Pepe Menéndez: “Ser professor, avui en dia, és més difícil que abans”

L’escola hauria de ser aquell espai capaç de generar aprenentatges per a la construcció de persones més lliures, que puguin utilitzar els coneixements, enfrontar els desafiaments de la realitat i generar una vida integrada a la seva comunitat, irreverent amb els contextos hostils. Això és el que sosté Pepe Menéndez, docent durant més de quaranta anys i assessor internacional en educació, que acaba de publicar Educar para la vida (Siglo XXI Ediciones), un assaig en què reflexiona i dona pistes sobre com l’escola pot contribuir a bastir vides amb més oportunitats.

Com va arribar a ser assessor internacional en educació?

Des que vàrem impulsar el projecte Horitzó 2020 a Jesuïtes Educació, rebíem moltes demandes des d’Amèrica Llatina per explicar-ho i inspirar processos de canvi, però no ho podíem fer perquè teníem la nostra feina aquí. Quan vaig deixar el meu lloc a la direcció de Jesuïtes, el 2018, vaig poder respondre a aquelles demandes i, des de llavors, dono xerrades i faig assessoraments puntuals a diversos països, especialment a Colòmbia, Argentina, Xile, Guatemala, Uruguai i Equador. Recentment, he estat tres setmanes a Xile, Uruguai i Argentina. La feina que faig la qualificaria de “tornar allò que he rebut i après a altres perquè puguin inspirar-se”. El meu sentiment és de sentir que ets útil per a altres en la voluntat de fer els canvis necessaris per a fer possible el “dret a l’aprenentatge” de tothom.

En línies generals, què vol dir l’expressió que dona títol al llibre, educar per a la vida? Les escoles actuals eduquen per a la vida?

L’expressió fa referència a una educació que va més enllà de la simple transmissió de coneixements acadèmics. Es tracta d’una educació humanitzadora que busca formar persones integrals, capaces d’aprendre amb propòsit i connectats amb els desafiaments que presenta el món real, construir el seu propi projecte de vida i contribuir a la transformació de la societat.

En aquest sentit, destacaria aquests trets d’una educació per a la vida: 1) connecta els aprenentatges i les experiències escolars amb el projecte de vida dels estudiants; 2) afavoreix experiències satisfactòries en el procés de creixement i formació integral; 3) desenvolupa competències transversals, que són rellevants a la vida present i futura dels estudiants; 4) promou consciència de ciutadania per a la convivència; 5) fomentar aprendre a aprendre com a eina útil al llarg de la vida.

El model educatiu dominant actual està centrat en un procés de transmissió fonamentat en l’acumulació d’informació, dins d’uns paràmetres homogenis, on la personalització, l’atenció a les relacions interpersonals com a base del benestar, el cultiu de la curiositat i el desenvolupament de capacitats diverses queden ofegades per una organització pensada al mode industrial. Si bé hi ha escoles que estan implementant pràctiques innovadores, com les que exposo al llibre, encara domina el model que acabo de descriure.

Viatja sovint a Sud-amèrica a assessorar escoles. Hi ha molta diferència respecte d’aquell continent i el nostre, pel que fa a la visió de l’educació?

Pepe Menéndez amb el seu llibre «Educar para la vida»

Les situacions són molt variades per països. Amèrica Central i del Sud és un territori molt gran, que sovint és vist des d’aquí com si fos quasi homogeni i, fins i tot, sense adonar-nos de les enormes distàncies quilomètriques que els separen. Cada país té les seves circumstàncies, cultures i problemàtiques. En tot cas, les diferències més notables respecte a Europa tenen a veure amb la fragilitat de les estructures d’estat, i de les diferents situacions sòcioeconòmiques. En molts indrets, no està garantida la nutrició bàsica perquè els infants, especialment, arribin a l’escola amb condicions alimentàries cobertes perquè els seus cervells i els seus cossos estiguin en condicions de l’esforç que suposa aprendre. D’aquí se’n deriva que un dels grans desafiaments és donar la volta a les dades que mostren que una gran majoria d’estudiants no han consolidat l’aprenentatge de la lectoescriptura en acabar la Primària.

Si ens fixem en escoles públiques, que escolaritzen la gran majoria d’infants i joves, les infraestructures escolars tampoc tenen moltes vegades les condicions necessàries per protegir-se del fred, tenir taules i cadires per a tots i en condicions. Fins i tot, resulten molt febles les creences culturals de les famílies perquè donin prioritat a l’assistència a classe. La formació d’una bona part dels mestres de primària encara no té els nivells que es demanen a Europa. Molts d’ells arriben a la professió amb uns nivells no superiors als alumnes que cursen batxillerat a casa nostra. La bretxa de les diferències entre l’escola pública i l’escola privada són siderals en molts països. Resulta molt difícil establir equips de docents cohesionats perquè els professors cobren per hora lectiva, sense temps afegit per altres tasques, i amb uns nivells tan baixos que han de treballar en diverses escoles per guanyar-se la vida. D’aquí ve l’expressió del “professor-taxi”.

Dit això, quan comparteixo els desafiaments del propòsit de l’educació escolar, m’hi trobo moltes coincidències respecte a què aprendre, com aprendre-ho, com connectar amb l’interès dels estudiants perquè no abandonin, i com donar-los eines per afrontar el reptes del món actual.

En el Congrés de la Fundació Escola Cristiana, celebrat l’any passat, deia Xavier Marcet que l’escola cristiana (i per extensió l’escola i la societat en general) necessiten en els seus equips “persones que es vulguin complicar la vida”, és a dir, gent compromesa i amb ganes de provar coses. Hi està d’acord? ¿Com fer que els professors se sentin motivats en aquest sentit?

Completament d’acord perquè l’educació escolar comporta un compromís molt gran amb el procés de creixement dels alumnes, i això suposa un desgast emocional, per al qual no tothom està predisposat. Crec que és similar al que pot passar en l’àmbit de la Salut. La paradoxa que vivim és la gran distància entre els coneixements i competències que se’ls demana als professors, especialment a la secundària, i els que necessiten per desenvolupar la seva tasca quan arriben a les escoles. Els requisits inicials emfatitzen molt els coneixements acadèmics sense valorar altres aspectes més pedagògics o de coneixements sobre el treball amb adolescents i la seva evolució.

El repte més important que té la nostra professió està relacionat amb un canvi cultural, que reconegui el rol fonamental dels educadors en la formació integral, així com les competències pedagògiques en la creació d’entorns de treball col·laboratius i estimulants on els docents puguin créixer professionalment. És un repte que té a veure amb allò que es reconeix com a lideratge per a l’aprenentatge, que impulsi la innovació i la millora de les pràctiques pedagògiques, centrades a aconseguir l’aprenentatge de tots els estudiants.

La transformació de l’escola que necessitem depèn en gran mesura de la capacitat de cohesionar socialment el propòsit de l’educació escolar que volem i fer-ho amb els docents, què són nuclears en el protagonisme del canvi educatiu.

Diu al llibre que “una mirada amorosa ens pot fer anar més lluny”. El professor o el mestre, han de transmetre amor?

La meva expressió té a veure amb la importància de crear entorns segurs i amables en el focus de la creació de contextos d’aprenentatge. Això només és possible si atenem a la cura de les relacions interpersonals, allunyades de relacions tòxiques, que bloquegen el creixement i l’aprenentatge. L’assetjament escolar no pot ser considerat connatural a les vides escolars.

Tanmateix, és important que atenguem les dificultats de molts alumnes per raons que sovint són fora de l’escola, però impacten en ella, com són les condicions socioeconòmiques, culturals, d’origen familiar o les pròpies d’infàncies i adolescències. Una altra organització del temps escolar pot facilitar la creació sistemàtica d’espais de confiança, diàleg i escolta, on contenir moltes expressions de malestar i, fins i tot, de violència.

Ser professor, avui en dia, és més difícil que abans. Igual que ser mare o pare. Les relacions més horitzontals són més humanes, però també més desafiants. Per això, necessitem aquestes competències emocionals i més treball en equip entre els docents.

Un professor de secundària em deia que quan es mira exàmens de fa 10 anys s’adona de la gran davallada del nivell que hi ha hagut en aquests anys. A què creu que és degut aquest fet?

No sé si entenc bé què és el que mira: si les preguntes que feia o les respostes dels estudiants. Si guarda exàmens dels estudiants per a fer recerca, ho trobo molt interessant, però pot tenir una mirada esbiaixada perquè el que els estudiants saben i saben fer no queda reflectit només en una prova escrita. També cal que posem context quan parlem de nivell: abans es feien menys assignatures i es dedicaven més hores a cadascuna. Ara, hi ha més àrees de coneixement i es dediquen menys hores.

Crec que necessitem plantejaments interdisciplinaris de les àrees de saber, i que no quedi només en mans dels estudiants aquesta integració. També crec que necessitem prioritzar els continguts curriculars i assegurar un aprenentatge més profund. Sovint tenim tendència a pensar que l’escola era millor abans i els estudiants en sabien més. Et diré una dada poc coneguda. Si preguntes a editorials que tenen constància de les edats dels seus lectors, i descomptant els llibres de lectura obligatòria, la franja de lectors més alta està entre els 15 i els 25 anys. És una dada objectiva. Sovint més que les nostres percepcions.

Jordi Pacheco
Periodista i director de Foc Nou
@jpachecoga