Sovint, massa sovint, comento amb gent diversa que la vida és dura, sobretot pensant en infants i joves envoltats de cotó fluix, amb pares que els acompanyen fins i tot a la porta de la universitat (no ho havia vist mai encara!). Malgrat que molts d’ells són intel·ligents per treure’s una bona carrera, no ho són per tenir paciència, assumir contratemps o ser coherents amb allò que exigeixen. Tots els drets i pocs deures. Tot al moment i sense cap esforç. Uns tant i altres tan poc.
Llavors la pregunta és: ¿què passa quan la vida va a mal dades? Quan de sobte, pel que sigui, la vida canvia i tot queda capgirat, no simplement per un treball més exigent o un examen suspès. ¿Què passa quan la malaltia o la mort arriben a la família? A més de convertir-se en l’explicació a tots els seus mals esdevé un obstacle que els enfonsa o anul·la i costa molt sostenir-los i fer entendre que sovint, massa sovint, la vida no és justa i que cal lluitar, compartir i esperar.
Això s’aplica també per als adults, quan la vida dona un tomb i et pensaves que estaves bé, però sorgeix quelcom inexplicable, o insalvable… i per als que tenim fe i esperança es posa en marxa un mecanisme quasi contradictori, entre la humanitat que toca de peus a terra i la fe que mira al cel.
Nens, joves i adults de la nostra societat acomodada, immediata, que ho volen tot “dit i fet” però que no empenyen cap carro i no volen comprendre que “tot està connectat”, expressió que tantes vegades surt a l’encíclica Laudato Si’. Tots ens queixem, ¿però què hi posem de la nostra part?
Societat individualista, en què alguns joves (no tots, gràcies a Déu) et responen que només cal mirar per un mateix, i em pregunto: ¿com ho farem per transmetre el missatge de Jesús, per encomanar que qui dona la vida, la guanya sempre?
Molts interrogants, molts reptes que han d’esperonar-nos a no relativitzar i a continuar treballant des del petit detall quotidià per un món senzillament més humà.
