Menu
29 d'abril de 2025
La Companyia de Jesús va esdevenir una de les puntes de llança que, entre altres sectors eclesials, volia continuar centrant la seva vida comunitària, el seu compromís evangèlic i el sentit eclesial en el marc del Concili Vaticà II. Aquest fet no sempre seria còmode dins el pontificat de Joan Pau II, que volia passar pàgina i afrontar la nova etapa amb altres aires i un estil nou i particular. Prova d’això és que els darrers quatre anys del generalat del P. Arrupe van coincidir amb els quatre primers anys d’empenta del pontificat de Wojtyla, en els quals no van faltar discordances notables. El punt culminant va arribar quan Joan Pau II va intervenir sobtadament la Companyia de Jesús el 1983, aprofitant una important afectació neurològica d’Arrupe, tot imposant un delegat pontifici jesuïta pròxim al Papa però distant a les sensibilitats del capellà i religiós basc.
Pedro Arrupe va assumir, en silenci i amb dolor, aquella extraordinària interferència històrica de la Santa Seu, i amb la convocatòria de la Congregació General 33 l’any 1983, renunciaria oficialment al seu càrrec per afavorir un relleu que normalitzés el govern de l’Orde. Ho va fer a través d’una inoblidable carta de comiat a tots els representants de la Companyia presents a Roma, que havien d’escollir el nou Prepòsit General. Aquell memorable discurs esdevingué un autèntic testament vital d’Arrupe, que ajudà a escollir encara amb més encert, el millor nou Superior General dels Jesuïtes per al pontificat de Joan Pau II. Seria elegit l’intel·lectual neerlandès, Peter Hans Kolvenbach, amb una llarga experiència com a biblista al Pròxim Orient, i un perfil discret i amarat del mestratge d’Arrupe. El P. Kolvenbach era un home pausat, de gran profunditat espiritual i admirable erudició. Amb el seu tarannà aportà, d’una banda, la serenor que necessitaven les relacions entre la Santa Seu i la Companyia en l’era Wojtyla i, de l’altra, aquest baix perfil públic l’aprofità per a consolidar l’empenta i tot el vigor dels anys postconciliars de Pedro Arrupe, i assimilar el seu gran llegat.
Per la seva banda, durant els anys del generalat de Kolvenbach, Jorge M. Bergoglio no tornaria a tenir responsabilitats al capdavant de la Companyia a Argentina, la qual cosa li permeté dedicar un temps valuós a refer-se dels anys difícils de Provincial. Aquest període de més d’una dècada va ser per a Bergoglio una ocasió dilatada de regenerar-se, que amb el temps reconegué que fou ben rica i sanadora. Tingué ocasió per centrar-se en ell mateix per assimilar el camí dels darrers anys, abraçar-se amb força a l’espiritualitat ignasiana, i ressituar-se en els marges de la societat i de l’Església, tot apropant-se als empobrits i portant una vida profunda. Bergoglio reconeix avui que va créixer en aquella dècada sense més ambició que la de servir l’Evangeli des de la mirada dels humils i el servei als marginats, aprofundint en l’herència que Arrupe havia deixat marcada en la Companyia de Jesús i en ell personalment. Una herència que nodrí significativament a Bergoglio (i potser sense saber-ho ni ell) també en relació amb el seu particular estil de lideratge, que no es pot entendre deslligat del segell d’Arrupe.
Passats els anys de Joan Pau II amb Arrupe, i en ple Generalat de Kolvenbach, l’Església argentina trobà en aquell antic Provincial dels Jesuïtes un bon pastor per consagrar bisbe. Novament, coincidències cronològiques van fer que a inicis de 1991 morís Arrupe a Roma després d’anys d’una malaltia degenerativa, mentre es preparava l’elecció de Bergoglio com a titular de la Diòcesi d’Auca el 1992. Cinc anys més tard fou nomenat bisbe coadjutor de l’Arquebisbat de Buenos Aires amb dret a successió, cosa que es donà el 1998. I només 3 anys més tard de ser consagrat arquebisbe, el papa Joan Pau II el va crear cardenal, la qual cosa el va portar en poc temps a ser elegit Primat de l’Església catòlica argentina. El seu ascens va ser meteòric, fet que demostrà que els anys de refer-se havien donat molt de fruit, i l’experiència difícil com a Provincial havia estat més fecunda del que no es va pensar aleshores.
Com a cardenal, Bergoglio freqüentà la cúria romana i els seus dicasteris, si bé sempre mantingué el criteri clar i el perfil baix (una peculiar barreja dels estils d’Arrupe i Kolvenbach, curiosament). Va formar part d’una munió d’organismes de la Santa Seu: la Comissió per a Amèrica Llatina, la Congregació per al Clergat, el Pontifici Consell per a la Família, la Congregació per al Culte Diví, el Consell Ordinari de la Secretaria General del Sínode dels Bisbes i la Congregació per als Instituts de Vida Consagrada. Sense saber-ho, estava accedint a una privilegiada visió global de l’interior de les institucions i departaments vaticans. Malgrat això, la seva vida en els estaments més elevats de l’Església no li feien oblidar els seus compromisos amb els pobres i la seva vida austera. El cardenal Bergoglio continuava vivint en un pis o apartament, rebutjant el palau episcopal, tot i ser Primat de l’Església d’Argentina. A Roma tampoc freqüentava ni recepcions ni estils sofisticats habituals d’alguns altres membres del col·legi cardenalici. No obstant això, manifestava una combinació particular entre aquesta vida austera, la seva autenticitat evangèlica i una visió un xic clàssica de l’Església que el feia estar còmode dins una certa ortodòxia, pròpia del sud d’Amèrica Llatina i també de la seva generació. I tot plegat seria, una vegada més, decisiu per al seu futur.
Amb la mort del papa Joan Pau II, arribà un nou conclave. L’Església semblà igual de paralitzada que quan va ser escollir pontífex provenint de l’Est i després de la mort sobtada del seu antecessor, Joan Pau I, 33 dies abans. No hi havia alternatives clares a un pontificat tan gros, i les votacions foren previsibles en escollir al cardenal Ratzinger, que esdevingué el nou pontífex. No obstant això, el que no va ser gens previsible fou que el cardenal de Buenos Aires acumulés tants vots que el van situar en una ambiciosa segona posició. Bergoglio va ser el primer sorprès amb aquella darrera votació davant d’un gran com Ratzinger. Així i tot, respirà tranquil, ja que pogué marxar de retorn a Buenos Aires, finalitzar la seva tasca com a arquebisbe i primat, i presentar la seva jubilació episcopal el 2011. La seva clara intenció era enfilar la darrera etapa amb l’interès posat en tornar aviat a “las villas”, i retirar-se dels estaments eclesials i responsabilitats pastorals.
La Companyia també canviaria de General després de la renúncia de Peter H. Kolvenbach, i seria escollit el P. Adolfo Nicolás, qui fou missioner i provincial al Japó, recorrent un camí semblant al d’Arrupe dècades enrere, i esdevenint probablement la més preclara barreja entre els dos anteriors Generals. Durant el generalat del lúcid, savi i sensible P. Nicolás, la Companyia estava preparada per a afrontar molts canvis en la història del món: la guerra freda havia acabat feia temps, però continuaven els conflictes regionals, a punt d’esdevenir globals a partir dels greus atemptats d’Al-Qaida. La resposta bel·licista del Trio de les Açores (Bush, Blair i Aznar), que implicà la desastrosa invasió de l’Afganistan i l’Iraq, va provocar una nova reacció terrorista que portaria el món a una nova confrontació global. I mentrestant, les dades sobre el canvi climàtic eren cada vegada més extremes, el fenomen dels migrants, refugiats i asilats tornava a atiar amb força un món cada vegada més convuls, on els més innocents acabaven pagant els greus crims contra la humanitat. Talment com amb la guerra del Vietnam, 40 anys enrere, quan els desplaçats van fer obrir els ulls a Arrupe per crear el Servei Jesuïta a Refugiats, l’Església es preparava per a afrontar la greu crisi de la Mediterrània, que Bergoglio combaté i combat amb la mateixa decisió humanitària que Arrupe amb el Vietnam.
L’any 2011, el cardenal i arquebisbe de Buenos Aires, Jorge M. Bergoglio, arribà a la seva edat de jubilació episcopal, i havia enviat puntualment al papa Benet XVI la seva renúncia com a prelat. Feia 6 anys que Ratzinger era papa, i tot i els seus 84 anys res no feia preveure que aquell pontificat estigués a punt d’acabar-se. La seva salut física i mental eren prou bones, sobretot en comparació als darrers anys de vellesa del pontificat de Joan Pau II. No obstant això, el papa alemany va decidir, sobtadament, renunciar com a pontífex l’any 2013.
La nova situació agafà per sorpresa tothom, i es prepararia una renúncia que va fer-se efectiva el 28 de febrer de 2013, la qual donaria pas a un nou conclave pel mes de març. Probablement, Bergoglio, amb la seva pròpia jubilació encarrilada dos anys enrere, i esperant que es fes efectiva com més aviat millor, no li passaria pel cap que podria ser el nou papa en unes condicions com les que s’estaven creant. Possiblement, el cardenal Bergoglio pensaria que després d’un Papa tan longeu com Joan Pau II, i un tan gran com Benet XVI que no se sentia amb forces per continuar, el col·legi cardenalici optaria per una figura més jove i no pas novament amb una edat com la seva, o amb la jubilació ja esperant des de feia dos anys. Bergoglio ha reconegut alguna vegada que va volar cap a Roma confiat que la seva edat era la gran garantia per no patir ensurts, i enfilar definitivament la seva jubilació. El que potser no pensava és que sovint actituds d’aquesta mena, fugisseres i desinteressades, són les que més atrauen i ajuden a decidir-se els cardenals dels conclaves. De fet, Joan XXIII va ser escollit papa justament arran de la seva avançada edat, cosa que permetria un pontificat curt i de transició en uns moments de postguerra mundial encara complexos, i això potser podria donar-se també en aquell conclave de 2013.
L’espiritualitat de Sant Ignasi de Loiola considera que l’Esperit actua amb més comoditat quan hom es manifesta amb una clara “indiferència”; és la coneguda pels jesuïtes com a “indiferència ignasiana”: és a dir, abstenir-se de controlar-ho racionalment tot i deixar-se portar per la providència. El mateix Cardenal Hummes, assegut a l’esquerra de Bergoglio en el conclave, es va adreçar al que seria nou papa davant l’augment dels vots en la darrera elecció, dient-li a cau d’orella: “Tranquil, aquesta és la manera com opera l’Esperit”. Fins i tot aquesta actitud confiada de Bergoglio, de no ser entre els papables, va ser el que justament el va fer esdevenir papa després d’una trajectòria que apuntava a la seva fi, almenys segons els seus propis plans.
La trajectòria de Bergoglio passà per diferents etapes fins a arribar al conclave que el va escollir Papa, però sempre trobava en cadascuna d’elles la manera d’arrelar en les profunditats de l’evangeli, l’estima a una Església del poble i el discerniment constant de la mà de l’espiritualitat ignasiana que li permetia cercar amb fidelitat els camins de l’Esperit. És aquí on Bergoglio va fer el tomb definitiu de la seva vida: quan estava per jubilar-se i apartar-se de tota responsabilitat, accepta ser elegit papa per a servir, i escull el nom de Francesc.
Moltes coses en Bergoglio eren cada vegada més genuïnes, més originals, més pioneres, talment com li va passar a Arrupe. Si bé Bergoglio reconeixia en Sant Francesc d’Assís tres atribucions extraordinàries que l’inspirarien en el seu pontificat (perquè va ser un home de pau, un reformador eclesial i una persona profundament enamorada de la creació), el papa jesuïta trobà el camí concret per a aconseguir-ho a partir de la llum que li venia de lluny: la trajectòria humana i eclesial del també jesuïta i Superior General de l’Orde, P. Pedro Arrupe.
Aquesta “cursa de relleus” queda demostrada entre Arrupe i Bergoglio a partir de quatre exemples representatius, entre altres. El primer és que el papa Francesc ha assumit el ferm compromís d’Arrupe amb el Concili quan era General. En segon són les Congregacions Generals que Arrupe va impulsar la Companyia de Jesús per transformar-la al ritme del Concili, com també Bergoglio ha impulsat el Sínode de la sinodalitat amb la mateixa dinàmica de transformació heretada de les aportacions conciliars. Les conclusions de les Congregacions d’Arrupe van ser de gran importància, com el Sínode 2021-2024 està recollint grans conclusions impulsades per un mètode obert i avançat, d’escolta i de discerniment constants.
Una tercera semblança és la pastoral dels necessitats, la prioritat envers els malalts, els marginats, els empobrits, els desplaçats per les guerres, els afectats per la fam o la injustícia a tots nivells. El “servei a la fe i la promoció de la justícia” d’Arrupe és l’essència també de tot el missatge pastoral de Bergoglio com a Papa, que fa extensiu a tota l’Església. Actualment, l’allau de refugiats que les guerres a l’Àfrica, al Pròxim Orient o a l’Est d’Europa provoquen han fet que el Papa Francesc s’alci com una veu pública totalment autoritzada.
I una quarta semblança, entre moltes més, és la persistència que Arrupe feia perquè tots els jesuïtes, des dels joves novicis fins als sacerdots consolidats o inclús religiosos grans, assumissin la seva vocació com un dinamisme de resposta a l’amor de Déu, que havia de reflectir-se directament sobre els altres i, en especial, els més necessitats. Francesc lluita perquè els capellans “facin olor d’ovella”, i rebutja que els membres de la jerarquia eclesial s’instal·lin en el clericalisme i sucumbeixin als “pecats de la cúria”, tot defensant la inspiració del dinamisme d’Arrupe en textos com el d’“Enamora’t”.
Com es pot constatar, els relleus han sigut constants en tota aquesta trajectòria que va d’Arrupe a Bergoglio. Són molts els camins creuats que solquen les grans figures que hem resseguit en aquests prop de 60 anys d’història eclesial. Des de l’elecció del papa Pau VI (1963) a la renúncia d’Arrupe (1983), fins a la dècada de l’actual pontificat del papa Francesc (2023), hi ha un teixit en forma de xarxa que sustenta tot aquest camí. Tot comença pel Concili del “Papa bo”, Joan XXIII, que escriu la primera encíclica de la pau (Pacem in Terris), i que acaba confluïnt en Francesc, el “Papa del poble”, el de la Laudato Si, inspirat en el sant pacifista, reformador i ecologista d’Assís, però encaminat pel discerniment, la fidelitat i el coratge de l’home de Déu que fou Pedro Arrupe. Aquell General que vingué ‘de la terra del sol naixent’, contagià al cardenal que vingué ‘de la fi del món’, amb aquella màxima d’Arrupe que havia contagiat a tants: “No em resigno a què, quan jo mori, el món continuï com si jo no hagués viscut”.
Xavier Garí de Barbarà
Doctor en Història Contemporània i professor d’Humanitats a la UIC
@XavierGari
Març / Abril de 2025
