El viatge d’un net de supervivents de la Xoà als llocs de l’horror nazi

Discurs d’Ofer Laszewicki Rubin al Parlament de Catalunya amb motiu de Dia Internacional de l’Holocaust

Benvolgudes autoritats, familiars i amics, membres de les comunitats jueves: 

Em dic Ofer Laszewicki Rubin i soc periodista. Vaig néixer a Haifa, al nord d’Israel, però he crescut a Catalunya. Si aquesta història no hagués succeït, probablement jo seria polonès, i no israelià i català.

Diumenge vaig tornar de Polònia, on vaig fer un viatge a la memòria per investigar les històries dels meus avis, Shmuel Rubin i Adela Frucht, tots dos supervivents de la Xoà. Soc el primer Rubin que ha tornat als llocs on els nazis i els seus col·laboradors assassinaren a desenes dels meus familiars. 

Encara tinc els peus i les mans glaçades. Explorant a 16 graus sota zero els seus pobles d’origen, el fred dificultava prendre apunts. Dutxant-me amb aigua calenta, m’esgarrifava pensant en com suportaren els gèlids hiverns, apilats com bestiar en barraques de fusta. Sense escalf. Amb l’estómac buit. Suportant la incertesa: no sabien si aquest horror tindria fi. 

El saba (l’avi) Shmuel va passar per 13 camps de concentració i extermini de Polònia, Alemanya i França. Entre ells, Belzec. Pel seu “tub” van córrer, despullats i deshumanitzats, 600.000 jueus. Del vagó, directes a les càmeres de gas. Era una maquinària perfectament organitzada: només van caldre prop d’un centenar de nazis per rematar la feina.

Amb les seves mans, i sense la roba tèrmica i la sopa que m’ajudava a recuperar el tacte, al meu avi el van obligar a construir i alhora va ser víctima de la indústria de la barbàrie. Al camp de Majdanek, les restes d’aquella brutalitat romanen presents: el color blau del gas Cyclon B, que va inhalar la Tova, germana del meu avi, encara tenyeix les grises parets.  

El fred i la neu també em glaçaren a Lublin, on els nazis van dissenyar l’operació Reinhart per buidar Polònia de jueus. Primera parada: plaça Lipova. Va ser el punt de deportació d’en Shmuel i 150 jueus de Bychawa, el seu poble. L’avi recordà en les seves memòries escrites: “A la plaça es van obrir les portes de l’infern: cada dia mataven persones com si fossin gossos. Sabíem que el nostre destí era la mort”. 

Fa set dies, observava la placa del memorial a la plaça Lipova. S’apropà una dona amb mirada assassina. Em digué: “Lublin és massa jueva. Hitler era bo. Que us bombin”. L’antisemitisme, a Lublín o Sidney, no és un fenomen abstracte i superat. L’odi ha revifat. Fins i tot continua matant, si no se l’atura a temps. Des del 7 d’octubre de 2023, els hereus de la Shoà tornem a ser assenyalats.     

Afegeixo un darrer fragment escrit per l’avi Shmuel:

“A Krasnik, vam estar empresonats alguns dies, sense aigua ni menjar. Allà van separar els homes de les dones, i només ens podíem comunicar a través de les esquerdes dels murs. Vam donar tots els nostres estalvis a les dones perquè poguessin sobreviure. Després d’uns dies, van arribar oficials de les S.S. amb gossos enormes. Va començar la selecció: uns per treballar, els altres per morir. Les meves germanes van ser seleccionades per morir. Vam veure amb els nostres propis ulls com els gossos les atacaven vives i les mataven”.

La safta (l’àvia) Adela, nascuda a Janow Luvelsky, va passar per sis camps, entre ells Auschwitz, on més d’un milió de jueus van ser exterminats. Sobre les vies del tren em vaig ensorrar, tot recordant el número de presonera tatuat al seu braç. Costa assimilar que s’aniquilessin tantes vides, històries, amors, il·lusions, somnis i projectes. Mares i nens enviats abraçats a la mort. L’Adela mai va ser capaç d’escriure l’infern que va patir, però ma mare, Tzvia Rubin, recorda el que li deia:

“El gener de 1945, l’exèrcit roig va començar una gran ofensiva al sud de Polònia. Els alemanys van començar a retirar-se i 58.000 presoners van ser obligats a participar en les “marxes de la mort”. Els alemanys volien esborrar evidències de les seves barbaritats. Molts van morir durant les marxes per l’esgotament, i als vius els acabaven disparant”.

“En una d’aquestes marxes, l’Adela va rebre un tret a l’esquena, al trapezi, on la bala va entrar i va sortir sense afectar òrgans vitals, deixant-li dues cicatrius per tota la vida. Es va fer la morta, i la ferida es va congelar, evitant així perdre massa sang. Miraculosament, va sobreviure gràcies a l’ajuda d’un agricultor polonès”. 

Seria injust titllar tots als polonesos d’antisemites. Al viatge, he tingut l’honor de conèixer els meus justos entre les nacions. En Tomas, la Samanta, l’Emil i tot l’equip de Brama Grotzka; l’Antoni, que gasta els seus calés per preservar la sinagoga de Bychawa; l’Agnieszka i l’Aviva, que mantenen viva la flama del judaisme a Lublin; la Justina i en Zibgniew, que donen vida a les tombes esmicolades dels jueus enterrats a Janow Luvelski. Els Rubin i el poble jueu agraírem eternament la seva sensibilitat i compromís.

En sortir d’Auschwitz, rebo una alerta: tombes del cementiri jueu de les Corts han estat profanades. L’odi també és present a Catalunya. Recentment, es publicà un mapa virtual d’empreses catalanes de propietat jueva. L’escola comunitària i sinagogues romanen blindades. Es continua banalitzant el significat de l’Holocaust a tertúlies i parlaments. A Barcelona, una escola on estudien nens jueus es va despertar amb una pintada: “Hitler tenia raó”. La meva filla, la Noa, és catalana com jo. Aquesta és també la seva i la vostra història.

Al camp de refugiats de Selzheim, prop de Frankfurt, en Shmuel i l’Adela es conegueren, enamoraren i referen les seves vides. La seva resiliència és inspiradora: a les fotografies llueixen joves i guapos. Fins i tot van ajudar a una dona alemanya que passava fam. Ells van vèncer a la barbàrie. Als llocs on els van robar la humanitat, el seu net es va plantar, orgullós i somrient, sostenint els seus retrats. La nostra presència és la nostra victòria.

Am Israel Jai. El poble d’Israel viu.   

Ofer Laszewicki Rubin

Periodista