Fe, cultura i societat des de 1974

Josep Maideu segons Joan Cuscó

27 de setembre de 2024

L’existència d’associacions i entitats que vetllin per la recuperació i difusió del nostre patrimoni ha possibilitat el reconeixement i revisió de figures com la del sacerdot, músic, compositor i periodista Josep Maideu Auguet (1893-1971). En aquest cas i amb motiu del cinquantenari de la seva mort, gràcies a l’Institut d’Estudis Penedesencs —i a una bona tirallonga d’entitats de la comarca i rodalia a més del CSIC— va veure la llum un estudi sintètic, exacte i prou dens en l’exposició dels fets i les dades fruit del rigor metodològic i documental d’un dels nostres investigadors més preparats, Joan Cuscó i Clarasó (Vilafranca del Penedès, 1971) amb un currículum de recerques i comunicacions sobre l’àmbit català més que envejable, tant en quantitat com en qualitat. En aquest sentit, per tant, cal ponderar la importància d’institucions que treballen per preservar el patrimoni i que ajuden a escriure (i reescriure) la nostra història ampliant les perspectives complint amb el seu deure com a servei públic. Alhora, també cal lamentar que publicacions com aquestes no s’editin en segells comercials que possibilitin una difusió més transversal. Massa sovint aquest tipus de treballs passen inadvertits per a melòmans, professors i altres perfils poc vinculats amb la investigació acadèmica més puntera.

Músic nascut en una família de músics on el pare compartia un altre ofici com era habitual a l’època en el cas dels integrants de bandes i cobles, Maideu i Auguet va ser tota una institució que va dinamització l’activitat musical i pedagògica entorn de la basílica de Santa Maria de Vilafranca del Penedès, on va ser un agent fonamental en la reconstrucció de l’orgue, sense perdre contacte amb el seu Ripoll natal. No menys significatives són les informacions a sobre l’activitat i supervivència durant els anys de la Guerra Civil o la influència de mossèn Lluís Romeu durant els anys de formació com a seminarista a Vic.

Així queda recollit en els tres blocs d’aquesta aproximació: una biogràfica; una altra versada en articles sobre la visió religiosa, musical i el pensament estètic amb un recull d’observacions sobre la seva visió de la música religiosa i litúrgica, especialment de les dècades dels anys 20 i 30 del segle passat. En aquesta línia s’hi constata l’adopció dels models del Motu Proprio com a compositor o la coherència entre el que predicava, el que reflexionava i les seves accions. Finalment, el tercer apartat presenta el vessant etnomusicològic per a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya primer i per a l’Instituto Español de Musicologia després, amb prop d’un miler d’obres i la seva passió per la música tradicional i popular. De fet, un annex documental final inclou la transcripció d’algunes tonades per a orgue, per a gralla, per a flabiol i tamborí, per a veu o per a campanes vinculades a festes majors, balls i cerimònies.

L’edició, austera i senzilla inclou un estimable nombre de fotografies i compleix la comesa d’exposar aquesta recerca que destaca com a matriu documental que aplana el camí per a futures investigacions permetent disposar dels elements bàsics, ordenats. Per exemple, establint una edició crítica dels seus articles, cròniques i altres textos.