència o autoritarisme. I fomentar el diàleg entre nosaltres i els altres, entre propers i distants, entre coincidents i discrepants. I lluitar quan calgui (caldrà) contra la barbàrie tot mirant de respectar la vida i la dignitat dels altres. Per això, treballar la pau és moltes coses. Totes aquelles que tenen a veure en escapçar l’abisme entre la proclama de dignitat que suposen els drets humans, i la realitat. Aquí i arreu.
I si pensem en com està el món i com fer possible la pau global, analitzem, revisem i actuem; sí, certament, la pau està en reculada: en els darrers anys, ha crescut el nombre de conflictes armats (a banda de Gaza, Ucraïna, etc. n’hi ha una trentena més arreu del món), el nombre de persones mortes i, de forma espectacular, el nombre de persones desplaçades. També, malgrat alguns avenços tímids, es mantenen les grans bosses de pobresa i exclusió i uns nivells indecents de mortaldat per fam, manca d’aigua, manca d’atenció sanitària, etc.
Una evidència que, inevitablement, ens ha de generar desassossec: moltes de les polítiques que es fan i es desfan no treballen per un món en pau. La creació de condicions de pau i justícia (que, tal com dèiem abans, no és una cosa abstracta sinó imperiosa per a la vida de totes i tots) no és la prioritat de la majoria dels governs. Conscientment o inconscient, deixem ara aquest debat al marge, s’aboquen al món moltes decisions que generen violència, injustícia, vulneracions de drets humans i desordre.
Però aquesta evidència desassossegant, també ens ofereix dues perspectives esperançadores i positives: La primera, que l’estat galdós del món no és el resultat d’un accident, una desgràcia o una calamitat, sinó d’una molt mala política i unes lamentables prioritats. I, per tant, una segona: que si les coses estan malament, en bona part és perquè ho volem, ho permetem o ens hi resignem. Però amb altres prioritats, amb altres mesures, amb altres estructures, amb altres polítiques, amb altres valors, les coses —potser— podrien ser diferents.
Dit d’una altra manera: no anem bé, però podríem mirar de fer-ho diferent. I millor. ¿I què podríem fer per impulsar per fer possible la pau global? Assumir que, tal com entenem perfectament amb la nostra salut, prevenir és millor que actuar al darrer moment. Sempre serà millor prevenir un conflicte armat que fer-hi alguna cosa quan ja ha esclatat, tot es descontrola i els impactes humanitaris són enormes. Sempre serà millor aturar una guerra als seus inicis que deixar-la podrir durant dècades, generant muntanyes d’odi, cicles de revenja i pèrdua d’esperances. Prevenir els conflictes armats és menys cridaner que enviar carros de combat, però és més efectiu i, sobretot, positiu per a la vida de les persones.
Si les vulneracions de drets humans i la violència estructural són causa principal de patiment i font d’inestabilitat i conflictivitat al món, actuar-hi per fer-hi front és doblement positiu: per reduir el patiment de tanta gent, avui, i per evitar-nos conflictes i tensions l’endemà.
En aquest sentit, ens cal enfortir i democratitzar les estructures de governança global: vivim en un món ple de crisis, conflictes i situacions que depassen la capacitat (i, encara més: la voluntat) dels governs del món. Si no creem estructures que es preocupin i puguin actuar, globalment, per la ciutadania i els seus drets, pel respecte a la pau, per l’emergència climàtica; els interessos curtterministes dels governs i les ànsies de beneficis immediats d’uns pocs, però grans, poders econòmics, faran difícil la rectificació. I cal desenvolupar i consolidar els espais de justícia global, que recordin als estats que entre les seves obligacions com a actors polítics és la de respectar el Dret Internacional Humanitari i els drets humans.
Cal, imperiosament, desarmar i desmilitaritzar unes polítiques que ens aboquen a la guerra i traspassar recursos, estructures i mecanismes cap a la creació de condicions de pau, drets humans i justícia global.
I una claríssima convicció: només si som moltes les ciutadanes i ciutadans que ens creiem tot això i impulsem i exigim aquests canvis, podrem fer possible la pau. Que deixi de ser menys un somni i esdevingui molt més la realitat de les nostres vides.
Jordi Armadans
Politòleg i periodista. Analista de conflictes i activista per la pau
@Jordi_Armadans
