Anatomia d’una caiguda, de Justine Triet. França, 2023
Una perla del cinema francès, amb recursos limitats, amb sobrietat formal, també com a opció expositiva i estètica, però amb una gran capacitat creativa i innovadora en tots aquests terrenys i amb un excel·lent i sorprenent guió, unes interpretacions superbes i un missatge profundament interessant tot i que pertorbador.
Una escriptora alemanya viu amb el seu marit i el seu fill mig cec a un xalet dels Alps francesos. No en sabem res. Sabem, només, que el sorollós marit, que no veiem, apareix mort, caigut al carrer des d’una finestra de la mansarda que està arreglant mentre ella acomiada una periodista que l’ha entrevistat i el fill passeja amb el gos per fora de la finca. ¿Accident? ¿Suïcidi? ¿Homicidi? No ho sabem. Però ella serà sospitosa d’assassinat i serà detinguda i finalment jutjada. La història és la història del procés que se’n segueix, un procés esplèndidament teatralitzat, que en cap cas es pot assemblar a un procés real, però que dona la dimensió exacta d’una recerca difícil que té molts i molts revolts i racons obscurs.
Totes aquestes coses meravellen i mantenen l’espectador arrapat a la cadira i sense remugar, ni defallir, ni endormiscar-se, durant les dues hores i mitja de projecció. Es tracta, en primera instància, d’una dissecció de la vida de parella i de la vida familiar en general, una vida on també cap un gos. Altament inquietant. Em recorda contínuament la inquietud que només pel·lícules com El resplandor de Stanley Kubrick (1980) em provocaren.
També es tracta de la magnífica anatomia d’un fet luctuós i que dona justament peu al títol de la pel·lícula. Impossible no recordar contínuament la fabulosa Anatomia d’un assessinat, d’Otto Preminger (1959), i com darrere l’obvietat hi ha els detalls, els racons, les intimitats emmascarades, les històries acumulades, els fets amagats.
I finalment, i no menys important, la contrapicada d’ullet a Alfred Hitchcock. Perquè el genial cineasta britànic va ser el mestre i senyor dels misteris desemmascarats, mentre que Justine Triet, també guionista de la pel·lícula, pretén la implicació de l’espectador. Amb un missatge important: les coses demanen ser interpretades i qualsevol lectura simple de la realitat traeix precisament la realitat que és, en ella mateixa, complexa, i més en allò que concerneix les relacions humanes.
Gran pel·lícula per un bon nombre de motius. Cal afegir-hi la impressionant interpretació d’una actriu en estat de gràcia, Sandra Hüller, que en anglès, en alemany i en francès, s’espavila per fer-se entendre i explicar-se o amagar-se, que potser s’assemblen. A l’espectador de decidir-ho.
Guanyadora dels premis europeus del cinema com a millor pel·lícula, direcció, guió, actriu i muntatge, i pendent d’altres premis, estem, a parer meu, davant la millor pel·lícula de l’any 2023, un gran gust de bon i creatiu cinema.
Antoni Nello
Teòleg i prevere de la diòcesi de Barcelona
