Ja tenim papa. No voldria comparar-lo amb cap altre, em posa nerviosa, com si haguessin de ser clons els uns dels altres, quan resulta que cadascú és únic i el qui cal per al moment que vivim. Els mitjans s’hi han abocat, amb poca cultura del fet, han explicat el que calia i el que els ha semblat. Pocs van parlar de l’assistència de l’Esperit Sant, és massa complicat, però resulta que veient les travesses i el món present, amb ulls de fe, hom veu en l’elecció la força de l’Esperit.
Lleó XIV és el papa d’avui i de l’Església que vol ser missionera i portadora de pau. M’agrada dir que serà un papa frontissa, en aquest moment de tanta polarització, sabrà unir, reunir, asseure tendències diverses per aconseguir que tots plegats siguem testimoni del missatge de Jesús que ve a ensenyar-nos la veritable manera de viure.
I això no li ve d’ara, sempre ho ha fet, com a missioner al Perú, com a formador, com a prior general dels Agustins i com a bisbe de Chiclayo. Per a Prevost, i ara per a Lleó XIV, aquest era i serà el gran desafiament de l’Església: formar comunitats on tothom —sense excepció— pugui sentir-se a casa. Comunitats que acullin abans de jutjar, que curin abans de condemnar, que surtin a l’encontre abans de tancar-se en les pròpies seguretats. Esglésies obertes, missioneres, samaritanes-contemplatives, capaces de reconèixer Crist en l’altre i de construir amb ell un camí comú.
Com afirmava amb claredat el mateix Robert Francis Prevost, la pau vertadera no vindrà d’acords fràgils ni de silencis forçats. No s’assolirà amb pactes provisionals ni amb diplomàcies prudents. Vindrà —i només vindrà— de cors tocats per l’Evangeli. Vindrà d’homes i dones que s’atreveixin a viure com a germans. Vindrà de deixebles capaços de renunciar a la violència interior, al desig d’imposar-se, a la necessitat de tenir raó, i que abracin, en el seu lloc, la humilitat del pa compartit, del perdó ofert i del servei silenciós. El que vol dir l’agustí —i ho ha dit més amb la vida que amb paraules— és que no hi ha Església sense comunió, ni comunió sense conversió, ni conversió sense pau.
