Quan la desobediència era cristiana

La desobediència va lligada als valors evangèlics. Els primers cristians van ser pioners en la no-col·laboració i insubmissió quan es negaren a obeir lleis injustes que els obligaven a renunciar a la seva fe.

La història de la humanitat ha avançat sempre per dos camins: la violència o la desobediència. La primera segueix sovint una legalitat que sorprenentment l’empara; la segona, segueix clarament la legitimitat de col·lectius o societats que volen combatre els conflictes sense utilitzar la mateixa violència de la qual són víctimes. Entre aquests dos pols, hi ha una tercera opció: les revolucions, que no són altra cosa que l’acceleració dels esdeveniments històrics, que sovint ensopeguen i acaben recorrent a la violència.

No poques vegades les revolucions més recents han seguit plantejaments de noviolència basats també en mètodes de desobediència civil. En clau cristiana, és ben clar que la desobediència està lligada als valors evangèlics, començant pels mateixos primers cristians, que es compten entre els pioners que van negar-se, mitjançant la no-col·laboració i la insubmissió, a obeir lleis injustes que els obligaven a renunciar a la seva fe, deixar de predicar l’Evangeli, dissoldre’s com a comunitats.

Molts exemples cristians, sovint poc coneguts, han transitat pel món de la noviolència cristiana, la desobediència civil i les aspiracions pacífiques de fer un tomb als conflictes violents sense fer cap ús de la violència; encara més, buscant la conversió de l’altre, recuperant-lo i fent-lo ser conscient de la injustícia que infligia o la violència en què participava. Fou el cas de molts sants i màrtirs que han demostrat en la seva vida desobeir mandats humans, legals o mundans que anaven en contra de la seva consciència, de la dignitat humana o de la justícia universal.

Exemples famosos com el de Galileo Galilei, entestat a mantenir que la terra era rodona i els planetes giraven al voltant del sol, va ser molt conegut i sobre ell el papa Joan Pau II va demanar perdó. Altres que també rehabilitarà la història, com el papa Pius XII i els seus esforços per protegir minories indefenses i perseguides inclús dins el Vaticà, o líders religiosos locals en diferents continents que van lluitar contra la violència, les guerres, les dictadures a Amèrica Llatina, a l’Àfrica o a l’Àsia més afectada per aquestes situacions, demostren que es va respondre als valors evangèlics per sobre de la legalitat injusta que existia en certs estats o èpoques.

No cal anar gaire lluny per trobar-se noves situacions semblants, fins i tot en països de tradició democràtica i de defensa de les llibertats, com són els Estats Units: el passat mes de juliol van ser empresonats uns quants religiosos catòlics compromesos amb l’activisme per la justícia, la noviolència i la pau després de participar en una manifestació i una acció de desobediència civil organitzada davant del Senat nord-americà exigint la protecció dels menors afectats per un tracte indigne i humiliant només pel fet de ser migrants o refugiats. Desobeir a la violència és desobediència, un mecanisme que sorgeix de la noviolència que alhora és un principi profundament cristià.

Xavier Garí de Barbarà
Doctor en Història Contemporània i professor d’Humanitats a la UIC
@XavierGari