La bellesa salvarà el món

Quan al vespre ens asseiem en comunitat ens agrada mirar alguna sèrie d’aquestes que ajuden a passar l’estona. En el meu cas, aquesta activitat em desconnecta de l’anar i venir del dia —després ja vindrà l’examen de consciència— però al mateix temps és una finestra a les tendències, en el sentit més ampli, del món d’avui, i faig una certa cultureta que no va gens malament. Mirant un dels capítols d’una sèrie nord-americana, no piadosa, per si algú s’ho pensa, un dels protagonistes albira el mar blau i brillant i les muntanyes verdes i esveltes i de sobte exclama: ¿qui pot negar Déu veient això?

I realment, com va dir Dostoievski, la bellesa salvarà el món. I em fa pensar que hi ha tantes coses boniques al nostre voltant que massa sovint amb tanta pressa per viure o desviure’ns no sabem captar. Em fa la impressió que ens costa aixecar el cap enlaire, veure el cel blau, el sol que brilla o la mirada simpàtica i riallera de qui tinc al costat, els gestos de tanta bona gent que hi ha pel món. El patiment de la guerra, la crisi, l’estrès diari es posen a primera fila i segurament amb raó, però cada cop estic més convençuda que hauríem de fer l’esforç de pensar més enllà i mirar allò senzill i de vegades molt proper que és veritable, bo, bonic, petit i eixerit i que dona vida. I que mostra la vida plena que Jesús ens va voler transmetre i que tan maldestres som a l’hora de seguir-ne l’exemple.

La bellesa de l’home clavat o despenjat de la creu costa de veure. Ara que s’ha inaugurat a Salamanca l’exposició itinerant The mystery man on s’ha recreat de manera hiperrealista i volumètrica el cos de l’home del Sant Sudari de Torí em pregunto: ¿és escàndol o és bellesa? Hi ha quelcom profund, realment bell, quan hom esguarda el Crist, quelcom que ha de transformar-nos interiorment i que ens ha de portar inexorablement a mirar amb ulls d’amor.