James Alison (1959) és un sacerdot i teòleg anglès obertament gai que ha viscut i treballat a Mèxic, Brasil, Bolívia, Xile i els Estats Units. Actualment viu i exerceix la seva acció pastoral a Madrid, acompanyant diversos grups de cristians LGTBIQ+. Ha publicat diversos llibres. Entre ells, Una fe más allà del resentimiento. Fragmentos católicos en clave gay (Herder, Barcelona, 2003), on sosté que les persones del col·lectiu hem de deixar de banda el ressentiment i acostar-nos als jerarques que ens marginen per ajudar-los a vèncer la seva por, la seva homofòbia. El juliol del 2025 va publicar You can, if you want to. Navigating Christian Faith, Conscience and matters LGTBIQ+, i un any després ha accedit a aquesta breu conversa amb Foc Nou.
¿Com valora la inclusió del testimoni de dos homes gais en el document del grup de treball 9, format a partir del Sínode, per tractar sobre “qüestions controvertides”?
És important que per primera vegada en un document vaticà s’hagi inclòs el testimoni de persones LGTBIQ+. Es tracta de dos homes gais casats, un dels quals ha patit les mal nomenades “teràpies de conversió”. La inclusió d’aquestes veus ja comporta un progrés, ja que aquesta qüestió es comença a considerar com un afer de testimoni, de realitat, i no d’autoritat com fins ara. És a partir d’aquestes persones i no a partir de principis apriorístics que s’arribarà a una solució. Fins i tot en aquests testimonis s’arriba a criticar el grup catòlic “Courage”, que considera les persones homosexuals com a heterosexuals de tendència desordenada (tal com diu la doctrina catòlica) i que cal derivar-les a “teràpies de conversió”, perquè tornin a ser com cal. En lloc de dos homes blancs podrien haver inclòs alguna dona o alguna persona trans, però, tanmateix, és un avenç innegable.
On érem respecte de les qüestions LGTBIQ+ amb el papa Francesc i on som ara amb Lleó XIV?
El papa Francesc va anar fent petits passos, perquè, com diuen en castellà, “a buen entendedor, pocas palabras bastan”. Es deixava veure amb persones trans i parlava amb facilitat dels gais, fent servir la Paraula i explicant que “Déu t’estima tal com ets”. Va ser ell qui va llançar la idea que la realitat és superior a la idea. Va afavorir el procés d’aprenentatge de l’alt clero. Podem imaginar com hauria estat l’evolució dels bisbes Zornoza o Reig Pla amb el papa Francesc, si haguessin partit de la realitat i no dels apriorismes.
Per la seva banda, Lleó XIV vol que es normalitzi de manera molt serena aquesta realitat, fins que la majoria de les persones s’adonin que això és així. El dubte és amb quin ritme ho podrà fer. El problema és als seminaris i al clero, que no canviaran fins que no canviï la societat. La formació clerical no pot ser generadora de mentides i d’idees preconcebudes. La pregunta és com s’ho farà el papa Lleó per fer arribar bones influències als seminaris. Els bisbes que ha nomenat presenten postures assenyades amb la qüestió LGTBIQ+, a diferència dels que hem citat abans.
Lleó ha seguit el criteri de Francesc, segons el qual això no és un tema de doctrina, sinó de cultura, i que cal avançar al pas d’aquesta. Tenim l’exemple dels bisbes alemanys i els belgues, entre els quals la qüestió cultural ha progressat, i no tant la doctrina. Francesc va assenyalar aquesta mateixa diferència, parlant de les resistències d’alguns bisbes al document doctrinal Fiducia Supplicans (sobre les benediccions de parelles en “situació irregular”). Va dir als bisbes africans “Ningú no obligarà la seva església a córrer, però tampoc podeu lligar les mans als bisbes alemanys i a altres cultures”.
El papa Lleó XIV va dir que la unitat de l’Església no havia de pivotar només en el sexe. ¿Què hauria de canviar perquè això sigui així?
És evident que hi ha una insistència a fer girar la moral al voltant de qüestions de la cintura cap avall i no en la justícia i la pau. Moltes conferències episcopals distorsionen la moral parlant només de sexe, i el papa haurà de donar instruccions als nuncis perquè ho tinguin present. Per exemple, als Estats Units s’expulsa d’escoles o d’entitats catòliques professors gais que s’han casat i no els heterosexuals divorciats, quan teòricament totes dues realitats van contra la “moral catòlica”. Si el papa Lleó diu que les qüestions sexuals no són importants, els bisbes haurien de ser els primers a predicar-ho.
No es tracta d’“ètica sexual”, que seria una terminologia incorrecta, sinó de cultura. Més aviat se’ns hauria de tractar com a heterosexuals defectuosos, o com a portadors d’una variant minoritària no patològica de la sexualitat. És un tema antropològic i no tant d’ètica sexual. En la mesura en què reconeguin realment el que som, es pot començar a parlar d’ètica sexual. I això no es pot fer des del punt de partida actual.
Els heterosexuals, per exemple, ja han fet aquesta evolució. No tots els seus actes sexuals porten a la reproducció i no per això se’ls discrimina, tal com es fa amb les persones LGTBIQ+, que es condemnen perquè els seus actes no porten a la reproducció.
Així doncs, no és una qüestió d’ètica sexual, sinó d’un canvi antropològic. El judici sobre els actes ha de ser relacional i no apriorístic. És en les relacions que ens formem, que fem el bé, que tenim cura, amb independència de qui les formi.
¿Com hauria de ser l’atenció pastoral als menors que transiten respecte a la seva identitat de gènere?
En aquesta qüestió també s’ha d’aprendre de la realitat i de la biologia, i no de l’a priori eclesiàstic, que diu que no existeix aquesta realitat. Cal respectar la realitat, que inclou el cos i la vida de la persona que ho viu. L’a priori és el que impedeix l’aprenentatge. No hem de perdre el temps en batalles ideològiques, sinó atendre les persones en la seva realitat. I això hauria de ser possible fer-ho a l’Església, que hauria de ser un lloc tranquil i acollidor. Això tampoc és un assumpte d’ètica sexual, sinó d’aprendre a reconèixer la realitat.
¿Quins són els temes pendents en l’Església catòlica per a la plena inclusió de les persones amb diversitat sexual i de gènere?
La formació de grups d’adults que puguin parlar de tot, a tots nivells. N’hi hauria d’haver a tots els bisbats. Bisbes menys avergonyits de parlar de la realitat. Aquests grups donarien testimoni de la vida catòlica, partint de la seva experiència: què és un matrimoni gai, què és una vida casta, què és l’honestedat, per exemple. I això no és un atac a l’Església ni cedir al secularisme, sinó obrir de bat a bat les portes a la realitat i deixar de banda les idees preconcebudes, que tant de mal han fet a tantes persones.
I en la mesura del possible, fer tot això sense ressentiment, acompanyant els nostres germans i germanes que tenen por, que no gosen dir les coses pel seu nom, o que volen modelar la realitat a les seves idees preconcebudes.
