El cineasta italià Paolo Sorrentino recupera la seva grandesa en deixar de parlar d’ell mateix i disseccionar la vida d’altres, i no uns altres irrellevants, sinó presidents de la República Italiana. Ho va fer a Il Divo (2008), sobre Giulio Andreotti, i també amb Silvio Berlusconi a Silvio y los otros (2018). Ara ho fa amb un president fictici, tot i que alguns hi volen veure un reflex de l’actual president Sergio Mattarella, nascut a Palerm l’any 1941, amb una llarga carrera política des de l’antiga Democràcia Cristiana i que ja està a la meitat del seu segon mandat que va començar l’any 2022 i continuarà fins a l’any 2029. Però s’inspiri en qui s’inspiri, el més important és que fa un retrat noble d’un president, un intel·lectual honest, especialista en dret penal, humanista i cristià que, en acabar el seu propi mandat, ha de resoldre tres qüestions rellevants: firmar la llei de l’eutanàsia i decidir sobre l’indult de dos presos, una dona condemnada per l’assassinat del seu marit maltractador i un home condemnat per haver posat fi a la vida de la seva esposa al final d’una llarga i dolorosa malaltia.
La grandesa del personatge està a lloar i aplicar el principi del dubte, podríem dir gairebé del dubte metòdic cartesià però en aquest cas més pràctic que teòric, més pragmàtic que cognoscitiu. És el dubte sobre el que és veritat però també, i sobretot, sobre el que cal fer. I un dubte que s’oposa frontalment, però respectuosament, a l’allau de certeses que envaeixen la vida dels qui l’envolten i, per descomptat, dels qui ens envolten. Vivim en l’era de la sobreinformació, de la sobreexposició, del superconeixement i, malauradament, també de la sobreveritat, de les certeses absolutes ràpides invocades per tothom i sovint ben barroerament. En aquest context, i ja només per això, la pel·lícula no és només una micro-història, sinó una crida, la reivindicació d’un pensament serè que es permeti dubtar, prendre’s temps per examinar, per dilucidar i, al capdavall, però només al capdavall, decidir.
Al dubte propi de qui exerceix una responsabilitat pública, s’hi afegeix el dubte personal, existencial, sobre les amistats i fins i tot sobre la fidelitat conjugal. I està bé que així sigui. Perquè les declaracions d’amistat, o d’estimació, poden ser molt afalagadores, entusiasmadores, però no pas per això veritables.
Però tampoc es tracta de restar en el dubte permanent. Cal decidir, decidir-se. I així ho fa el president dibuixat a la pel·lícula. I així ho hem de fer tothom: assumint el dubte i reflexionant seriosament, cal decidir-se amb la força de la reflexió exercida seriosament.
Una pel·lícula ben realitzada com ja és habitual a Sorrentino, però amb el valor afegit, a parer meu molt important, de voler donar un nou vot de confiança a alguns polítics, i a la política en general, i això precisament en temps obscurs de mandataris corruptes, demagogs i amb aires populistes que s’acosten perillosament a l’ordre dictatorial.
Tràiler de la pel·lícula La grazia de Paolo Sorrentino
