Un pare del desert, un monjo d’entre els segles IV i V anomenat Abba Dióscoro, deia: “De veritat, si se’m permetés veure els meus pecats, no en bastarien quatre més amb mi per plorar-los”.
Si pensem en la nostra realitat, estarem d’acord que les conseqüències que té el mal són profundes i doloroses. Un familiar que gira l’esquena a un altre, comentaris crítics que circulen sobre algú en un entorn de feina, o la mort d’algú proper provocada per una agressió injusta o per un accident causat per un conductor que no estava en condicions de conduir (no diguem ja si fos per un tiroteig, com passa a les escoles dels EUA). Cadascú podrà recordar ferides que no s’acaben de curar mai.
El mal és un càncer agressiu, terminal i ràpid. És com un incendi d’estiu encès per un llunàtic, alimentat pel vent i la calor. Això és exactament el que està passant al món en els diferents conflictes internacionals. Estem contemplant la cara més inhumana del nostre estimat món: la massacre. Els polítics juguen amb la vida i la mort dels ciutadans gairebé com si juguessin a la ruleta. No hi ha prou llàgrimes.
I això es repeteix de generació en generació. Fa pocs mesos he estat a Varsòvia, ciutat aniquilada durant la Segona Guerra Mundial amb una precisió esgarrifosa: un llançaflames destruïa casa per casa, fins que no quedés res. Ara hi ha edificis nous. Però el dolor continua arrelat a Varsòvia. Tampoc allà hi ha prou llàgrimes.
És difícil imaginar les conseqüències de les decisions d’una sola persona, d’un sol líder. Encara que estigui influït per altres, la història demostra que el pes d’un líder és determinant per iniciar o aturar un conflicte. Sembla que el dimoni no fa falta, tenint persones que fan de la barbàrie un programa polític de facto.
El sant pare Lleó XIV, com els seus antecessors, ha demanat la pau al món per activa i per passiva, amb més insistència encara tenint en compte que: “Atès que en la guerra actual s’utilitzen armes científiques de tota mena, la seva atrocitat amenaça de portar els combatents a una barbàrie més cruel i profunda que la de qualsevol època passada” (audiència del 18 de juny de 2025).
És cert que el Senyor escolta els crits dels qui sofreixen i farà justícia (cf. Salm 34,18-19). I és cert que els cristians procurem perdonar. El que no podem oblidar és que el mal té conseqüències desastroses. Per això, mentre intentem que els líders deixin les armes, aprenguem la lliçó a casa nostra.
En el nostre ambient més proper, podem ser generadors de vida o podem ser l’inici —també amb accions relativament petites— d’un càncer que pot agafar força per si sol i descontrolar-se. Insisteixo de nou: encara que el Senyor ens perdoni les ofenses, no oblidem que podem generar un mal que ja no controlem i que pot tenir ramificacions profundes en aquells que tenim a prop.
Per això, aprenem dels conflictes mundials per evitar els mals de casa nostra. Estalviem-nos paraules que fereixen, enganys, traïcions, mentides i venjances entre persones properes. No som conscients del mal que podem causar.
Pot ser heroic respondre pacíficament quan sentim l’odi al cor. És el que demanem als líders internacionals: que siguin valents, perquè el mal que provoquen és d’una gravetat extrema. Ara bé, també en la vida quotidiana podem fer mal amb paraules, gestos o silencis que deixen ferides profundes. No és el mateix, però tots som responsables de frenar el mal en el nostre entorn. Això ja és fer molt de bé: cada gest de pau és una llàgrima que no caldrà vessar.
