Viure un fet en què tothom qui hi participa sap que serà històric —i que sortirà als llibres d’història, i que se’n parlarà un cop i un altre quan passin 5, 10, 15, 20 i, fins i tot, 50 anys, i que, per molt llunyà que quedi, sempre serà marcador d’un abans i un després per a algú o per a alguns— és el que es respirava al Vaticà aquest passat dissabte 26 d’abril, on desenes de milers d’ànimes acomiadaven el papa Francesc en el seu funeral.
Però la desaparició del Papa, que uns podien pair-la entre precs i plors des de la plaça de Sant Pere —desplaçant-se des d’altres parts del món i aturant les seves vides per dir l’últim adeu a Francesc—, era viscuda d’una altra manera pels qui, sense poder dedicar gaire temps a processar interiorment la mort de l’argentí, omplíem les dues sales de premsa habilitades per als 4.000 periodistes que vam cobrir un fet tan extraordinari. Uns periodistes que, sense ser-ne gaire conscients, escrivíem les primeres línies d’un esdeveniment que des d’aleshores genera i generarà rius de tinta mentre altres pontífexs vagin passant i continuïn construint la seva història.
I, quan es tingui una perspectiva prou àmplia com la que es tenia des dels braços de Carlemany i de Constantí per fotografiar una instantània amb el fèretre rodejat de 250.000 persones, serà el moment per veure més clarament que ser a Roma en moments com aquest és una experiència imprescindible per a creients, no-creients i creients a mitges a l’hora de poder palpar la cara, els ulls, la parla i l’olor de la història humana, barrejada amb elements religiosos des de l’inici de la seva configuració, ho vulguem o no ho vulguem.
Per això, resultava interessant fer l’exercici de comparar els gestos facials que duien incorporats a les seves cares els romans amb els dels que hi anàvem des d’altres parts del món: uns, tan acostumats a veure funerals papals i a girar full quan el cos del bisbe de Roma diu prou, i, els altres, tan poc fets a l’actitud romana, robusta com el marbre de Bernini, de superar el mal tràngol de la mort d’un Papa.
Així, mentre en cada segon tot el que succeïa passava instantàniament pel sedàs de la història —des de les converses entre els grans mandataris mundials a pocs metres d’un Francesc mort fins al trajecte en què les despulles del Papa passaven per últim cop pels carrers de Roma— uns no ens podíem treure tan fàcilment de la ment una situació excepcional com la viscuda i uns altres tornaven a la seva vida d’abans, col·locant a lloc les cadires de la terrassa que havia sigut ocupada o tornant a guiar els turistes per les artèries del Vaticà.
Xavier Pete Vega
Periodista i redactor en cap de l’Agència Flama
@petexavier
