Menu
13 de juny de 2025
La periodista Olga Rodríguez (Lleó, 1975), guanyadora del Memorial Joan Gomis 2024 en modalitat de trajectòria, treballa, amb la paraula, perquè la societat no normalitzi bel·licisme, racisme ni discursos d’odi. És analista d’informació internacional i una de les cofundadores d’eldiario.es. Es va especialitzar en el Pròxim Orient, el nord d’Àfrica i els drets humans. Va començar cobrint la guerra de l’Afganistan, després Síria, l’Iraq i en l’actualitat segueix amb atenció conflictes en curs com l’agressió il·legal de Rússia a Ucraïna, i el conflicte entre Israel i Palestina.
Rodríguez fa un esforç constant perquè el context bel·licista no ridiculitzi els discursos de pau. “Deia Kapuściński que les guerres no comencen amb el primer tret sinó abans, amb un canvi de vocabulari en els mitjans. Per això són tan importants les paraules i els enfocaments”, assegura la periodista, conveçuda que si la gent està ben informada i coneix tots els matisos d’un tema específic és impossible que estigui a favor del mal. Té una sensibilitat especial en posar els problemes de les persones en el centre de la informació i els seus textos sovint en són la mostra.
Com valora l’acord d’alto el foc entre Israel i Hamàs que entra en vigor aquest diumenge a Gaza?
L’ocupació, l’opressió, la segregació, els assassinats i els crims israelians contra el poble palestí es produeixen des de fa dècades. No van començar el 7 d’octubre de 2023 ni acaben amb aquest acord d’alto el foc que, de moment, és més aviat una pausa temporal. Les treves salven vides i, en aquest sentit, el pla és percebut amb alleujament, però no disposa del contingut necessari per a convertir-se en permanent i definitiu, ni aborda les qüestions fonamentals que fa dècades que propicien opressió i violència. Ho explico amb detall en la meva anàlisi d’aquesta setmana a eldiario.es.
Va passar fa algunes setmanes per Barcelona per recollir el premi Memorial Joan Gomis 2024 en la modalitat de trajectòria. Com és Olga Rodríguez?
He nascut sensible i res del que passa a les persones m’és aliè. Ja em deien al pati de l’escola que m’obsessionaven les injustícies. I era així. Potser perquè vinc d’una família molt castigada per la Guerra Civil i per la repressió de la dictadura. Des de petita, quan veia tractar malament a un altre infant ho sentia com a propi i, per això, havia de reaccionar.
Coneix el Memorial Joan Gomis. Què significa per a vostè rebre aquest premi?
Agraeixo molt aquest reconeixement perquè aquest any ha estat dur. I ho ha estat perquè cada vegada és més difícil poder denunciar determinades qüestions de l’actualitat que des dels poders es volen silenciar. Agraeixo molt aquest guardó que porta un nom que en si mateix té molta càrrega i que és sinònim de bon periodisme, de periodisme amb valors. Aquest és l’enfocament de la professió amb el qual sempre he cregut. Estic realment molt honorada i agraïda.
Creu que és important avui en dia que una societat com la nostra s’hagi instituït el Memorial Joan Gomis?
Ho valoro molt positivament perquè estem en uns temps que desprenen una gran pulsió bel·licista gran. Més que mai hi ha d’haver associacions, organitzacions i iniciativa que treballin a favor de la pau i dels drets humans. Aquest tipus d’unions d’entitats i mitjans de comunicació són gairebé una mirada transparent en aquests temps de foscor.
Com es complementen les redaccions d’eldiario.es perquè els temes de periodisme solidari estiguin sempre a portada i no quedin mai desenfocats?
Efectivament, jo soc cofundadora d’aquest mitjà, treballo en el diari i amb el diari, però ara no estic a la redacció. Tenim un comitè d’ètica i una secció que jo vaig dirigir un temps que es diu ‘Deslambre’. Tots els professionals estem compromesos amb el fet que el contingut del diari estigui travessat transversalment a totes les seccions per la cultura de pau i de drets humans.
Aquest 2025 comença amb la segona presidència de Donald Trump als Estats Units. Quan ell diu que aturarà l’agressió Russa a Ucraïna, el creu?
Trump és imprevisible ja ho va demostrar en l’anterior legislatura. Ell diu públicament que fa política de la mateixa manera que gestiona el seu imperi empresarial. Però quan s’hagi instal·lat al despatx oval i pugui accedir a molta més informació de la que té, veurem com quedaran les amenaces fetes aquests darrers temps. Trump continuarà donant suport a Israel en les seves polítiques criminals i d’apartheid. I pel que fa a Ucraïna, ja ho veurem. Diu moltes coses que després no compleix. Parla de centrar-se en els interessos del poble americà. Però sabem que els Estats Units són un imperi amb forts interessos militars, comercials i energètics en moltes parts del món. Trump menysprea el dret internacional i diu que governarà en funció del que cregui que són els interessos del seu país i dels seus amics, entre ells el magnat Elon Musk. No crec que anem gaire bé. Ara té molt més poder que aleshores. Controla el Gran Tribula i el Senat. Per tant, té més via lliure i llum verda per fer totes les barbaritats que li plaguin.
Vostè és una corresponsal de guerra. Preferiria ser una corresponsal de pau?
Doncs sí. M’agrada que em facis aquesta pregunta. Per a algunes persones de la meva generació cobrir una guerra implicava una certa atracció per deixar anar la presumpta adrenalina que provoca haver d’informar d’un conflicte. Sempre he anat a llocs per fer informació de les guerres amb la voluntat d’explicar el triomf de la pau, la diplomàcia i la negociació. I aquesta idea em ve de lluny. Sempre explico que l’any 2003 abans de començar la invasió il·legal de l’Iraq estava amb un grup de periodistes occidentals en un hotel de Bagdad i un va dir que ja s’estava avorrint i que necessitava acció. A mi em va entrar un calfred. Jo em vaig mirar a un col·lega amic i li vaig comentar: “Aquesta gent no s’adona que la millor història que podríem explicar és que al final no comença la guerra, que hi ha una negociació, un acord i així s’evita l’horror de tot allò que es prepara”. Vam brindar aquella nit per ser corresponsals de pau… però no va poder ser. I a vegades ho recordem veient com està el món.
Darrerament, ens han deixat personalitats que sempre han defensat la cultura de pau. Com Jimmy Carter, Federico Mayor Zaragoza. Què en pensa, d’aquestes figures?
Crec que ningú és lliure d’una guerra si n’ha viscut alguna, encara que ja no estigui sota les bombes. Aquells moments queden impregnats a la pell per sempre. Carter va tenir dues etapes. Encara que com a president no va ser un home de pau, sí que després va treballar per la cultura de la pau. Vaig tenir la sort de compartir dues conferències amb Federico Mayor Zaragoza i puc dir que sempre va defensar iniciatives de pau.
En l’actualitat, un dels pocs líders mundials que denuncia les atrocitats i la “massacre inútil” de la guerra és el papa Francesc. Què n’opina?
El papa Francesc no ha deixat de pronunciar-se en contra de les guerres, en efecte. Penso que les paraules —en aquest cas les seves— sempre importen, i des d’Occident Francesc és un dels pocs líders, per no dir l’únic líder que des d’Occident té un discurs clar pel que fa a la defensa de les vies de pau. I ara que s’està normalitzant el bel·licisme i es presenta la guerra com una via absolutament necessària, les seves paraules importen potser més que mai. Tenim una guerra dolorosa del poble ucraïnès i perillosa per Europa i jo no escolto gaires missatges a favor de trobar un camí cap a la pau i la negociació. I aquests missatges els hauríem d’escoltar alts i clars, sobretot a Europa, on se’ns diu que hem d’augmentar la despesa en defensa.
Què li sembla el paper de la presidenta de la Comissió comprant el missatge de la presidenta italiana de desplaçar els migrants fora de les fronteres europees?
És un exemple més d’intentar normalitzar la deshumanització i el racisme des de les institucions europees. I crec que ens hauríem de plantejar el caràcter no democràtic d’algunes d’aquestes institucions que no han estat votades per la ciutadania. Crec que és hipòcrita escandalitzar-se de les manifestacions racistes de l’extrema dreta i no veure que el racisme està normalitzat també en altres sectors més enllà de l’extrema dreta. Fins que no entenguem aquest diagnòstic, les polítiques dels nostres dirigents continuaran essent racistes i deshumanitzadores.
¿Què opina de la postura d’Europa enmig d’aquest creixent bel·licisme internacional?
Està fent el paper de més submissió que mai davant els Estats Units, fa una política exterior de seguidisme. La guerra d’Ucraïna està geogràficament molt lluny dels Estats Units i una guspira, un accident, pot estendre la guerra a Europa. Malgrat tot, el Vell Continent va en la direcció contrària, per això crec que s’ha de centrar a definir què vol ser; i dissenyar una estratègia per defensar els seus propis interessos i ser autònoma i independent dels Estats Units. La d’Europa és com una fugida cap endavant. Aquesta situació pot fer ressorgir la idea de l’armament nuclear.
Vostè coneix bé Síria. Com creu que ha quedat la seva població després de la caiguda d’Al Assad?
És un país intervingut i fragmentat després de catorze anys de guerra. Hi ha molts riscos en aquests moments. Ara veiem com la caiguda del règim sirià ha estat aprofitada per Israel per ocupar en un temps rècord més territoris sirians dels que va fer-se seu l’any 1967. A més d’haver ocupat els Alts del Golan, d’on Israel n’extreu el 30% de l’aigua que consumeix el país, ara ha ocupat més territori amb la voluntat de controlar-ne una part més important. També crec que cal mencionar que Turquia és un altre actor regional que fa molt de temps que intervé en la zona. Per la seva banda, els Estats Units, que controlen casualment els territoris on hi ha el petroli i el gas, també és present a la zona donant suport als kurds. És a dir, que tenim el que se’n diu “guerres per delegació”. L’aposta pel bel·licisme de les grans potències, l’enviament continu d’armes, és un risc enorme perquè el territori es converteixi en un polvorí. I Rússia també vol negociar per poder mantenir les seves dues bases militars, que són geoestratègiques per Moscou.
Com descriuria la situació a Gaza?
Gaza és un escenari horrible on durant quinze mesos s’ha produït un genocidi que per primer cop el món ha contemplat en temps real, on més del 90 % de les infraestructures han quedat danyades o totalment destrossades: hospitals, escoles, habitatges, subministraments d’aigua potable, camps de conreu, zones de pesca… Amb aquest alto el foc, almenys de moment hi ha una treva que pot garantir que, com ha escrit l’advocada palestina nord-americana Nura Erekat, el cel no es desplomi sobre Gaza, però això no significa que no hi hagi danys irreversibles. Per començar les desenes de milers de persones assassinades sota les bombes i les desenes de milers més que han mort per fam, malalties, desnutrició, manca d’aigua… Hi ha hagut gent que no ha volgut abandonar les seves cases a nord de la Franja perquè encara tenen en la memòria l’expulsió dels seus pares o avis. Però la majoria de la població ha fugit i s’ha vist obligada a desplaçar-se una vegada i una altra per culpa dels atacs israelians. És absolutament terrible. I tot això ha passat sense que la premsa internacional hagi pogut entrar a Gaza perquè Israel ho ha prohibit, cosa que no havia passat mai. Ha hagut de ser la premsa local la que ha explicat els esdeveniments que han tingut lloc durant els darrers mesos, i s’ha de dir que han pagat un preu molt car, ja que més de dos-cents periodistes han sigut assassinats. Això és un crim de guerra i un atemptat contra el dret a la informació.
Els periodistes han sigut un blanc per part de l’exèrcit israelià durant tots aquests mesos?
Completament, i no només ara, sinó des de fa anys. Actualment, hi ha un periodista palestí que va ser atacat per un franctirador de l’exèrcit d’Israel i ha quedat tetraplègic. Fa moltes setmanes que sol·licita permís per sortir a rebre tractament a l’estranger, però no obté el permís de sortida. L’OMS calcula que actualment podria haver unes 12.000 a Gaza greument ferides que necessiten ser evacuades urgentment per tal de ser ateses en hospitals, ja que el sistema sanitari de la Franja està completament arrasat.
En aquests dies han estat a Madrid i Barcelona membres de l’Associació Nihon Hidanko, supervivents de les bombes d’Hiroshima i Nagasahi, que enguany han rebut el Premi Nobel de la Pau. Què li sembla?
Els japonesos coneixen les conseqüències d’aquella gran guerra i els honora haver tingut paraules d’encoratjament cap a la població palestina. Aquestes persones estan al nivell que els nostres dirigents haurien d’estar. Nosaltres estem al Primer Món, però a vegades hauríem de pensar com se’ns veu des de fora.
El planeta és molt més gran que aquest Primer Món privilegiat, fora del qual hi ha molta gent que s’ho passa malament.
Hi ha misèria, pobresa, desigualtats, injustícies i molta gent patint mentre des d’alguns governs del Primer Món es dona prioritat als seus propis interessos sovint fins al punt saquejar, esprémer i fins i tot inventar-se pretextos per promoure guerres. Fins i tot les guerres que els dirigents diuen que són necessàries per esclafar una vegada i una altra els interessos de poblacions senceres. He conegut gent en petits pobles remots a l’Àfrica o al Pròxim Orient que tenen més coneixement de geopolítica i relacions internacionals que qualsevol europeu mitjà. I això és perquè la geopolítica s’escriu sobre el seu propi cos, sobre la seva pròpia pell.
El papa Francesc ha nomenat per primera vegada a una dona, una monja italiana, com a “ministra” del Vaticà. Simona Brambilla és la prefecta del dicasteri encarregat del control de les congregacions religioses. Què li sembla?
Un gest simbòlic interessant. Però per a mi seria insuficient perquè cal anar buscant polítiques i dinàmiques que realment garanteixin la igualtat. En la meva opinió, cal estar per la igualtat de gènere però també per la resta d’igualtats i aplicar-la en tot el seu sentit. Hi ha hagut dones que han arribat a llocs de poder, com per exemple Margaret Thatcher o Condolezza Rice, però amb això no n’hi ha hagut prou per millorar la vida de la gent perquè, almenys en el cas d’aquestes dues dones.
Teresa Carreras
Periodista i ex-corresponal de TVE a Brussel·les
@teresacarrerasr
Març / Abril de 2025
