Em va sorprendre que, a la seu de la Conferència Episcopal Espanyola, el papa Lleó es referís als abusos sexuals al si de l’Església catòlica com a “plaga”. Primera, perquè és un concepte que associo al llenguatge nazi o genocida o d’àmbits ideològics poc respectuosos amb l’altre i em grinyola sentir-li-ho dir a ell. I segona, perquè em remet a la imatge d’una força de la natura incontrolable, un malefici bíblic que sobrepassa les capacitats humanes de reacció. I no, en absolut. La pederàstia, l’escàndol més aberrant de l’Església, és un mal que ha crescut a l’empara de decisions conscients, fermes i meditades de representants eclesials amb noms i cognoms i càrrecs concrets, individus que han articulat durant anys una estructura al servei dels depredadors, tot revestit d’una hipocresia flagrant i un profund menyspreu envers tots i cadascun dels valors que se’ls suposa defensen.
Entenc el malestar de les organitzacions de víctimes pel balanç de la visita, però em semblava il·lús esperar que el papa fes cap gest que desautoritzés frontalment l’Església espanyola i catalana mentre era el seu convidat, perquè les coses en la diplomàcia vaticana no es fan així i pel caràcter sobri de Robert Prevost. I em sembla igualment il·lús esperar res d’una jerarquia clerical que continua sense donar explicacions ni assumir responsabilitats i que encara s’excusa en haver fet “allò que s’havia de fer”. Si en públic els va haver de recordar que les víctimes tenen dret a ser escoltades, compreses i acollides i, sobretot, a rebre justícia i reparació, voldria pensar que en privat, el papa va ser més taxatiu o més explícit sobre les seves intencions.
Si l’Església vol ser coherent, és urgent prendre alguna decisió important per resoldre aquesta ignomínia. Per exemple, eliminar la prescripció del delicte o abolir la normativa que eximeix el clergat de l’obligació de denunciar els casos a les autoritats civils, pedra angular de la impunitat. Fer-ho suposaria desmuntar la concepció de poder sobre la qual s’ha bastit l’Església, també per decisió conscient d’homes concrets. És el mínim que deuen a les víctimes.
