Descobrir el Déu amagat: minidosis de bellesa quotidiana

A Roma és freqüent sentir aquesta expressió: “Veramente, la città è un museo a cielo aperto”, és a dir, “efectivament, la ciutat és un museu a l’aire lliure”.

Si heu vingut a la ciutat eterna aprofitant el Jubileu 2025, ho haureu comprovat vosaltres mateixos: cada racó condensa segles d’història. No cal entrar a museus per apreciar la bellesa del Coliseu, la Fontana di Trevi, la Piazza Navona, els Foros, el Circo Massimo, l’Ara Pacis o el barri del Trastevere. És un espectacle. Sobretot si es contempla un vespre de tardor, quan el cel no acaba d’escollir entre colors rosats, vermellosos, liles i ataronjats.

Alhora, no és del tot cert que la bellesa sigui només als carrers. Portes endins, la caput mundi també amaga tresors com el sepulcre de sant Pere i sant Pau, els Museus Vaticans i els de la Villa Borghese o, per què no, les tavernes i les cases dels romans.

Després de quinze anys vivint a Roma, puc afirmar que el millor és la seva gent. El romà és tranquil, molt afable, irònic i fins i tot sorneguer. Tenir amics aquí, com arreu, és assaborir una de les belleses més valuoses de la vida.

Per tant, no caldria anar a Roma per descobrir l’art. Allà on som, portes endins, cadascú de nosaltres és una font de bellesa per a aquells que tenim a prop. I viceversa: hi ha grans minidosis de bellesa als nostres voltants.

Apreciar la bellesa més propera és un bon camí per apreciar la que s’amaga —o no s’amaga tant— a les nostres ciutats, dins les cases i fora al carrer. Apreciar la bellesa més propera és també el millor camí per aprendre a apreciar altres persones, pobles i nacions.

La filòsofa Yuriko Saito (Japó, 1953) és un referent mundial de l’estètica de la quotidianitat. És professora emèrita de disseny d’una de les millors universitats dels Estats Units. A ella no li agrada parlar d’art, ja que aquest és un terme que remet a l’abstracció i a una bellesa engabiada als museus. Prefereix parlar d’experiència i de cos.

Perquè, a través del més quotidià, és on considera que podem trobar la bellesa: en la natura, en una cuina, en el bullici del carrer, en el tacte d’un teixit, en cuidar una persona malalta o en el tracte amb qualsevol persona.

Li van preguntar a Saito en una ocasió: “Aleshores, ¿la clau de la bellesa és ‘la manera amable i curosa’ de relacionar-nos amb les coses i amb les persones?” I ella va respondre: “Sí, això és l’estètica. Per cuidar algú cal sensibilitat estètica. Per exemple, puc ajudar-te a travessar el carrer amb cara de gos o amb un somriure. Encara que arribem al mateix lloc, hi ha un abisme entre totes dues possibilitats. La diferència té a veure amb l’estètica del cos: la delicadesa amb què t’agafo, el to de la meva veu, la meva expressió facial. Si les formes expressen menyspreu, no em sentiré cuidada”.

Roma è un museo a cielo aperto, és veritat. Però també ho és la nostra ciutat. Ho són els nostres carrers, els nostres boscos, les nostres platges. I, portes endins, ho és el nostre cor, el nostre marit o la nostra esposa, els nostres fills i els nostres amics.

Descobrir la bellesa amagada, portes endins i portes enfora, a prop nostre, és una excel·lent manera de descobrir el Déu amagat que ens cuida, ens acompanya i ens acarona a través de la quotidianitat, i que, sobretot, a través d’aquest món ens atreu a poc a poc cap al cel, allà on “cap ull no ha vist mai, ni cap orella ha sentit, ni el cor de l’home ha somiat allò que Déu té preparat per als qui l’estimen” (1 Co 2,9). Perquè allà ens espera Ell, i tantes persones que estimem.

Gerard Jiménez Clopés
Doctor en Teologia