Menu
20 de setembre de 2024
A la seu mundial dels bektaixites, a l’extraradi de Tirana, en un lloc humil on destaca només l’edifici principal del complex d’aquesta ordre sufí, el seu líder espiritual, Bava Mondi Edmond Brahimaj, atén a Foc Nou. Des de 2011, encapçala aquesta ordre seguidora dels preceptes del santó Haci Bektaş Veli, místic islàmic d’entre els segles XIII i XIV. Encara que pivota en l’Alcorà, el bektaixisme s’allunya de les interpretacions ortodoxes i extremistes de l’islam i abraça el sincretisme religiós: sempre amb moderació, els seus feligresos poden beure alcohol i fins i tot ingerir porc. No obstant això, hi ha normes, i com en les principals religions monoteistes, limitacions de gènere: una dona no pot liderar aquest credo.
Els bektaixites, que tenen més tradició de la que reflecteixen les estadístiques actuals de feligresos, troben el seu gènesi espiritual en l’islam místic desenvolupat a l’Àsia occidental i l’Iran. Posteriorment, de la mà de migrants que fugien d’exèrcits i fams, aquest misticisme va arribar a Anatòlia. Va mutar. Va absorbir idees d’altres creences i va néixer el bektaixisme, que va ser institucionalitzat per l’Imperi otomà a principis del segle XVI gràcies a Balim Bava. Creença de sultans i visirs, al costat dels geníssers, les tropes d’elit otomanes, el bektaixisme es va expandir pels Balcans perquè el sincretisme que el caracteritza facilitava la conversió de cristians. A principis del segle XIX, després de dècades tumultuoses, la Sublim Porta va desmantellar els geníssers i va substituir la influència religiosa bektaixí per la de l’ordre naqxbandita, sufí de la branca sunnita però de rigidesa pròpia de l’islam més ortodox. En aquell moment, l’ortodòxia islàmica es va convertir en la pega que va fixar les diferències ètniques i el bektaixisme va quedar relegat a la perifèria.
El 1925, el fundador de la República de Turquia, Mustafa Kemal Atatürk, va prohibir els ordes religiosos, que en la pràctica van continuar, i els bektaixites, ja minvats, van canviar la seva seu de Hacibektaş (Turquia), a Albània, on poc després passarien a la clandestinitat: Enver Hoxha va prohibir les pràctiques religioses. Com a resultat d’aquest infaust segle XX, el bektaixisme no és gaire reconegut en el món, ni tan sols a Turquia, i se li agrupa amb l’islam ortodox xiïta del qual renega tant; a més, hi ha una fissura cismàtica. No obstant això, encara es pot dir que el líder mundial dels bektaixites és Bava Mondi i que la seva seu és a Albània, país que, després de la caiguda del comunisme en 1991, reconeix aquest credo seguit pel 4% dels albanesos.
El Papa ha reconegut que no existeix lloc en el món amb l’harmonia religiosa d’Albània. ¿En un país on res funciona, com ha sigut possible?
A Albània tenim matrimonis entre seguidors de diferents confessions. En altres països, els líders religiosos i polítics han creat els problemes. Al final, un mateix crea en la seva ment enemics, pensa malament de l’altre, i és resultat de la ignorància, la pobresa, l’egoisme i, per desgràcia, l’enveja.
¿Com definiria el bektaixisme?
És una branca mística de l’islam que consta de cinc preceptes: creure en Déu i en el seu profeta, Mahoma; resar; festejar el Ramadà; ser generós i compartir amb els altres; i fer el pelegrinatge a la Meca. Aquestes cinc obligacions es basen en quatre creences: «xaria», que és la llei, «tariqa», que és el camí místic de l’islam, «marifa», el coneixement, i «haqiqat», dir i conèixer la veritat encara que sigui contrària als teus interessos. Això no significa que siguem diferents a altres musulmans: tenim una mateixa religió i els hadits o dits de Mahoma, però estem dividits (dels sunnites) en els successors de Mahoma i els califes. Per arribar a Déu existeixen camins diferents, i el místic es va obrir quan l’islam es va desviar del camí correcte. El sunnisme té quatre escoles i el xiisme en té dues. Nosaltres, com a alevis xiïtes, seguim el camí dels dotze imants i no representem a l’ortodòxia. Com va dir el profeta Mahoma, tot el que és lògic és meu i tot el que manca de lògica no pertany a la meva religió.
¿Els bektaixites poden beure alcohol o menjar porc? ¿Què tenen prohibit?
Déu no prohibeix res, però diu en l’Alcorà que no cal sobrepassar els límits quan es beu. El porc no és que no es pugui menjar, però transmet una energia negativa a la gent: el porc es menja tot, fins i tot a si mateix. Quan trenca les regles religioses, l’home s’encamina cap al mal, però, quan entén l’error comès i no el repeteix, Déu li perdona.
¿Vostè ha comès errors?
Per descomptat, com tot ésser humà. Però són errors, no faltes, perquè no hi havia intenció.
La dona bektaixí pot compartir espai amb l’home durant el res, però no pot arribar a liderar la comunitat. ¿Considera justa aquesta forma de discriminació de gènere?
En el bektaixisme o en les religions no es discrimina: és l’ésser humà qui discrimina. Imagini que resem, qui li evita aconseguir un major grau d’espiritualitat? No importa que jo sigui el líder: la parcel·la espiritual no és la material. La naturalesa, no obstant això, no permet a la dona un major grau de poder en el món material: quan està embarassada, per exemple, no pot regir; és part de la naturalesa i l’ésser humà no pot canviar-ho.
El que diu es considera masclista. En el món, una dona pot ser presidenta o primera ministra.
És la part material. No és apropiat barrejar parcel·les. Res deté a la dona en el pla espiritual. Els bektaixites diem que, si tens a la teva dona en bones condicions, el teu estómac estarà sempre feliç. Quan la dona té moral, l’home no envelleix. La dona és crucial per a la família, ja que educa als fills; i l’home proveeix de menjar perquè la dona no té la mateixa capacitat física per al treball.
«Els homosexuals tenen dret a estar dins d’una família», ha reconegut el Papa Francesc. ¿Què opina de l’homosexualitat?
Com li he repetit, la creença és una cosa personal. Només soc jutge de mi mateix i no entro en qüestions personals. Respectem cada credo, però hi ha normes per als bektaixites.
Es recomana el celibat, sobretot si es vol arribar lluny espiritualment en la comunitat bektaixí. ¿Podria un aprenent ser homosexual?
No es pot ser aprenent si un és homosexual. És no voler entendre que l’ésser humà ha estat destruït en quatre ocasions per la falta de moral.
Entre 1982 i 1990 va ser militar. Un home de pau preparat per a la guerra. ¿Com va ser la repressió durant la dictadura comunista de Enver Hoxha?
Era allí per defensar, no per atacar. Necessitava adaptar-me al mateix temps que corria i no podia ofendre a ningú: estava obligat a complir les ordres. Però la dictadura no podia robar-nos el cor; dins de les nostres cases podíem parlar. Quedava amb dede Ahmed i bava Reshat, que venien de convidats a casa meva. Hoxha no podia prohibir-ho. Al carrer, en canvi, sí que hi havia molta pressió.
¿No creu que el comunisme casa més amb els preceptes religiosos que el capitalisme?
Mahoma deia el següent: sense cervell ni consciència no és possible una religió. Si segueixes els preceptes religiosos, no importa la ideologia o el règim: en primer lloc, és necessari que l’ésser humà vagi pel camí de la pau i la bondat. El capitalisme és anterior al comunisme i el socialisme, que es van crear com a ideologies perquè el capitalisme va cometre errors: va haver-hi un moment en el qual uns pocs volien fer-se amb tota la riquesa.
A Turquia, els bektaixites segueixen els consells de «dede» Ercan en lloc dels seus. ¿Per què hi ha dos líders?
Els homes són lliures per triar. Aquests baves estan casats, per això allí hi ha problemes en la comunitat bektaixí: no es pot ser el gran líder mundial quan ets immoral o tens un mal fill o una mala família; no pots educar a uns altres si no controles a la teva pròpia família. Quan la religió va ser prohibida a Albània, dede Ercan es va erigir a si mateix com a líder perquè el centre espiritual a Albània estava tancat.
No sembla molt amic de dede Ercan.
No tinc cap problema amb ell i li dic que hem d’unir-nos, tenir un centre mundial, però ell no és el gran líder, és només un dede. No va respectar que dede Reshat fos el líder dels bektaixites. És la seva decisió i, si algú vol fer canvis, haurà de rendir comptes davant Déu i no davant meu.
¿Podríem presenciar un cisma major?
No crec. Cadascun pot seguir el seu camí, però hi ha regles que no han de trencar-se.
Miguel Fernández Ibañez
Periodista
@MFIjournalist
