Tenia la intenció de titular aquest text “Simone Weil i la radiografia de l’ésser humà”. Després he canviat “radiografia” per “cartografia”. Perquè el pensament de la gran filòsofa francesa és precisament això: un mapa que ens permet orientar-nos per la complexitat del jo i de les seves relacions socials. Simone comença el llibre Echar raíces (Trotta, 2026) amb un tret al cor dels nostres perjudicis narcisistes, basats en la noció del dret: el nostre. Per contra, Weil ens adverteix que la idea d’obligació ha de tenir prioritat. ¿Què en seria d’un dret qualsevol, si els altres no tinguessin el deure de respectar-lo?
Ens movem en un àmbit, el de les necessitats de l’ànima, molt més subtil que no pas sembla. L’autora cita diversos aspectes essencials per a la vida de l’esperit i el primer que ens sorprèn és l’aparent incompatibilitat d’alguns. ¿Igualtat i, al mateix temps, jerarquia? La memòria em transporta al meu padrí Pepe, que va morir fa poc. Cada cop que entrava a casa seva no ho feia com un igual, cosa que m’hagués semblat poc apropiada, sinó des del lleial reconeixement a una evident superioritat. La seva presència màgica s’imposava per ella mateixa. Els éssers humans som així: necessitem admirar altres persones i valem tant com valguin els nostres ídols.
De tot el que necessitem per dur una vida plena, la nostra autora suggereix que l’arrelament podria ocupar el primer lloc. Per desgràcia, es tracta d’una qüestió encara urgent en ple segle XXI. ¿Per què ens sentim sols i somiem desperts que alcem el vol, com la protagonista de Moulin Rouge: “One day I’ll fly away”?
En la nostra cultura, l’individu sembla un element aïllat que viu en un estat de permanent estrangeria, perdut en un sistema que només el reconeix com a consumidor. Simone Weil no ha deixat de tenir raó quan assenyala la contradicció en la qual viuen els obrers, lliures durant un breu període de temps, però esclaus la major part del dia. En aquest estat, l’individu pateix un esquarterament que fa esgarrifar. Encara no ha trobat, i potser no el trobarà mai, el seu lloc en el món. ¿Quin remei podem posar-hi? Aquí es proposa una espiritualitat basada en el treball. Aquest seria un remei sa en contraposició a solucions tòxiques com el nacionalisme que proclama la falsa santedat de la nació. Encara que això no vol dir que, per a Simone, la pàtria sigui una cosa prescindible: hauríem de servir-la sense caure en la temptació de divinitzar-la.
El nostre desarrelament també és degut a una falsa concepció de la grandesa. Un tirà com Hitler té poder perquè desvetlla admiració entre els seus seguidors. El que hem de fer és redefinir el que desvetlla el nostre entusiasme, de manera que exclogui els personatges menyspreables. Un cop més, Weil encerta el centre de la diana. Només cal que ens fixem en el que passa cada dia: l’estrella d’un programa de telerealitat acapara tota la nostra atenció, cosa que no passa amb aquell que escriu una tesi doctoral sobre Leonardo da Vinci.
Llegir Simone Weil és sempre una experiència que trasbalsa, i de la qual no en sortim del tot indemnes. Fins i tot quan s’equivoca, o ens pensem que ho fa, ens obliga a mirar les coses des d’un altre prisma i a qüestionar les nostres seguretats. La seva paraula és com una espasa esmolada: en això s’assembla a tots els esperits purs, poc donats a les martingales. Al contrari, aposta per una moral exigent, sempre en nom d’una passió desbordada per la veritat. Perquè sap que la veritat no només ens informa, sinó que també ens alimenta.
