Recordant Martí Alanis, 15 anys després de la seva mort: El bisbe que va transformar Andorra

Inauguració de l'Escola Bisbe Martí del Milà, l'any 1994 | © Diari de Tarragona
Inauguració de l'Escola Bisbe Martí del Milà, l'any 1994 | © Diari de Tarragona

Sempre hi ha una primera vegada. Al llarg de molts segles, cap dels bisbes d’Urgell va ser ordenat en la seva catedral romànica, fins a l’arribada de Joan Martí Alanis (1928-2009) a principis de 1971. Nascut en la petita població del Milà, a poc menys de 20 quilòmetres de Tarragona, Martí Alanis es va convertir així en un dels dos eclesiàstics que, a tot el món, ostentaven la direcció d’un Estat. L’altre era el Papa. Andorra, des de l’Edat mitjana, es governava amb dos prínceps. Un de cada costat dels Pirineus. Per la part hispànica, el bisbe d’Urgell, per l’altra, primer els comtes de Foix, més tard els reis de França i després, fins a l’actualitat, els presidents de la República Francesa.

En el moment del seu nomenament episcopal, el nostre protagonista era un home amb una extraordinària preparació acadèmica i poc més de quaranta anys, una edat poc habitual per al seu càrrec. En el moment de la mort de Franco, serà el més jove dels bisbes catalans. La premsa de l’època el descriu com una persona senzilla i d’extraordinària humanitat. Es movia en l’òrbita del Concili Vaticà II i tenia moltes ganes d’aportar a l’Església aires nous. Va expressar aquesta voluntat de renovació quan va dir que pretenia representar a una generació que ascendia. No és estrany, vista la seva inquietud reformista, que manifestés una inquietud especial per la joventut i el seu futur. Es preocupava en constatar que, dins de l’Església, existia una falta de confiança i d’alegria que originava un cristianisme amb poca embranzida.

Signatura constitució andorrana 1993 al palau episcopal | © Arxiu nacional d'Andorra
Signatura constitució andorrana 1993 al palau episcopal | © Arxiu nacional d’Andorra

Com a bisbe d’Urgell, havia de ser copríncep d’Andorra al costat del president de França. La premsa, després de la seva elecció, li va preguntar si era conscient de la seva nova responsabilitat. Va respondre afirmativament, i començava així un mandat on acabaria canviant la faç de l’estat pirinenc. La nova Andorra, pel seu gran dinamisme econòmic i cultural, no es podia continuar governant com si res hagués canviat des del segle XIII. Per modernitzar el país, Martí Alanis va promoure la Constitució de 1993, que va significar una equiparació amb els usos polítics habituals a Europa. Això implicava, per començar, reconèixer els drets i llibertats de la ciutadania. Una ciutadania que no podia limitar-se a la minoria d’andorrans amb arrels més o menys remotes: calia comptar també amb el fenomen de l’immigració. Es tractava, en definitiva, que els coprínceps no disposessin de tantes atribucions perquè fos el poble qui tingués més protagonisme. Andorra, mentrestant, aconseguia un important reconeixement internacional. El mateix any 1993 en el qual es va aprovar la seva Carta Magna es va convertir en el membre 184 de l’Organització de les Nacions Unides.

Les inquietuds catalanistes

També ens trobem davant un home sensible al fet diferencial català. En 1970, quan va haver de preparar un missatge per als fidels de la Seu d’Urgell, el va fer en castellà i català, tal com informava la Fulla oficial de la província de Barcelona. El mateix periòdic esmentava que Josep Pont i Gol, que acabava de convertir-se en Arquebisbe de Tarragona, s’expressava normalment en català. Tots dos prelats reflecteixen així unes inquietuds catalanistes que manifestarien més tard en el debat sobre si els bisbes espanyols havien de constituir una Conferència Episcopal pròpia. Martí Alanis va manifestar que Roma mai reconeixeria una conferència que no pertanyés a un Estat. Però, si els polítics aconseguien un estat independent, els bisbes catalans no trigarien a crear el seu propi organisme.

El bisbe Martí Alanis al seu despatx | © Bisbat d'Urgell
El bisbe Martí Alanis al seu despatx | © Bisbat d’Urgell

El bisbe d’Urgell, a més, va protestar el 1973 amb motiu de la detenció de 113 membres de l’Assemblea de Catalunya, la coneguda entitat antifranquista. Va aprofitar l’ocasió per defensar els drets de reunió i d’associació, reconeguts per Joan XXIII en l’enclíclica Pacem in Terris. No obstant això, malgrat aquesta proximitat amb el catalanisme, va participar activament en la Conferència Episcopal Espanyola. Segons el setmanari El Temps, Martí Alanis sentia gran satisfacció cada vegada que havia de viatjar a Madrid.

El seu nom va sonar com a possible arquebisbe de Barcelona per succeir al cardenal Jubany quan aquest, en complir 75 anys, va presentar la seva renúncia. Pel que sembla, degué sospirar d’alleujament quan el Papa, després d’una gran demora que va donar peu a nombrosos rumors, va triar a Ricard Maria Carles. Acostumat a Andorra, Alanis s’estalviava així nombrosos problemes. “M’he deslliurat de molts maldecaps”, va declarar a la premsa. No en va, la Ciutat Comtal era cap d’una diòcesi amb nombrosos problemes interns, que durarien fins a l’any 2004, quan la Santa Seu va resoldre el relleu de Ricard Maria Carles —substituït per Lluís Martínez Sistach— amb la polèmica partició arxidiocesana que va motivar la creació dels bisbats de Sant Feliu de Llobregat i Terrassa.

Comparteix

Contingut relacionat