Aquest llibre tracta una qüestió especialment complexa d’abordar des de paràmetres empírics: la inspiració, element difícilment aprehensible que remet a l’àmbit de l’experiència subjectiva. D’Orfeu a Monteverdi. Assaigs sobre música, inspiració, mite i sacralitat, de Josep Maria Gregori i Cifré (Igualada, 1954), professor i catedràtic a la UAB, explora com el llenguatge musical articula vincles profunds entre cos i consciència, món simbòlic i espiritualitat.
Estructurat en cinc seccions, és un treball d’alè filosòfic i fondària intel·lectual, característic de la trajectòria de l’autor: combina solidesa teòrica amb una escriptura suggeridora, sostinguda per una sensibilitat intuïtiva. El seu enfocament defuig l’objectivisme racionalista imperant i aposta per formes de coneixement més espirituals i simbòliques, que Stan Gooch anomenà “subjugades”. Aquestes aproximacions, avui revalorades, connecten amb un corrent de retorn a la dimensió interior de l’existència, vector essencial en les publicacions de Fragmenta Editorial.
L’assaig s’emmarca en una genealogia que inclou Music and inspiration de Jonathan Harvey, Música i inspiració d’Arthur Abell (Fragmenta, 2020) i Musica Caelestis del mateix Gregori. A diferència d’aquests, aquí el centre d’atenció no és tant el fenomen creatiu com el seu enllaç amb l’arquetip. Des de la semiòtica, l’autor avança cap a la plasmació d’una sacralitat que pren forma a través de símbols, mites i estructures numèriques. L’estudi detallat del “Kyrie eleison” i l’anàlisi de La favola d’Orfeo de Monteverdi —epicentre del darrer capítol— són l’eix d’una lectura carregada de ressonàncies filosòfiques, en la qual es vinculen la secció àuria, el pentàgon i la figura d’Orfeu com a aede visionari.
Malgrat algunes reiteracions conceptuals, parteix d’una abstracció inicial que desemboca en la concreció sonora d’obres canòniques en què la música es revela com una vivència de caràcter profètic, que facilita la connexió amb una dimensió metafísica a través de l’escolta. En aquest pont entre matèria i transcendència —eco de l’Harmonia de les Esferes—, els textos religiosos i espirituals vehiculen un rerefons platònic i una clara inclinació per les visions simbòliques de l’univers, que distingeixen entre art religiós i art sagrat.
L’itinerari inclou referències a La música callada de sant Joan de la Creu, la Teogonia d’Hesíode, l’Odissea, pintures devocionals i gravats d’intenció mística en un entramat conceptual que s’alimenta d’una tria curosa de cites d’autors molt diversos.
Entre elles sorprèn un fragment d’un assaig poc conegut d’Amadeu Vives, L’entusiasme és la sal de l’ànima (1927), exemple del ric llegat literari d’aquest compositor. També cal assenyalar que la majoria de les referències bibliogràfiques són en català i castellà, indici del bon treball fet per editorials que, tot i les dificultats del mercat, ofereixen recursos valuosos per enriquir l’estudi musical. Aquest volum ho referenda, i reafirma el lloc de Josep Maria Gregori com una veu essencial en la reflexió sobre música i esperit amb un llibre que demana una lectura pausada, en sintonia amb el ritme serè del discurs de l’autor, proper a la seva manera d’expressar-se oralment.
