Antoni Batista reflexiona amb ‘Els portaveus de Déu’ sobre com la propagació del missatge cristià és una de les campanyes de màrqueting més notables de la història de la humanitat.
Llegir aquest llibre –amb aturades per pair o, simplement, entendre– provoca una barreja difícil de descriure: ¿sorpresa?, ¿desconcert?, ¿ironia? Per a un lector que ni és periodista ni ha fet estudis de les teories de la comunicació, aquesta forma d’enfocar és pertorbadora i estimulant. Arribar al final no hauria de costar gaire –170 planes; de fet exigeix giragonses que ho dilaten. L’encertat seria no donar per conclosa la lectura i deixar-la oberta en cerca de noves il·luminacions. L’autor organitza la seva obra en un format de “trinitat comunicativa”, tres apartats amb un enfocament divers. El lector pot patir la impressió que hi ha certes repeticions que, de fet, no ho són, sinó que són mirades diferents sobre el mateix.
S’inicia el llibre amb un ric “pro-logos” en què l’autor mostra les cartes abans de la jugada: un comunicador, un periodista, un doctor en ciències de la comunicació, ¿com pot parlar de Déu? Aplica el sistema binari de la retòrica clàssica (forma i fons) a un actor ternari (el “Déu cristià”, u i tri) considerat com a “font” en el sentit periodístic de la paraula. A l’autor li plau, aquell Déu trinitari, i així estructura el seu llibre en tres “llibres”, cadascun amb un registre literari diferent.
Un comunicador, un periodista, un doctor en ciències de la comunicació, ¿Com pot parlar de Déu?
En el primer (Crònica. Déu editor), afirma: “He temptat de fer del periodisme el metallenguatge actual de l’Antic Testament”. Déu com a editor o propietari d’un mitjà, disposa de cossos redaccionals múltiples, els controla tot respectant la seva veu peculiar; i demana que es respecti l’anonimat de la direcció, que té un nom tan reservat que no es pot pronunciar. La forma d’explicar-ho que s’ha triat frega el papalloneig, endavant i endarrere en la línia del temps, i acaba magníficament evocant el darrer profeta, Malaquies (“el meu missatger”). El missatge sobrepassa talment els missatgers que cal obrir un segon llibre per descriure que el “Logos” es fa “Carn” per prescindir d’intermediaris i comunicar-se millor.
Aquest (Assaig. L’evangeli mediàtic), se centra en els evangelis “sinòptics”, és a dir, amb una visió general del tema, cadascun amb la seva particularitat i finalitats comunicatives. N’estudia el missatge, els missatgers, els textos –més propers al periodisme que a la història–, les fonts d’inspiració del seu treball i fa una anàlisi quantitativa (paraules-clau, llocs on passa l’acció). Es fixa en els receptors del missatge. Jesús esdevé el “gran comunicador”, el “mestre”, “Déu”. La semiòtica dels evangelis ofereix amplitud de lectura i dimensions deontològiques.
El tercer (El periodisme de la vivència segons sant Joan), és, potser, el més estimulador, tot i que no hi arribaríem sense els anteriors. Fa pensar en allò del papa sant Gregori el Gran: “Les paraules de la sagrada Escriptura creixen segons el que entenguin aquells que les llegeixen”. Un esforç hermenèutic on intervé un personatge identificable tan sols per una adreça electrònica, que aporta llum i sentit a la recerca del “Logos” que Joan-Johannes ha vist com a Llum i ha palpat com a Carn. Les tres fases de la semiòtica, la moderna ciència dels signes: sintàctica, semàntica i pragmàtica, esdevenen el millor comentari a la Trinitat divina. La ciutat d’Efes, destí probable de l’exili de Johannes, n’és el millor bressol. Vet aquí tres llibres en un, per treballar de valent.
Antoni Batista (Barcelona, 1952), periodista, doctor en ciències de la comunicació, professor universitari i músic, ha publicat una trentena de llibres i ha rebut diversos premis de periodisme i assaig.
Andreu Trilla Llobera
Provincial de l´Escola Pia de Catalunya
