Menu
25 d'abril de 2024
Aquest llibre publicat per l’editorial San Pablo sobre un dels pensadors catòlics més significatius busca la recuperació de la memòria d’algú i d’un moment històric dignes de ser recordats, i que ofereix elements importants de cara a l’actualitat. John Henry Newman (1801-1890) té una vida fascinant. La seva personalitat –que ell mateix retrata en la seva obra Apologia pro vita sua (1864)– recorda la de sant Agustí. Els dos fan un llarg i dolorós camí que els duu a l’Església. La incomprensió, els dubtes, el trencament de les amistats i fins la calúmnia el van acompanyar de ben a prop i dolorosament.
John Henry Newman. Doctor, pastor, santo és obra de 12 professors –un dels quals n’és a la vegada coordinador-editor–, 7 dels quals professors de la Universitat de Navarra. Cada un escriu un capítol. En una obra així, es fa difícil fer-se un judici global, ja que els autors i la seva temàtica són diversos. Amb tot, en acabar la lectura es pot dir que el lector ha rebut una imatge global de Newman i de la importància de la seva figura en les circumstàncies presents de l’Església i del món. La presentació del llibre, de la circumstància i dels autors va a càrrec de José Alonso García, que és també l’editor de l’obra col·lectiva. Cada capítol acaba amb una bibliografia complementària.
El 1r capítol (J. R. Vélez) dibuixa la biografia de Newman dins l’Anglaterra Victoriana; destaca dos dels seus llibres més famosos: Apologia pro vita sua (1864) i Grammar of Assent (1870), ressegueix la infància, joventut, les diverses crisis, la Universitat, el Moviment d’Oxford i la recepció en l’Església catòlica, la seva incorporació a l’Oratori de Sant Felip Neri, i a la vellesa amb el nomenament de cardenal (1879). El 2n capítol (J. Alonso) narra la seva experiència com a convers, de l’Anglicanisme a Roma, emmarcada dins de quatre experiències de conversió (octubre 1816, finals de 1827, estiu de 1833, i 9 d’octubre de 1845) detallades pas per pas. El 3r capítol (S. Sánchez-Migallón) mostra Newman com a filòsof, no com un autor sistemàtic de cap escola, sinó en el sentit genuí de qui estima la saviesa i la busca. Temes importants: la certesa, l’assentiment real, el sentit il·latiu i la relació amb el món moral, de cara a una harmonia entre la fe i la raó. El 4t capítol (F. M. Cavaller) planteja els principis teològics newmanians i en destaca: la sacramentalitat, la influència de la Patrística, la fe com a visió sacramental, i els principis dogmàtic i de desenvolupament. El 5è capítol (P. Blanco Sarto) es fixa en la posició de Newman davant l’Església, veritable leitmotiv de la seva vida: visible i invisible, santa i apostòlica. Explica l’intent de la Via Media, abandonada en el moment de la seva conversió. El 6è capítol (V. García Ruiz) el presenta com a amic. El seu lema cardenalici, Cor ad cor loquitur, retrata bé una persona d’amistats fidels, per bé que algunes van naufragar en el moment de la seva conversió al catolicisme. S’hi descriu molt bé els seus principals amics.
“El seu lema cardenalici, Cor ad cor loquitur, retrata bé una persona d’amistats fidels, per bé que algunes van naufragar en el moment de la seva conversió al catolicisme”
El 7è capítol (de l’escriptor, poeta i professor G. Insausti) el mostra com a escriptor, amb una descripció suggestiva de la seva influència en quatre escriptors posteriors: Gerard Manley Hopkins (1844-1889), James Joyce (1882-1941), Evelyn Waugh (1903-1966) i Muriel Spark (1918-2006). El 8è capítol (P. Jullian) es refereix al Newman educador, amb una vida lligada a l’educació en la Universitat i en l’Escola de l’Oratori a Birmingham, als principis fonamentals del seu pensament educatiu, la seva idea sobre la Universitat i la seva concepció del saber. El 9è capítol (P. Martí) parla de Newton com a orant. La pregària és vida teologal i introdueix en el Misteri diví; pregària bíblica i litúrgica, contínua i arrelada en la vida. El 10è capítol (R. Pellitero) el presenta com a inspirador del que s’ha anomenat la «nova evangelització», a partir d’una de les seves obres: Calixta. Retalls del segle III.A partir d’aquest personatge (novel·lat) del temps de la persecució de Deci, detalla el què i el com de l’evangelització, no ja de l’home pagà sinó de l’home secularitzat, a través del camí real i concret cap a la fe. Comenta un dels seus molts sermons: «Els riscos de la fe», per concloure amb les seves aportacions a la «nova evangelització». L’11è capítol (P. A. Benítez) contempla la influència de Newman, i recull per separat l’època més immediata a la seva mort i, després d’haver estat mal interpretat pel Modernisme, l’època del Concili Vaticà II, en el qual va influir a través dels més famosos teòlegs francesos i alemanys poc anteriors a aquell moment. El 12è capítol (R. Athié) parla de l’actualitat de Newman i aborda temes com el relativisme i l’utilitarisme radicals, fent notar l’interès creixent que desvetlla no sols en el món anglosaxó.
Una obra simfònica ben afinada, sense repeticions inútils, equilibrada en els seus diversos aspectes. La figura del cardenal Newman en surt ben perfilada i admirable: és un dels grans!
Jordi Pacheco
Periodista
@jpachecoga
