Escriure a Foc Nou va ser per mi inaugurar-me en la plataforma dels savis. Participar del gruix de persones que pensaven en una Església menys resclosida i que fugien de la naftalina. Gent que s’havia cregut el Concili Vaticà II, del qual jo estava fascinada tot i no haver-lo viscut.
No sabria dir quin va ser el primer cop ni què hi vaig escriure. Deu fer uns 30 anys, ja, i per mi Foc Nou no és només la Roser i la seva autoritat innata, sinó tota una corrua de gent a qui admirava: l’Albert Sáez, en Jordi Llisterri, en Francesc Romeu, per citar una trilogia indispensable quan ens referim a mitjans, esperit crític, religió i llengua catalana. Per mi Foc Nou no ha estat un lloc on he escrit des de fa temps, i on de vegades com ara tinc el goig de reescriure, sinó una taula parada on hi he trobat aliments per l’esperit.
De la revista, físicament, en recordo les cobertes, una mena d’artefacte que anava molt bé per tenir els exemplars relligats. I en destaco el vincle que ha sabut establir amb la intel·lectualitat catalana, però també amb el teixit associatiu. Quan es va crear Foc Nou, que no era una revista elitista, però tampoc un fulletó fàcil per militants, jo tenia un any. No sabia que em dedicaria a la informació religiosa, ni intuïa que hi havia una revista que uns entusiastes havien decidit llançar, amb l’audàcia dels pioners i la il·lusió de qui emprèn aventures, també editorials i en un moment, recordem-ho, en què el franquisme encara campava.
Aquesta revista ha sabut forjar resistències saludables, i és encara ara una àncora on fondejar. L’Església necessita que existeixin mitjans que l’observin, la mirin, la reconeguin, però també que l’espavilin, l’esperonin i li plantegin reptes. Sense un foc que cremi, l’Església seria una institució sense ànima ni concert.
