Deesses del món que revelen l’inici de la vida

Veure brollar vida a les branques dels arbres, trepitjar l’herba per recordar que som vius o fer collita d’espígol i camamilla són petites accions a l’abast de tothom que ens permeten renéixer amb la natura, reflexionar sobre el nostre origen i celebrar la primavera. 

Engega la primavera, germinen les llavors que han sigut cultivades a l’hivern, s’inicien cicles vitals i esclata vida a l’hemisferi nord. És evident que respon a un període de fertilitat que des de l’Antiguitat hem representat amb una deïtat femenina: Ostara, Easter, segons alguns pobles antics del centre i nord d’Europa. No obstant això, avui, els pobles mediterranis hem assimilat alguns ritus lligats a Easter o a Ostar però tenim a Dèmeter i encara no coneixem gaire altres deesses del món que també simbolitzen la fertilitat.

Tot això ho hem representat amb molts elements de la natura. Respon a un període de fertilitat que des de l’Antiguitat fins avui, li hem posat cara de dona perquè el rol de la gestació sempre ha sigut vital a totes les cosmogonies. Dediquem dies de festa (la festa local de la primavera), temples i veneracions.

Ens referim a deesses que han sigut mares d’altres déus, de l’agricultura, de la terra. A Mesopotàmia, on és avui Iran (i el seu entorn), trobem Isthar o Astarte.  Al Mediterrani, Demèter, deessa de l’agricultura pels antics grecs i a Segesta (Sicilia) encara trobem un dels temples grecs millor conservats dedicat a aquesta deessa.

A Amèrica central i fins el Perú, trobem la ‘mare terra’, coneguda com la Pachamama, sense cap rostre perquè vol dir la mateixa terra i segons l’univers inca, aquesta Pachamama rebia a totes les persones que morien. Mare generosa i acollidora.

Houtu, la deessa de la mitologia xinesa que significa literalment ‘reina de la Terra’ i venerada des de la dinastia Han, fa dos mil anys i es venera a un temple a la província muntanyosa de Shanxi.

Hathor, a Egipte. Símbol de la maternitat, l’alegria i la fertilitat. Protectora de les dones embarassades i dels naixements. Representada amb una lluna al cap. Els antics egipcis, avançats en medicina, ja van entendre la naturalesa cíclica de la dona i de la vida. 

Ixchel, la deessa maia i lunar associada a la fertilitat perquè manifestava la seva influència a través de les marees. Tal relació s’ha pogut demostrar científicament en l’actualitat.

O Maa Ganga, la deessa que encarna al riu Ganges, el principal recorregut fluvial de l’Índia. Des del seu naixement a l’Himàlaia i fins la seva desembocadura al golf de Bengala, tot és sagrat pels hindús. Els practicants es banyen en les seves aigües per purificar-se i hi deixen anar els difunts amb flors i encens. La ciutat de Varanasi és la que aplega més rituals vora el riu.

El culte a la natura i el seu període més fèrtil ha estat venerat des dels inicis de les civilitzacions. Davant d’aquesta varietat de cosmovisions que reconeixen el paper creador de la feminitat, el cristianisme catòlic, va situar la Pasqua a l’any 325 amb el primer concili de Nicea que seria el primer diumenge després de la primera lluna plena, tot just després del primer equinocci de primavera. D’aquesta manera celebrem la mort i la resurrecció de Crist, en paral·lel a la ‘mort’ de l’hivern i el floriment de la primavera.

A l’actualitat, en el nostre context, és la primera festa de dia després de moltes celebracions nocturnes i l’ou juga un paper principal. Símbol del big bang, d’una explosió de vida i per això el pintem de colors.

Podem veure brollar vida a les branques dels arbres, trepitjar l’herba per recordar-nos que som vius o fer collita d’espígol i camamilla són algunes de les petites accions a l’abast de tothom per renéixer, reconnectar amb la natura, reflexionar sobre el nostre origen i celebrar la primavera. 

Aroa Ortega
Comunicadora especialitzada en interculturalitat
@AOrtegaRamon