Menu
14 d'octubre de 2024
En Mohamed i l’Abderraman (noms ficticis per a protegir la seva identitat) arriben puntuals a la cita a la cèntrica plaça Omonia, a Atenes. Són dos del centenar de supervivents del naufragi de l’Adriana, un vaixell que es va enfonsar davant les costes del Peloponès, a Grècia, la matinada del 13 al 14 de juny d’enguany. L’embarcació, que havia sortit el 9 de juny de Tobruk, a l’est de Líbia i es dirigia cap a Itàlia, anava carregada amb unes 750 persones, la gran majoria procedents del Pakistan, Síria, Egipte, el Kurdistan i Palestina. En van sobreviure un centenar i només es van poder recuperar 82 cossos. El naufragi, un dels més mortífers a les costes gregues, es va produir en un dels punts més profunds del Mediterrani: la fosa de Calypso, on hi ha fins a 5.000 metres de fondària.
En el moment en el qual es produeix aquesta conversa, en Mohamed i l’Abderraman encara estan ubicats al centre de recepció i identificació de Malakasa, a uns 40 kilòmetres al nord d’Atenes, on els supervivents van ser traslladats després del naufragi. La seva història és única, com ho són totes les vides, però comuna entre aquelles persones que decideixen arriscar la vida quan ja no els queda cap oportunitat a la terra que els va veure néixer. Aquesta és la història d’una travessia mortal que s’engoleix les vides d’aquells i aquelles que s’atreveixen a somiar la possibilitat d’alguna cosa millor.
Quan en Mohammed, d’origen palestí, però nascut a Síria, va decidir marxar, va contactar amb un amic que estava a Itàlia i que havia fet el mateix trajecte que volia fer ell. L’amic li va explicar què havia de fer. Va decidir fer el viatge cap a Europa amb un dels seus cosins, que va morir en el naufragi. El 16 d’abril del 2023 va agafar un vol des de Damasc i fins a Bengasi, a Líbia, que li va costar 1.500 dòlars. Va comprar-lo a través d’una agència i assegura que va volar amb la companyia Cham Wings. En els últims anys, Cham Wings ha estat objecte de sancions internacionals tant per part de la Unió Europea com dels EUA per diferents motius. En Mohammed va volar amb un passaport legal i comenta que l’avió era ple de gent, la majoria de Daraa, una ciutat siriana. Ell i la seva família van pagar 4.500 dòlars addicionals pel viatge de Tobruk a Itàlia. “Pagues els diners a una agència i poses el teu nom i el teu cognom. Les condicions eren: si arribava segur a Itàlia, l’agència es quedaria amb els diners; si no, s’haurien de tornar a la meva família. Aquesta condició es respecta més o menys a Turquia, però no a Líbia. Encara que no arribis, no retornen a la teva família els diners que has pagat. Només si el contrabandista és una bona persona”, diu en Mohammed. A Bengasi, ja a Líbia, en Mohammed va haver de pagar 100 dòlars addicionals per ser traslladat amb cotxe a Tobruk, on es va haver de quedar cinquanta-cinc dies abans d’embarcar rumb a Europa. “A Tobruk —relata— no podíem sortir de la casa, que estava repleta de gent. El contrabandista ens donava un àpat al dia, però hi havia dies que no ens donava res per menjar. Jo estava al soterrani de la casa del contrabandista”.
L’Abderraman, també d’origen palestí, va sortir uns mesos abans que en Mohammed. Va marxar de Síria —també des de l’aeroport de Damasc— el 28 de novembre del 2022. Com en Mohammed, va comprar el bitllet d’avió a Egipte a través d’una agència, va pagar 1.500 dòlars —preu estàndard per a aquest tipus de trajectes— i va volar amb un passaport legal. Ell, a diferència del seu company, va fer parada a Egipte i s’hi va estar uns mesos. Allà va treballar com a venedor. “Vaig pensar que seria més fàcil a Egipte, però les condicions eren difícils i em va sorprendre la realitat que vaig trobar”, explica. Així, després de tres mesos a Egipte, va decidir contactar amb una altra agència i reservar un bitllet d’avió cap a Líbia. Va tornar a pagar 1.500 dòlars pel vol i va arribar a un acord amb uns intermediaris. “Quan vaig arribar hi havia molta màfia esperant a l’aeroport. Si la gent no pot pagar, la màfia segresta la gent que arriba (…) Em van traslladar a una habitació al mig del no-res, sol. No hi havia res i no sé on és”. En total, es va quedar a Líbia tres mesos, esperant a embarcar.
És en aquest punt quan les històries de Mohammed i d’Abderraman es creuen, ja que no es coneixien d’abans. Pel que expliquen, els nois haurien estat a la mateixa casa, pertanyent al contrabandista amb qui havien contactat per fer el trajecte fins a Itàlia, però en Mohammed era al soterrani i l’Abderraman estava a una altra part de l’habitatge, amb altres persones. No mencionen el nom del contrabandista per por.
Els dos nois es van trobar tot just abans d’embarcar, però fa l’efecte que es coneixen de tota la vida. Tots dos expliquen que el dia que van embarcar ningú els va dir res. “Pensàvem que ens traslladarien a una altra casa. Va ser inesperat, una sorpresa. No vam tenir temps de contactar amb les nostres famílies per dir-los que marxàvem”. A la riba, tot es va precipitar: “L’embarcament va ser organitzat per un grup d’homes egipcis i primer vam pujar a una barca petita; vam recórrer uns metres i després ens van fer embarcar al pesquer gran. Vam estar cinc minuts a la bodega del vaixell i vam decidir pujar a coberta. Ens van fer pagar 50 dòlars extra. Prèviament, ho havíem dit a un dels egipcis, així que després de pagar ens van deixar pujar”. Serien aquests 50 dòlars extra els que els salvarien la vida: totes les persones que viatjaven a la bodega, entre elles moltes dones i infants, van morir quan el vaixell es va enfonsar. Van quedar atrapats i no en van poder sortir.
En Mohamed explica que durant els cinc dies que va durar el trajecte —fins que el vaixell va col·lapsar— només va menjar dues barretes de xocolata. “No ens van permetre portar menjar ni aigua perquè ens van dir que no hi havia prou espai”. Al tercer dia, quan es van començar a quedar sense aigua, les persones a bord van començar a beure aigua del mar i es van començar a produir les primeres morts i les primeres tensions. Sense aigua, sense menjar, i amb el motor avariat, segons diuen els nois, la situació va començar a ser crítica.
Arribat aquest punt del relat és important explicar que en tot moment tant Frontex —l’Agència Europea de la Guàrdia de Fronteres i Costes— així com les autoritats gregues, italianes i malteses van tenir coneixement de l’existència d’aquesta embarcació i de la seva situació. Va ser així perquè fins i tot, hores abans de l’enfonsament, la guàrdia costanera grega va demanar al Lucky Sailor i al Faithful Warrior, dos petroliers que eren propers a l’Adriana, que assistissin amb menjar i aigua a l’embarcació, que ja es trobava en problemes. També sabien de la seva existència perquè ells mateixos van publicar fotografies de l’embarcació atapeïda de gent demanant ajuda abans de l’enfonsament i perquè a les comunicacions marítimes es parlava del vaixell.
Segons la versió inicial dels guardacostes grecs, no van procedir a un rescat perquè les persones a bord els van dir que no els rescatessin, que seguirien el seu trajecte fins a Itàlia. No obstant això, i gràcies a una investigació de la BBC, s’ha pogut saber que el vaixell va restar immòbil durant set hores. A banda, l’article 98 de la Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret de la Mar no deixa lloc per al dubte: els Estats han de “prestar auxili a totes aquelles persones que es trobin en perill de desaparèixer en la mar” i tenen l’obligació de “dirigir-se a tota la velocitat possible a prestar auxili a les persones que estiguin en perill, una vegada se sàpiga que necessiten socors i sempre que tinguin una possibilitat raonable de dur-ho a terme”.
Sigui com sigui, ningú no va fer res per evitar el naufragi, ans al contrari: segons el que expliquen en Mohammed i l’Abderraman, que coincideix amb els relats dels altres supervivents recollits en diverses investigacions periodístiques, els guardacostes grecs, minuts abans que l’embarcació bolqués, haurien intentat remolcar el vaixell, tot i saber que aquesta maniobra podia resultar perillosa a causa del nombre de persones que hi viatjaven. Aquest moviment brusc hauria estat el motiu de l’enfonsament del pesquer.
“Ens van dir que ens portarien a aigües italianes; els vam intentar seguir, però no vam poder; i va ser llavors quan ens van llençar la corda. Quan es va produir el moviment, la gent va començar a cridar que paressin. Estàvem espantats”. L’embarcació va bolcar i tot es va precipitar. “Vam anar a parar a l’aigua, i vam demanar ajuda, però els guardacostes grecs van iniciar el rescat una o dues hores després. No recordo exactament el temps, però vam estar molta estona a l’aigua. Vaig veure com moria gent, també el meu cosí”, recorda amb serenor en Mohamed. Finalment, quan es va produir el rescat, la guàrdia costanera grega va ubicar els supervivents al Mayan Queen IV, un iot de luxe que en aquell moment era a prop de la zona. Els supervivents expliquen que al iot, els guardacostes els va requisar els mòbils —on hi hauria imatges de tot plegat— i mai no els els van tornar. Tot i que la llei estableix que tots els rescats han de ser enregistrats, en aquests, concretament, no hi ha cap imatge: els guardacostes asseguren que no es va gravar res perquè les càmeres estaven espatllades.
El dia 16 de juny, els supervivents del naufragi, entre ells en Mohamed i l’Abderraman, van ser traslladats al centre de recepció i identificació de Malakasa, on diverses ONG els van assistir amb el procediment d’asil. A la fi de l’escriptura d’aquest reportatge, en Mohamed ha pogut reunir-se amb part de la seva família als Països Baixos. De l’Abderraman, en canvi, no hem pogut saber res més. La gran majoria dels altres supervivents continuen ubicats a Malakasa, esperant la resolució d’asil per poder iniciar el somiat futur a una Europa que els tanca les portes.
Queralt Castillo Cerezuela
Llicenciada en periodisme i traducció i interpretació. Viu a Atenes
@QC_Cerezuela
