És més un desig que una realitat, malauradament. Aquests darrers mesos hem conegut massa raons per deixar d’esperar. Malgrat les veus que ens conviden, una vegada i una altra, des de les Escriptures i des dels brots verds que sorgeixen pertot. Hi ha massa fets i esdeveniments que ens aparten del “no tingueu por”, del “demaneu i Déu us donarà, cerqueu, i trobareu, truqueu i Déu us obrirà”.
Cada cop més pobles opten per la seguretat i el tancament, elegint dirigents que fan discursos de marginació i d’odi. Sentim tantes veus que conviden a mirar per un mateix, a tancar les nostres llars als qui són diferents, als qui marxen de casa seva per sobreviure. Veus insensibles al patiment, al dolor, a la misèria de tantes persones. Uns discursos de marginació i d’odi alimentats no ja per mitges veritats sinó directament per mentides. Unes mentides que són assumides com a veritats a través de les xarxes socials. Unes xarxes que podrien ser elements de cohesió, de coneixement i de creixement humà, convertides en caus d’odi i d’exclusió.
Els darrers mesos hem viscut la malaltia del bon papa Francesc, que el duia a la fi del seu pontificat, així com l’elecció de Lleó XIV en el conclave. Del papat de Francesc, se’n pot destacar el treball incansable per difondre la Bona Nova de l’Evangeli de Jesús. Va dir una vegada i una altra que l’Església ha de ser la casa de “tots, tots i tots”. Malgrat el seu missatge, es va trobar amb una oposició ferotge, no tan sols de les entitats multinacionals que malden per tornar enrere, sinó també de moltes entitats i dirigents eclesials que creuen que ha anat massa lluny, que ha obert massa l’Església, que només hi ha una Veritat que ells, els guardians de l’ortodòxia, coneixen perfectament.
Uns sectors eclesials que s’escandalitzen per l’ús d’una imatge en un context humorístic, però que callen o miren cap a una altra banda quan tantes persones no poden accedir a un habitatge o a unes condicions de vida dignes. Uns sectors eclesials que neguen l’accés als sagraments a les persones que n’estimen d’altres del seu mateix sexe, o que volen viure en el gènere que senten com a seu. Uns sectors eclesials (espanyols, sí!) que somriuen davant un cant masclista o pedòfil, però que defugen la seva responsabilitat en els milers de casos d’abusos infantils en el si de l’església.
Sí que hi ha veus en el si de l’Església que van treballar al costat del papa Francesc, com la del cardenal Blaise Cupich, arquebisbe de Chicago, quan en un article a la revista Outreach va dir: “Els líders de l’Església han de tenir cura de no presumir massa sobre les persones. Fem millor quan escoltem els altres abans de parlar o jutjar-los. Donats els nostres anys d’educació i preparació en el seminari i la deferència que la gent ens ofereix sovint, la fal·làcia que ‘el Pare en sap més’ es pot colar fàcilment en el nostre pensament”. “Aquest enfocament —continua— de deixar de banda les nostres idees preconcebudes i escoltar realment també s’aplica a la forma en què els líders de l’Església han de considerar a les persones en una varietat de situacions de la vida. Això inclou, no només als catòlics LGTBIQ, sinó també a les persones casades o solteres, als qui es troben en les anomenades situacions irregulars, als qui viuen amb discapacitats físiques i psicològiques i a d’altres”. Acaba dient que “les converses amb aquestes persones m’han donat una perspectiva nova per entendre el que l’Església va voler dir quan va afirmar en el Concili Vaticà II que els goigs i les esperances, les tristeses i les angoixes dels homes d’aquest segle, especialment dels pobres i dels afligits, són els goigs i les esperances, les tristeses i les angoixes dels seguidors de Crist. En efecte, res genuïnament humà deixa de ressonar en els seus cors” (Gaudium et Spes, 1).
En unes jornades sobre la salvació del planeta a l’Institut Agustinià de Roma, que van reunir científics, metges, filòsofs, experts i religiosos d’arreu del món, ens explica la Míriam Díez Bosch, directora de l’Observatori Blanquerna, es va dir que som en una era planetària en què la nostra espècie “és propensa a la discòrdia, a la incomprensió volguda i a la crueltat, però encara queda un bri d’esperança per deixar de banda les nostres disputes (…). Si aquest bri d’esperança és només un raig de lluna efímer jugant sobre les onades o un camí il·luminat, depèn de nosaltres. Hem de reconèixer els límits de qualsevol branca del coneixement i perspectiva individual, i unir-nos col·lectivament per afrontar els perills amb gràcia, generositat i coratge”.
Encara queda un bri d’esperança, doncs. Depèn de nosaltres. Aprofitem-lo!
