Menu
24 d'abril de 2025
Us imagineu haver d’esperar 17 anys perquè l’Estat reconegui el vostre matrimoni, ser el primer professor de fe obertament protestant de la Universitat de Barcelona, o formar part d’una família que va ser clau en l’exclusió d’Espanya del Pla Marshall (els ajuts que van posar en marxa els Estats Units un cop acabada la Segona Guerra Mundial per reconstruir Europa Occidental)? Són tres elements que estructuren la trajectòria vital de David Estrada Herrero (1931-2024), que va morir el passat 6 de novembre. Va ser un referent intel·lectual d’un àmbit, el de les esglésies protestants i evangèliques, que a Catalunya sempre s’ha caracteritzat per la seva precarietat.
Estrada va néixer en una família de tradició protestant i aquell fet el marcaria per sempre. Com ell mateix va explicar, el seu pare era impressor, i a més de “targetes de racionament i el ‘llistín’ de telèfons”, també editava la Bíblia, en un moment on això s’havia de fer clandestinament.
Per tot plegat, ell es mostrava rotund. “Sempre, com a espanyol, m’he sentit estranger”, va explicar Estrada, en una entrevista pel documental ‘Protestants, la història silenciada’ (Clack), centrat en la repressió de les esglésies protestants durant el franquisme. Amb la caiguda de Barcelona a la fi de la Guerra Civil, l’incipient obra que havia començat a finals del Segle XIX va ser clausurada per obra governativa. Per al nacionalcatolicisme, no hi havia lloc per a les dissidències en l’àmbit polític, social i també religiós.
Durant sis anys, els protestants van viure en la clandestinitat. Amb la fi de la Segona Guerra Mundial i el triomf dels aliats, el règim es va veure obligat a moure fitxa i va permetre la reobertura de les esglésies. Ara bé, la persecució i la intolerància es va prorrogar durant tota la dictadura.
De fet, mentre es tramitava el Pla Marshall, en diferents punts de la geografia espanyola, l’any 1947, es va viure una dura ofensiva contra el protestantisme, amb assalts a diferents centres de culte. Mentrestant, al Senat dels Estats Units, es debatia quins països s’havien d’acollir al Pla Marshall.
“Dos senadors catòlics van proposar incloure-hi Espanya”, però ràpidament hi va haver controvèrsia arran de la falta de llibertat religiosa, un principi fonamental en el sistema democràtic dels EUA. En aquest context, la Casa Blanca (liderada per Harry S. Truman) va proposar “estudiar sobre el terreny la situació”. Un dels participants de la investigació va venir a Espanya on va mantenir diferents entrevistes, entre ells amb la família de David Estrada. Poc després, se’n va anar a estudiar Filosofia i Teologia al Westminster Seminary de Filadèlfia, vinculat a les esglésies presbiterianes, on es va impregnar a fons de teologia reformada (‘calvinista’).
Després va trobar feina com a predicador substitut a Michigan, i fou allà on va conèixer la seva esposa, Frances Luttikhuizen (1939-2022), una altra personalitat clau del protestantisme català. Luttikhuizen fou professora d’anglès, escriptora, cervantista i estudiosa de la història de la Reforma a Catalunya i a la resta d’Espanya. Aquesta també era una de les altres passions d’Estrada, que va dedicar temps i esforços en recuperar el llegat dels pioners del protestantisme a la Península, i que la Inquisició va reprimir durament.
Estrada i Luttikhuizen es van casar en un temple protestant. Quan van anar al consolat a registrar amb l’enllaç, es van topar amb la negativa frontal de la diplomàcia hispànica. “Com que vostè és espanyol, vostè és catòlic, i si s’ha volgut casar amb una rossa americana, vostè mateix, però vostè és catòlic”, digueren.
L’Estat no va reconèixer la seva unió fins a 1975, 17 anys més tard. Pel camí, van néixer els seus dos fills, Pau i David i, com que el matrimoni no estava reconegut per Espanya, no tenien dret a un llibre de família. Durant tots aquells anys, al passaport d’en David Estrada posava que ell era “solter”, malgrat estar casat. El de la Frances sí que deia que estava casada, ja que els Estats Units no posen pegues als matrimonis celebrats en una església protestant.
Malgrat que a Amèrica, Estrada s’hagués pogut guanyar molt bé la vida, l’any 1959 va decidir tornar a la Barcelona grisa de finals de la postguerra, on es va comprometre amb la precària situació que vivien diferents comunitats evangèliques, entre elles l’església baptista del carrer Verdi, de la que fou membre i on després va seguir vinculat.
A nivell acadèmic, es va especialitzar en estètica, i tots els coneixements els va recollir en un assaig que Herder va publicar a finals dels anys 80, i que era un dels seus principals motius d’orgull. Mai es va amagar de la seva fe a la universitat, tot i que això era tot un desafiament en un país on no hi havia llibertat religiosa. A més, la seva especialitat acadèmica el va portar a conèixer grans artistes, entre ells Salvador Dalí, a qui li facilitava llibres quan viatjava als Estats Units.
La capacitat de sacrifici de David Estrada i Frances Luttikhuizen, així com el seu compromís amb una fe que es manté ferma i més ferma malgrat les dificultats, no són només la història d’un temps passat. Hi trobem també elements que ens inspiren molt als ciutadans d’avui, com l’acollida. En David Estrada fou valent i en temps d’aïllament internacional d’Espanya, va anar a estudiar a l’estranger, on va impregnar-se de “la divina llum”, tal com defineix la Bíblia un dels seus traductors, Casidoro de Reina (1520-1594), figura històrica que va estudiar a fons a l’homenatjat en aquest article.
David Casals
Periodista del portal Expansión
Març / Abril de 2025
