Menu
18 de desembre de 2025
El dimarts 4 de novembre, festa de Sant Carles Borromeu, el prefecte del Dicasteri per a la Doctrina de la Fe, el cardenal Víctor Manuel Fernández, teòleg i biblista argentí, va presentar un nou document titulat Mater Populi Fidelis, una nota doctrinal signada pel mateix papa Lleó XIV sobre alguns títols o atribucions dedicats a la Mare de Déu que haurien de ser corregits, perquè (amb tota la bona voluntat del món) s’obliden i ultrapassen el caràcter humà de Maria com a dona profundament creient, i la posen en el més alt nivell d’una divinitat. Aquest document vol recentrar la figura de Maria sense desvirtuar la seva humanitat.
Sempre se’ns ha dit que al cristianisme li mancaven divinitats femenines i que això ha provocat una excessiva devoció i atribució a la Mare de Déu. Aquesta nota, d’entrada, només pretén clarificar, però els sectors més tradicionalistes i conservadors han posat el crit al cel perquè es volen corregir dues expressions sobre la Mare de Déu a les quals ells no volen renunciar de cap de les maneres, i els sembla que això és un fet inaudit i excessiu. Concretament, es tracta de les expressions “corredemptora” i “Mare de la Gràcia”. El document pretén un equilibri entre devoció i veritat teològica.
En la presentació de la nota, el cardenal Fernández va dir que era un text que responia a dubtes i propostes que havien arribat a la Santa Seu durant els darrers trenta anys i que sorgia de la preocupació per clarificar la legitimitat d’alguns títols marians, atès que existeixen grups i publicacions que “amb freqüència generen dubtes entre els fidels més senzills”. La intenció és evitar confusions entre els fidels sense menyscabar la devoció.
Per tant, va dir el cardenal, el document busca superar la dialèctica entre el “maximalisme i el minimalisme”: entre l’excés que corre el risc de “divinitzar” la Mare de Déu i la reducció que la deixa buida, reduint-la a un simple símbol. “Potser aquest document —va afirmar Fernández— no complaurà a tots, però la seva força rau en el seu equilibri: al superar l’estèril oposició entre el maximalisme i el minimalisme, demostra una genuïna cura per la fe del poble de Déu, sense sobrecarregar-la amb qüestions teològiques que no arriben al cor de la seva experiència i amor per Maria.” L’equilibri entre excés i reducció és la clau per a una devoció sana.
Sobre el títol de “corredemptora”, el professor de la Pontifícia Universitat Urbaniana i assessor del Dicasteri, Maurizio Gronchi, va dir en la presentació del document que el papa Francesc ja s’expressava de manera similar, afirmant que la Mare de Déu “mai no va voler apropiar-se de res que pertanyés al seu Fill: mai es va presentar com a ‘corredemptora’, sinó com a una ‘deixebla’”. Maria sempre ha posat el seu Fill al centre de tot.
“La conclusió de la nota és clara i inequívoca —va dir Gronchi—: sempre és inapropiat utilitzar el títol de ‘corredemptora’ per definir la cooperació de Maria. Aquest títol corre el risc d’enfosquir la singular mediació sacrificial de Crist i, per tant, pot generar confusió i desequilibri en l’harmonia de les veritats de la fe cristiana.” El perill està en diluir el nucli cristocèntric de l’Evangeli, segons el qual “tota benedicció espiritual” només prové de Crist, com diu sant Pau. La mediació de Maria no reemplaça la redempció de Crist.
Aquest títol, de ‘corredemptora’, benintencionat, és teològicament imprecís i pastoralment arriscat, perquè enfosqueix la suficiència única i infinita de l’obra redemptora de Crist. De fet, la Mare de Déu, en les bodes de Canà, ho diu clarament: “Feu tot el que ell us digui”, referint-se al seu Fill i no pas al que digui o faci ella. La Mare de Déu va posar en el centre a Crist, més que no pas ho fan ara els seus ‘ultra seguidors’ i devots. Maria guia cap a Crist, sense substituir-lo.
Pel que fa al títol de “mediadora”, es diu que s’aplica “inevitablement a Maria en un sentit subordinat”, sense pretendre afegir “eficàcia o poder a la singular mediació de Crist”. De fet, el Concili Vaticà II va preferir utilitzar la definició de “cooperació maternal”. La mediació de Maria és sempre subordinada a la de Crist.
Pel que fa al títol de “Mare dels Creients”, el text adverteix que cal distanciar-se de la idea que Maria s’interposa entre Déu i la humanitat com una espècie de parallamps, contrarestant la idea d’un Déu enrabiat, un jutge aplacat pel sacrifici del seu Fill, i posicionant la Mare de Déu com una alternativa necessària davant la insuficient misericòrdia divina. Maria acompanya, però no substitueix, l’acció divina.
Pel que fa al títol de Maria com a “Mare de la Gràcia”, el document diu que s’han d’evitar les expressions que la descriuen com un “dipòsit de gràcia separat de Déu” o com una “font de la qual mana tota gràcia”. La maternitat de la Mare de Déu en l’ordre de la gràcia, va aclarir Gronchi, és de naturalesa dispositiva i intercessora, és a dir, per ajudar els fidels a preparar els seus cors per a la gràcia, “que només el Senyor pot infondre”. Per tant, atribuir-li la “mediació” en la realització d’una obra exclusivament divina no honora pas la Mare de Déu.
Finalment, la nota recorda una advertència important, també present en les normes per al discerniment de suposats fenòmens sobrenaturals: tot i que l’Església accepta i concedeix el ‘nihil obstat’, aquests esdeveniments “no es converteixen en objectes de fe” i els fidels “no estan obligats a venerar-los”. La fe no depèn de fenòmens extraordinàries, sinó del nucli de l’Evangeli.
A Catalunya ja en tenim experiència en aquestes correccions. Recordem que la congregació fundada per la Beata Maria Anna Mogas i Fontcoberta va promoure la devoció a la “Divina Pastora” i va crear moltes escoles sota aquesta advocació. Una devoció que reconeixia Maria com a “Divina Pastora de les Ànimes”, nascuda a Sevilla a principis del segle XVIII, promoguda pel caputxí fra Isidoro de Sevilla, i que representava Maria vestida de pastora i amb un bastó, amb el seu ramat (les ànimes) i protegint-nos del llop (les heretgies o el mal). Maria és guia i protectora de les ànimes, no font de divinitat independent.
Per tal d’estalviar possibles confusions, amb la voluntat d’integrar millor aquesta advocació en la teologia mariana i per posar més èmfasi en el paper de Maria com aquella que ens guia cap al seu Fill, aquest títol es va anar transformant, amb molt d’encert, en “Mare del Diví Pastor”. Els canvis en la devoció poden fer-se de manera pacífica i teològicament coherent.
Per cert, l’agència d’assegurances més antiga d’Espanya es deia precisament la ‘Divina Pastora Seguros’, però es va passar a dir: ‘Mutua Divina Seguros’.
Francesc Romeu
Capellà i periodista
@franromeu
