Joan Gomis, l’home de la justícia i la pau

Joan Gomis i Sanahuja (Barcelona, 1927 – 2001) va ser un dels pacifistes més importants de la història recent del nostre país. La seva contribució a la defensa dels drets humans, els treballs per la pau i el compromís vers la solidaritat i el desenvolupament van solcar la seva vida fins a culminar amb la seva etapa més fructífera, la que el va erigir en president de Justícia i Pau de Barcelona, impulsant la creació de grups locals per Catalunya.

Gomis provenia d’una família de classe treballadora amb una consciència social definida. Home de compromís eclesial, social i polític, exercí les seves responsabilitats en els diferents indrets on va ser nomenat, amb diligència, visió i determinació. La seva contribució més important vindria en tres dècades claus, dels anys 1970 als 1990, que després ens hi referirem. Però prèviament a aquesta important etapa, Gomis va ser un dels fundadors de la revista El Ciervo, col·laborador habitual de Foc Nou i director de l’Escola Superior de Ciències Socials de l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona (ICESB), que aleshores era una institució rellevant i amb un gran prestigi, que esdevenia tot un referent dels estudis socials. Tot plegat el va anar preparant i predisposant per a la seva fecunda etapa al capdavant de la més rellevant entitat per la justícia i la pau a Catalunya, referent a tot l’Estat, erigida el 1968 en Secretariat de Justícia i Pau de l’arquebisbat de Barcelona, gairebé recentment fundada aleshores com a Comissió Pontifícia pel papa Pau VI a la Santa Seu.

Joan Gomis nasqué a Barcelona l’any 1927, i estudià Magisteri, Belles Arts i Sociologia, si bé des de ben jove se sentí cridat al periodisme com a eina de reflexió, comunicació i conscienciació social i política. Germà de Llorenç i Joaquim Gomis, Joan mai va militar en cap partit polític, ni tampoc va esdevenir membre de la classe política catalana o espanyola, però feia política amb majúscules, la bona política de qui mou mentalitats fomentant la reflexió, l’obertura als nous reptes de cada moment i la capacitat eficient de buscar els camins per portar a terme els reptes que observava en el món i en la societat.

Entre 1952 i 1979, com a subdirector de la revista El Ciervo, va impulsar la participació de col·laboradors diversos, amb una mirada multidisciplinària de la realitat que fomentava el compromís cívic de molts lectors, i que va perdurar fins als nostres dies com a segell propi de la revista. Des de 1962 i durant gairebé quinze anys, exercí com a director de l’Escola Superior de Ciències Socials de l’ICESB, tot marcant un tarannà obert, una actitud valenta davant dels reptes del país, un to profundament reflexiu i que tot plegat menava també a posteriors compromisos per part dels estudiants o inscrits que participaven de les formacions.

Gomis va continuar la seva trajectòria de lideratge social i eclesial el 1976, obrint una nova etapa de la seva vida d’activisme que seria la definitiva: fou elegit president de Justícia i Pau de Barcelona, i renovat reiteradament en el càrrec que ocuparia fins a la seva mort l’any 2001. És a dir, fou el director i president indiscutible durant el darrer quart de segle de la centúria passada, i efectivament va deixar una empremta inesborrable que va permetre marcar les línies de consolidació del moviment per la pau a Catalunya, així com impulsà notablement la proliferació del món de les ONG a casa nostra.

Joan Gomis va ser un home lúcid i visionari alhora, coratjós perquè no només no s’arraulia mai sinó també perquè provocava un efecte multiplicador en els seus col·laboradors amb la seva capacitat de treball i empenta. Sota la seva presidència impulsà Justícia i Pau a la centralitat dels moviments socials i les reivindicacions civils i polítiques més importants. Especialment en la dècada de finals dels anys setanta i inicis dels vuitanta, Gomis va fer jugar a Justícia i Pau un paper transcendental en plena transició política a Catalunya i Espanya, vertebrant un activisme civil que apuntalés els canvis que el país necessitava i la societat demanava. Especial protagonisme es va donar amb la campanya contra l’ingrés d’Espanya a l’OTAN.

En la dècada dels anys 80, Gomis fomentà des de Justícia i Pau i el seu particular carisma, la creació del boom de les ONG, i en va promoure amb encert tres federacions catalanes que les agrupessin temàticament en els tres àmbits que també Justícia i Pau impulsava: la Pau, els Drets Humans i el desenvolupament. Aquestes tres federacions van confluir, amb els anys, en La Fede, un gran conglomerat ben estructurat d’organitzacions per a la justícia global des de Catalunya. També fou un home pragmàtic, i entengué i impulsà des del principi que el treball de les ONG no tindria gaire futur si no hi havia un fons de suport (econòmic i social també), com fou el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, que es va anticipar fins i tot a l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, de la Generalitat de Catalunya. La lluita ja provenia de temps enrere: sota la presidència de Gomis es va impulsar una de les campanyes de més èxit i sentit de Justícia i Pau, conjuntament amb altres entitats: la campanya pel 0,7% del pressupost entregat per a la cooperació i el desenvolupament.

Joan Gomis va morir el 30 de setembre de 2001, després d’una llarga malaltia durant la qual també fou testimoni de dignitat humana. Com a president de Justícia i Pau va exercir un paper extraordinari i fonamental d’impuls de les organitzacions pacifistes catalanes de la segona meitat del segle XX. El seu incansable treball per la cultura de pau i la noviolència fou admirable, fins al punt de coorganitzar congressos sobre pau i desarmament, o participar en diferents missions de defensa dels drets humans en diferents continents.

L’any 1995 seria merescudament reconegut amb el Premi Memorial Joan XXIII per la Pau que l’Institut Víctor Seix i la Universitat Internacional de la Pau li van atorgar per unanimitat. La seva tasca, dedicada i determinada per la solidaritat i la justícia social el va portar a concretar el seu treball de defensa dels drets humans lluitant per l’erradicació de la pobresa, des d’on Justícia i Pau també treballà amb esforç en especial a la ciutat de Barcelona.

Avui trobem a faltar en Joan Gomis, però tenim els seus fruits en multitud de persones, campanyes i organitzacions que són en bona part fruit de la seva empenta, talent, servei i treball. Bona prova d’això és el Premi Memorial Joan Gomis de Periodisme Solidari, que des de 2005 es convoca cada any per mantenir viva la memòria d’aquest incansable activista.

Xavier Garí de Barbarà
Doctor en Història Contemporània i professor d’Humanitats a la UIC
@XavierGari