Menu
23 d'abril de 2024
Laura Mor Iriarte (Barcelona, 1983). Periodista especialitzada en religió. Actualment treballa a l’equip de comunicació de la Fundació Vedruna Catalunya Educació i col·labora amb Catalunya Religió. Formada en Comunicació dels Conflictes i la Pau (UAB, 2006) i en Comunicació i Religió a l’Era Digital (URL, 2015), ha treballat com a guionista al programa Signes dels Temps de TV3, i en el servei de comunicació dels Missioners Claretians (des de la productora Animaset) i del Centre Sant Jaume (entitat socioeducativa del sector social dels jesuïtes). És catequista a la parròquia de Santa Maria de Llerona (Vallès Oriental), col·labora amb la coordinadora de dones creients Alcem la Veu, forma part de Justícia i Pau de Barcelona, i del Grup Sant Jordi de promoció i defensa dels Drets Humans. Ha escrit i realitzat el llibre i el documental Sant Francesc d’Assís a Bellavista. Una parròquia al servei del barri (2019), i els documentals La força de l’esplai de Llerona (2019) i Església confi(N)ada. Ser cristià en temps de coronavirus (2020).
¿Com has viscut el pas de dirigir un mitjà com és Catalunya Religió a ser responsable de comunicació de la Fundació Vedruna?
Ha estat essencialment un canvi de rol dins d’un mateix àmbit professional, com és la comunicació. El món educatiu requereix de bons professionals en els projectes, que entenguin les rutines informatives i facilitin la feina als periodistes. Quan has treballat a l’altre cantó de la càmera tens una visió més rica del procés informatiu. Ara toca encarar aquest repte.
A Twitter de les Escoles Vedruna teniu més de 2.000 seguidors i la vostra activitat pel que fa a les publicacions és gairebé diària. ¿Com en gestioneu el contingut professionalment?
Les xarxes socials demanen ser-hi i passar-hi estona. El perfil de @vedrunacat respon també a una altra xarxa, que no és només virtual, i que és la que comparteixen les 37 escoles Vedruna de Catalunya. L’objectiu d’aquest canal és explicar allò que compartim i com fem vida el projecte educatiu. I hi ha molt de moviment perquè es fan coses, però, a més, hi ha una cultura comunicativa, en què tots els agents implicats pensen a fer una fotografia i a explicar perquè han decidit treballar plegats.
La imatge corporativa d’Escoles Vedruna és una ve baixa que sembla simular un check, dit en anglès, com els que fan servir els docents per aprovar/corregir els exercicis didàctics. ¿Pot representar un estímul visual per atraure pares i mares d’alumnes?
La ve baixa de Vedruna respon efectivament a un vist. Però és també un ocell que vola, un somriure, un llaç vermell i, en essència, un cor: la fundadora, Joaquima, demanava fer-ho tot per amor, res per força.
Fa uns anys, les escoles disposaven de pocs mitjans de fer-se veure públicament i, normalment, es publicitaven a l’inici del curs escolar o en temps de preinscripcions per captar nous alumnes.
Escoles, projectes socials, iniciatives d’acompanyament espiritual, tot demana comunicació. No podem entendre avui aquesta realitat sense explicar-la. ¿Deixarem a l’ombra iniciatives potents? Ens les guardarem només per a nosaltres? Comunicar forma part de la missió dels nostres projectes.
¿Quina sensació et genera la cultura comunicativa de l’Església a Catalunya?
Hem avançat molt, però queda encara molta feina per fer. De vegades penso que no és tant que no sapiguem com ho hem de fer, sinó que no ho volem fer. Cal dedicar-s’hi i treballar molt. ¿Hi estem disposats? ¿O encara ens fa por ser transparents o compartir els processos i les decisions?
¿Existeix un esforç quantitatiu pel que fa al posicionament a les xarxes i a la premsa de l’Església catalana en els últims anys?
Sens dubte, cal valorar l’esforç i la creativitat per fer tant, de vegades, amb ben pocs recursos. Però no perdem de vista que com a Església partim d’una manca de credibilitat i d’una reputació molt i molt tocada. Sense una estratègia clara, només ens podrem llepar les ferides. Cal proactivitat i confiança en els professionals.
Redacció Foc Nou
