Qui no recorda Inside Out (2015), aquella pel·lícula d’animació que s’adreçava més a joves i a adults que a infants, que ja no era una pel·lícula familiar, sinó una veritable història fantàstica sobre la complexitat de la ment humana i les seves emocions, sovint en litigi, però de vegades, i tant de bo també sovint, en harmonia!
Doncs ara ha arribat la seva seqüela, però aquest cop amb una premissa molt comprensible que la fa necessària i no només una tenaç voluntat de perpetuar la marca. La protagonista, la Riley, ha crescut, es fa gran i entra de ple en l’etapa tempestuosa i a la vegada necessària de l’adolescència. I és per això que a les emocions bàsiques que ja s’havien tractat a la primera part: alegria, tristesa, ira, por i fàstic, se n’hi afegeixen de noves, totes elles liderades per l’ansietat, aquest voler-ho tot ja, ara i aquí, que tan enganyosa és i tant de mal provoca. A l’ansietat s’hi afegeixen la vergonya, la indiferència, la nostàlgia i l’enveja. I amb aquest popurri d’emocions desbocades engega la història d’una nena que ha de trobar l’equilibri. Sembla que l’alegria i l’ansietat dirigiran la simfonia adolescent de la protagonista, però els detalls són fascinants i el missatge preciós. En realitat, l’enfilall és molt bo, la necessària harmonització de totes les emocions, cadascuna d’elles tenint el seu paper i el seu moment. I així la pel·lícula teixeix un discurs excel·lent i oportú.
Al meu entendre, aquesta nova proposta resulta molt més entenedora que la primera. En aquella, l’espectador havia d’esforçar-se per anar entenent la dinàmica de les emocions en litigi, la fondària del subconscient humà, el mar dels records desats. En aquesta segona part, hi ha dues aportacions que ajuden enormement l’espectador. En primer lloc, una bona síntesi de la primera part que ens ubica ràpidament, ens aclareix la trama i ens prepara per a la que vindrà. I en segon lloc i sobretot, una exposició més pausada dels esdeveniments, dels moments de protagonisme de les noves emocions en la vida de la Riley, així com de la seva combinació.
Amb aquesta proposta, i no només amb aquesta, l’animació traspassa la frontera del cinema infantil o familiar per adreçar-se també als espectadors adults. Les candidates a l’oscar d’enguany, The boy and the Heron de Hayao Miyazaki (2023), que el va guanyar, o la preciosa pel·lícula espanyola Robot Dreams, de Pablo Berger (2023), que va ser candidata, en són exemples ben palesos. Històries interessants en format d’animació, defugint la percepció segons la qual l’animació explica només històries fantàstiques i infantils, mentre que el cinema de debò s’endinsa en el realisme i s’adreça especialment als adults. Això no és així, o en tot cas no hauria de ser així. El cinema d’animació representa una manera diferent de fer cinema que pot abastar tots els temes de manera brillant i plenament satisfactòria, a més d’oferir un espectacle visual ben emocionant.
Antoni Nello
Teòleg i prevere de la diòcesi de Barcelona
Tràiler de la pel·lícula Inside Out 2