18 de maig de 2025

Veus de l’horror, mirades sobre Auschwitz

7 febrer 2025

El 27 de gener de 1945, fa 80 anys, l’Exèrcit Roig entrava a Auschwitz. Ara, oportunament, Claret presenta aquest llibre. La introducció ens situa de forma vivencial: “El dimecres de la Setmana Santa de 2019 travesso el llindar del portal d’Auschwitz, sota el rètoll Arbeit macht frei…”. Visita a un lloc emblemàtic i intent de comprendre per part d’un professor de Filosofia, serveixen tant per fer memòria de l’Holocaust com per copsar-ne el significat. L’extermini de jueus, gitanos, homosexuals, testimonis de Jehovà, objectors al servei militar, presoners polítics (més de sis milions en total) no ha vacunat contra el perill de repetir-la: hi ha hagut altres genocidis posteriorment, alguns d’ells ben actuals. D’aquí l’oportunitat del llibre. L’Epíleg rebla el clau: “Sense entendre-ho tot, sabem el que cal”.

L’autor ha triat quatre persones per aprofundir en el coneixement de la condició humana en aquelles circumstàncies: tres víctimes i un victimari. Això no deixa de banda evidentment el treball dels historiadors o les aportacions d’altres captius (alguns citats). Podria semblar que en els punts de vista dels presoners s’hi trobarien grans coincidències, i no és així. I aquesta és una de les sorpreses del llibre, ja que les postures són dissemblants i plantegen lancinants reflexions sobre la humanitat i la transcendència. Resumim molt.

El primer, Primo Levi (1919-1987). Se’n comenta la Trilogia d’Auschwitz: Si això és un home (1947), La treva (1963) i Els enfonsats i els salvats (1986); relata sumàriament la seva vida de jueu torinès, partisà, reclòs a Monowitz, un camp del sistema d’Auschwitz on va passar deu mesos fins a l’alliberament. En un camp abandonat pels nazis, ple de cadàvers i de malalts infecciosos, ell i dos més organitzen la supervivència. S’hi entreveu el ressorgiment de la humanitat en aquells qui fins poc abans eren morts que s’arrossegaven. Té l’actitud que li correspon com a químic: observa la reacció dels humans sotmesos a un experiment tan insòlit, a “una gegantina experiència biològica i social”. La conclusió és coneguda: els qui tenen un motiu per viure sobreviuen millor. La resta queden devaluats en la seva humanitat.

Precisament el segon testimoni afirma el contrari. Robert Antelme (1917-1990), intel·lectual francès, escriptor i membre de la resistència, parella de Marguerite Duras, presoner polític a Buchenwald i Gandersheim, de qui s’examina un únic llibre: L’espècie humana (1947), menys conegut entre nosaltres. Presenta tots els presoners i tots els botxins com a humans, membres d’una mateixa i única espècie. No accepta la divisió dels reus entre herois i musulmans (així anomenaven els derrotats que s’asseien a la gatzoneta i es deixaven morir). Una fina i sorprenent anàlisi demostra que en realitat cap no es rendia perquè el seu cos o el seu cadàver testificava que continuaven sent humans. Ja alliberat, es va oposar al maltractament de presoners nazis perquè creia profundament en la unicitat de l’espècie humana. Una posició impressionant, diferent de la de Levi.

El tercer, el nazi Franz Stangl (1908-1971) a través de les declaracions a la periodista Gitta Sereny que van originar el llibre En aquella foscor (1974). Comandant dels camps de Sobibor i de Treblinka, anomenat “el millor comandant”. Jutjat i condemnat a cadena perpètua. Representant perspicu de la teoria del compliment del deure com a subaltern obedient (intimidat fins a l’extrem, “sense intenció”, autoexculpatori) que va acabar reconeixent-se com a criminal just abans de morir.

El darrer testimoni, Etty Hillesum (1914-1943), a partir dels Diaris i de les Cartes de Westerbork, més coneguda entre nosaltres, morta al camp d’Auschwitz. La seva conversió, la voluntat de no abandonar la seva gent “ajudant Déu”, i les qualitats amb què es va preparar per al final del tot conscient i plena d’amor i d’alegria són un testimoniatge escruixidor.

Ara més que mai cal llegir i escoltar aquests testimoniatges amb moltes qüestions i diverses respostes.