“Ho tenen tot i els costa tirar endavant”, diem els adults, davant la incomprensió que ens provoca una joventut que veiem cada cop més fràgil emocionalment.
Segons l’informe La situació de la salut mental en el jovent català, de la Federació de Salut Mental Catalunya i el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, un 14% de la població jove té algun problema de salut mental com ara l’ansietat o la depressió. Les urgències als centres de salut per aquests temes s’han multiplicat i el suïcidi és la primera causa de mort no natural entre el jovent. Hi ha un consens ampli en afirmar que aquesta realitat és un dels problemes més greus a què ens enfrontem com a societat i, malgrat això, no tenim els mitjans públics suficients per abordar-lo.
El mateix estudi ens diu que una de les causes del malestar emocional és el neguit de no tenir prou recursos econòmics per poder arribar a final de mes. Entre les variables més significatives destaquen el sexe (per cada home jove que pateix depressió, hi ha dues dones que en tenen) i l’orientació sexual. La violència i els maltractaments homofòbics que pateixen les persones del col·lectiu LGTBI+ s’apunten com un dels motius dels trastorns de salut mental, sobretot durant l’adolescència i la joventut.
L’angoixa dels joves amb orientacions sexuals no normatives ha estat a bastament explicada per epidemiòleg Ilan Meyer, amb la teoria coneguda com a minority stress o estrès de minories. Aquest científic nord-americà considera que, a més de les afectacions d’estrès més comunes com ara les causades per càrregues de feina excessiva, n’hi ha d’altres motivades pel fet de pertànyer a determinades ètnies, religions, nacionalitats o orientacions sexuals. El conflicte i la tensió sorgeixen del fet de ser minoria davant uns valors i cultures que no l’accepten com a vàlida.
Segons Meyer, els factors d’estrès propis de les minories sexuals serien l’homofòbia interioritzada, les experiències de discriminació o violència, l’estigma percebut i l’ocultació de l’orientació sexual. Els joves LGTBI+ s’enfronten a problemes específics com ara el rebuig familiar, l’assetjament social o les agressions verbals o físiques.
Com ens recorda un interessant article d’Àngel Rull a El Periódico del passat mes de març, “el procés de sortir de l’armari, que hauria de ser un moment d’afirmació personal, pot convertir-se en una font d’ansietat i temor. La lluita interna entre ser un mateix i protegir-se del dany, és una realitat”.
Per fer front als problemes de salut mental que afecten aquests joves, s’han de dur a terme polítiques que promoguin el respecte a la diversitat i augmentar i coordinar els recursos de salut mental pública, com reclama l’informe del Consell Nacional de la Joventut.
Ara bé, en l’àmbit privat, també és imprescindible que les famílies i les comunitats religioses siguem conscients de la influència que tenim sobre el desenvolupament i el benestar emocional dels nostres joves. Educar-los en un ambient d’estimació i acceptació (també de l’orientació sexual), mostrar tolerància zero cap a comportaments de maltractament, abús, o menyspreu, i contrarestar discursos d’odi és tan important com marcar-los límits i responsabilitats.
La psicologia i la psiquiatria intenten sanar els pacients, l’epidemiologia ajuda a descobrir les causes socials de les malalties mentals, les polítiques públiques han de revertir aquestes causes i garantir l’atenció sanitària; i l’educació amb valors tant laics com religiosos han d’ajudar a créixer infants i joves amb salut, no de vidre, sinó de ferro.
