Tradició i reforma en silenci

Robert Francis Prevost, el cardenal agustí nord-americà convertit en papa, ha iniciat un pontificat marcat per l’equilibri entre l’herència reformista de Francesc i la recuperació d’un cert rigor doctrinal. Sense estridències ni gesticulacions, Lleó XIV es proposa restaurar el pes moral de l’Església en un món en crisi.

La fumata blanca del conclave que el va elegir va venir precedida per grans campanyes soterrades amb dos noms omnipresents en les travesses vaticanes. L’italià Pietro Parolin, pel qual apostaven els sectors conservadors, i el reformista filipí Luis Antonio Tagle. Tots dos acumulaven vots però cap d’ells, els 89 necessaris per ser elegit. 

Els conservadors i tradicionalistes, que desitjaven un canvi radical i acabar amb el llegat del papa Francesc, van endegar la campanya de dossiers manipulats que vaig anunciar al meu llibre Vaticangate per manipular un conclave que com mai era format per cardenals de la perifèria, la majoria outsiders amb un escàs coneixement del poder i les intrigues vaticanes. 

Els reformistes no es van quedar quiets i en una calculada estratègia van apuntar i promocionar sense fer gaire soroll el nom del nord-americà Robert Francis Prevost, agustí i prefecte del Dicasteri per als Bisbes. Ell era el tapat. Fins a la tercera votació no va aparèixer amb força. A la quarta, un cop assolit el vot necessari dels cardenals conservadors allunyats de la radicalitat ultra, seria l’elegit. Jo coneixia aquesta estratègia, i per això em convertiria en diverses entrevistes a mitjans catalans, espanyols i llatinoamericans en l’únic periodista que va anunciar el nom de Prevost un dia abans del tancament extra omnes a la Capella Sixtina.

Parolin (que es preveu que sigui cessat) i els cardenals radicals més ultres com Burke, Sarah, o Müller (els que van definir d’heretge, van proferir insults i fer la vida impossible durant 12 anys al papa Bergoglio) quedaven arraconats i derrotats.

Sota el significatiu nom de Lleó XIV, els fidels —i bona part de l’opinió pública— van haver de consultar ràpidament qui era aquest home d’origen nord-americà, però de formació i vocació marcadament llatinoamericana. Els cardenals que buscaven una figura de continuïtat reformista, però amb més contenció institucional i un perfil menys mediàtic que el del seu predecessor, van trobar en Prevost l’home que representava exactament això: disciplina agustina, rigor pastoral, sensibilitat social i fidelitat al magisteri. Un perfil d’equilibri entre les dues ànimes de l’Església.

Lleó XIV coneix bé les realitats del sud global, però també els mecanismes eclesials de Roma, on Francesc el va portar per liderar el dicasteri que supervisa els nomenaments episcopals. Amb tacte i sense estridències intervindrà per pacificar. Amb una veu pròpia que generarà respecte i alhora temor als poderosos. El seu tarannà és serè, ferm i escoltador. Té fama de ser un home de discerniment lent, però profund, capaç de teixir ponts entre diferents corrents ideològics dins i fora de l’Església. Com Francesc, confia més en processos que en proclames, però a diferència del papa argentí, no utilitza la provocació com a eina pastoral. El seu estil és sobri, humil i doctrinalment ortodox, però no immobilista.

Entre Francesc i Benet XVI

Lleó XIV ha començat el seu pontificat amb gestos simbòlics clars. Es manifesta com Francesc a favor dels més desfavorits, ha cridat a capítol l’Opus Dei i ha pronunciat homilies marcades per una forta denúncia de les desigualtats globals i la crisi climàtica. Però alhora ha recuperat els abillaments pontificis, una litúrgia més formal, ha recalcat la necessitat de restaurar la centralitat de l’Eucaristia i ha fet referència, en diverses ocasions, als ensenyaments de Benet XVI com a “far intel·lectual per als temps confusos”. Això no ens ha de confondre. És peccata minuta que manté embadalits els tradicionalistes de sempre. ¿Fins quan? Fins que s’adonin de com, en silenci, aprofundeix en moltes reformes iniciades pel pontífex argentí. Aquest equilibri reflecteix la seva visió i estratègia: ni rupturisme, ni regressió. Vol consolidar la reforma de Francesc, corregint-ne algunes imprecisions, però sense renunciar-ne a l’impuls espiritual i pastoral.

Prevost coneix a fons els desafiaments de l’Església a Amèrica Llatina, però també ha mostrat interès per l’equilibri global. A la seva primera encíclica —en preparació sota el títol provisional de Veritas et misericordia—, s’espera una forta denúncia de la indiferència moral davant els conflictes armats, la crisi migratòria i la persecució religiosa. Veurem com reaccionen els populismes autoritaris en ascens i sobretot el president Donald Trump implicat en diversos fronts bèl·lics i en una violenta croada contra els immigrants dels Estats Units, sotmesos a massives deportacions. També caldrà estar atents a les reaccions dels líders populistes autoritaris en ascens —sota l’aval i l’ajut de Trump— i el lligam que mantenen amb la jerarquia eclesiàstica ultraconservadora ara derrotada.

Lleó XIV també ha mantingut oberts els canals de comunicació amb la Xina, però amb una postura més crítica que la de Francesc, reclamant garanties reals per als bisbes xinesos. Ha reforçat l’activitat de la diplomàcia vaticana al Sahel, a Ucraïna i al Líban, sempre des de la prudència i la discreció, fent una aposta per una presència moral i ètica més que política. També ha enviat senyals a l’Església nord-americana, cridant a una “purificació del nacionalisme religiós” i denunciant l’ús partidista del missatge cristià.

Vicenç Lozano
Periodista