La crisi ecològica com a qüestió teològica

Tendim a pensar la crisi ecològica com una qüestió ètica. I ho és. Però és també una qüestió teològica, com ha recordat fa poc el papa Francesc al seu Missatge per al Temps de la Creació 2024.

La nostra societat concep l’ecologia com el deure ètic de preservar la natura, perquè ens hi va el nostre mode de vida i àdhuc la supervivència. Però la pregunta és: ¿d’on sorgiran les motivacions i les forces que ens faran corregir els comportaments, les tendències i les estructures que porten la destrucció mediambiental? El cert és que, tot i que la consciència ecològica és cada cop més forta, la humanitat continua causant danys i afavorint catàstrofes cada cop més greus. Els raonaments ètics o les lleis no semblen suficients (cf. LS 211).

La fe cristiana ens obre una perspectiva immensa de l’ecologia amb conseqüències radicals per a les nostres motivacions, que ens pot dotar de les forces necessàries (cf. LS 216). Aquesta perspectiva ve de contemplar l’acció amorosa de Déu: creació, revelació, encarnació, redempció, resurrecció i salvació.

Per la fe, entenem l’univers, amb l’espai i el temps, amb totes les realitats i éssers, com creació de Déu del no-res. Una creació absolutament lliure, perquè Déu no en té cap necessitat, com a acte d’amor, que és la seva essència (cf. LS 77). Res no existeix abans ni al marge de la creació Déu. Si existís alguna altra cosa abans de la creació, Déu no hauria estat lliure en crear. Per tant, tot allò existent ve de Déu, i és conservat per Déu en l’existència. Cap realitat no té l’ésser per ella mateixa, sinó que és Déu que la crea i la sosté.

La realitat, si és creada i sostinguda per Déu, no té consistència en ella mateixa, és finita i caduca, no pot sobreviure pels seus mitjans, està abocada a l’extinció. Però Déu, que és “Pare” amorós, que s’ha revelat com a relació pura de persones en l’amor, estima infinitament i incondicionalment aquesta creació seva, com a obra bona i bella, reflex del seu amor. L’estima fins al punt que s’ha fet ell mateix criatura en Jesucrist, per redimir-la i salvar-la, i ha enviat el seu Esperit per vivificar-la. Estimant així infinitament aquesta realitat, no pot deixar que desaparegui i es perdi en el no-res. 

Per això, creiem que tot l’univers és destinat també per Déu a la seva plenitud, al seu alliberament, a la salvació al final del temps a través de Crist (cf. LS 83, 99-100). No és només l’ésser humà qui és destinat a la salvació i a la vida eterna, sinó tota l’obra de Déu. Perquè l’ésser humà no es pot concebre sense el món; la salvació humana anirà conjuntament amb la del món.

Aquesta perspectiva, de la qual no sempre som conscients els creients, ens obre també una mirada nova sobre la naturalesa. La veiem no només com objecte per a les nostres necessitats, com espai de vida o casa, la veiem també com a realitat estimada per Déu, amb un valor propi i cridada a ser salvada juntament amb nosaltres. 

Però encara hi ha més: hem estat cridats per Déu per contribuir a l’obra de la creació i, per tant, també a contribuir a la plenitud de l’univers (cf. LS 80). Com afirma la teologia, de fet som cocreadors i som també mediadors de la salvació de l’univers, cridats a portar la creació a Déu, perquè ell li doni la plenitud.

Aquest “entrellaçament entre Déu i l’home” (Francesc) s’expressa i es realitza de forma anticipada ja en la litúrgia i, particularment, en l’eucaristia. Allà Déu mateix es fa present i es fa menjar per les seves criatures (cf. LS 236). Som cridats precisament a viure com a éssers litúrgics, “sacerdots” de la creació (Ioannis Zizioulas).

La nostra conversió i contemplació d’aquestes veritats tan grans, revelades per Déu mateix, ens poden dur, com cap altra perspectiva purament ètica, a respectar, estimar i protegir la creació en una autèntica ecologia integral (cf. LS 217 i 222).

Eduard Ibáñez
Advocat, adjunt al Representant personal del Copríncep episcopal d’Andorra. Exdirector de Justícia i Pau (2001-2021)
@eduardiban