Menu
14 d'octubre de 2024
L’infant no és l’extensió dels seus pares, ni una prolongació dels seus somnis. Tampoc no és una propietat, ni del pare, ni de la mare. Necessita la cura, la protecció d’ambdós per arribar a esdevenir allò que està cridat a ser, però no és un objecte, ni una cosa, ni una propietat privada.
És un ésser cridat a fer de la seva vida un projecte singular, una realitat emergent, però si no és acollit ni cuidat des del mateix moment de la seva constitució, no pot progressar ni desenvolupar-se atesa la seva extrema vulnerabilitat.
Aquesta vulnerabilitat, tan manifesta, en l’inici del periple humà, subsisteix al llarg de tot el trànsit de l’existència, però torna a evidenciar-se en la darrera estació, en l’ancianitat. En aquest sentit, la primera i la darrera etapa de la vida humana són anàlogues. Naixem heterònoms i dependents i amb l’envelliment retornem al terreny de la vulnerabilitat.
La vulnerabilitat és la clau de volta de l’existència humana. Ser vulnerable, però, no és ser conscient de la vulnerabilitat. El nadó no sap que és vulnerable, però l’ancià, en plenitud de facultats mentals, coneix els topants del seu ésser i les limitacions de la seva corporeïtat. La saviesa va estretament lligada a l’ancianitat i a aquest acte de consciència.
L’infant tampoc no és la pura i mecànica resultant de l’ambient. És una novetat en la història, algú nou que viurà, molt probablement, un itinerari segmentat en quatre estacions (infantesa, jovenesa, maduresa i ancianitat), encara que cadascuna d’elles les viurà al seu mode, perquè no hi ha una única modalitat de viure-les, sinó que cada ésser humà les viu segons la seva naturalesa.
L’infant no és un projecte de persona. És ja una persona de carn i ossos. No és un pròleg de l’home madur. La persona és un ésser dinàmic que es transforma i creix a través de les vicissituds de la seva existència. Quan l’infant deixi de ser infant, mai més no veurà el món com el veia fins aleshores, mai no percebrà la unitat de l’existència com la percebia aleshores. Serà un altre sense deixar de ser el que és.
Aquesta correlació entre el que roman i el que canvia és essencial per comprendre la condició humana. Al llarg de les estacions de la vida, roman l’home, però, a la vegada, canvia i es transforma i mai no torna a ser el que era. Hi ha quelcom que subsisteix i que permet lligar els diferents episodis de la vida com a integrants d’un mateix argument; però, a la vegada, hi ha un munt d’elements que canvien i que es transformen.
Sigmund Freud es va referir a l’esglai de l’infant en néixer, al trauma de ser abocat al món exterior. Per alguns, la nostàlgia del si matern persisteix en el cor de tot ésser humà al llarg de tota la seva vida. Hi ha el desig de tornar al si matern, a la protecció originària, a recer del món. Totes les reconstruccions artificials posteriors d’aquesta cavitat originària són còpies imperfectes que mai no reprodueixen aquella situació primària.
En néixer, ets expulsat, abocat al món, jeté au monde, en paraules de Jean-Paul Sartre. Aquesta expulsió causa patiment, no és volguda, provoca un terrible xoc. Consegüentment, ve el plany, el crit, el plor, però no hi ha marxa enrere, tampoc no és possible romandre indefinidament en aquella cavitat protectora.
En ser expulsat, necessites que algú vetlli per tu, que algú tingui cura del teu petit ésser, perquè ets fràgil i vulnerable. Si ningú respon a la teva crida, mors. Si tothom practica la indiferència, mors. Sobrevius, perquè algú és sensible al teu plany; perquè algú és deferent amb tu; perquè algú t’acull sense necessitar-ho.
Entre la primera comunitat d’acollida de la qual ha estat foragitat i la intempèrie del món, el nounat necessita una nova esfera d’acollida, un entorn càlid i confortable, on pugui aprendre a desenvolupar-se i orientar-se en l’existència. La llar és aquest nou àmbit, aquest lloc que s’interposa entre el nounat i el món exterior. No és, solament, un espai físic, un sostre i unes parets; és un àmbit afectiu i emocional, un entorn càlid i simbòlicament significatiu. És el segon úter.
El món és hostil per al qui ha acabat de néixer. Disposa de poca força per afirmar-se a si mateix. És fràgil, vulnerable i dependent. Està desorientat. No sap a on és, ni sap què ha vingut a fer. Es troba abocat a un món que no ha escollit i a una existència que tampoc no ha triat. Haurà d’auscultar la crida interior per discernir la seva vocació en el món. Haurà d’aprendre a desxifrar els signes i els símbols que l’embolcallen i, tot imitant els seus referents, anirà creixent.
Tots érem així en néixer: éssers vulnerables i mimètics. Repetíem el que veiem en els éssers que ens envoltaven. Aprenem per imitació i, de manera inconscient, assumim tota mena d’hàbits i de signes que configuren la pròpia identitat personal. Només, després, en la maduresa de la vida, som capaços de qüestionar-nos per què fem el que fem, per què imitem el que imitem i ens preguntem si té sentit fer-ho. L’adult també és mimètic, però té la capacitat d’interrogar-se per les raons de la seva imitació. L’infant, en canvi, ho fa instintivament.
En aquesta estació de la vida, es mitifiquen els pares. Es consideren éssers excepcionals, omnipotents i immortals. En aquesta primera estació de la vida, a l’infant no se li ocorre pensar que el seu pare pugui equivocar-se, fallar, errar o fracassar. Per a ell, els pares són l’autoritat, la protecció i la donació en absolut.
Després, en el període de l’adolescència, vindrà el procés de desmitificació. Per fer-se gran, l’infant haurà de passar pel període de l’adolescència i matar, simbòlicament, els pares, per afirmar la seva singularitat i confrontar-se amb el superjò patern. Sentirà la necessitat de tallar el cordó umbilical, de descobrir món, d’explorar la realitat que s’estén més enllà dels límits de la llar i aquest aprenentatge serà decisiu en la seva formació com a éssers humans.
El món és estrany per a l’infant. Aquesta sensació d’estranyesa, però, no desapareix mai del tot en l’ésser humà que pensa. A l’infant tot li ve de nou. Està desconcertat, desorientat, necessita referents, llenguatge. L’home madur s’ha acostumat al cicle de la vida i, amb el temps, ha anat domesticant l’estranyesa de viure, però, a voltes, sent una vivència molt semblant a la de l’infant i tot allò que és tan habitual i reiteratiu en la seva vida, se li presenta sota un vel d’estranyesa.
Els pares tradueixen el significat del món a l’infant, esdevenen intèrprets perquè el món esdevingui intel·ligible. Donen al fill acabat de néixer l’atmosfera d’un constant assentiment i amor. Aquesta atmosfera d’acollida, de confiança i de calidesa és bàsica per al creixement equilibrat del fill. Per això, quan manca el pare o la mare, es produeixen ferides que deixen traça i que són molt difícils de curar.
És així com adquireix la consciència de ser emparat. Després, amb el temps, descobreix que tampoc ells no ho entenen tot, o bé que les seves interpretacions són massa senzilles per ser creïbles.
A poc a poc, en el decurs d’aquesta primera estació, l’infant va adquirint autonomia i delimitant les fronteres de la seva personalitat. Pren distància de l’entorn que l’ha protegit i l’ha vist créixer, penetra en el món exterior, surt de l’àrea de confort i veu com s’erosiona la seva innocència i la seva espontaneïtat. L’autèntica crisi que posa punt final al cicle de la infantesa és el desvetllament de la pròpia personalitat, amb el naixement de la consciència de ser algú diferenciat dels altres. Descobreix el seu jo, s’adona que és algú diferent, que no és una nota adjacent als seus pares. Aquesta separació mental és el descobriment del principi d’individuació. S’adona que és un individu separat, té consciència d’existir i de tenir una naturalesa pròpia. El naixement del jove es produeix quan l’infant marca distància, accentua la seva individualitat, es revolta contra l’autoritat i desconfia del que diuen els altres.
Francesc Torralba
Professor universitari, filòsof i teòleg
@f_torralba
