Menu
15 d'octubre de 2025
Dos són els grans reptes que té plantejats Andorra en el curt termini. Grandíssims, de fet, per no dir existencials, perquè afecten l’estructura institucional secular —i recordi el lector que el coprincipat es va instituir formalment al Pareatge del 1278 i ha sobreviscut des d’aleshores sense solució de continuïtat.
Un d’ells, el dret a l’avortament, toca de ple la figura del bisbe coadjutor d’Urgell i futur copríncep, Josep-Lluís Serrano Pentinat, cridat a succeir Joan-Enric Vives en un termini aproximat de dos anys.
L’altre és l’encaix amb Europa, pendent de l’acord d’associació tancat al desembre, després d’un decenni de negociacions, i de la decisió sobirana dels ciutadans, que l’han d’aprovar (o no) en un referèndum vinculant i que encara no s’ha convocat, però que tindrà lloc en algun moment del 2025. No serà el mateix una Andorra estretament vinculada a la UE —la condició d’estat associat implica l’extensió al país de les tres llibertats bàsiques i l’assumpció del cabal comunitari— que continuar amb l’estatus actual d’estat tercer, amb acords puntuals sobre matèries concretes que s’han de renovar de forma periòdica, com fins ara.
El compromís amb la UE de l’actual executiu, amb majoria de Demòcrates —la formació de centredreta que lidera Xavier Espot i que governa el país des del 2011— és total. Però el fet és que el nou estatus ha generat una profunda polarització entre les formacions polítiques i també en la societat andorrana, i que el sí no tindria avui garantida la victòria. El Govern n’és conscient i ha engegat una potent campanya de comunicació per fer arribar als votants —poc més de 30.000 ciutadans de ple dret, per a una població total de 85.000 habitants— les bondats de l’acord abans de concretar la data del referèndum.
Aquest preàmbul era necessari per entendre l’abast del segon gran repte institucional que Andorra té a l’horitzó immediat, que és l’avortament. I l’avortament serà amb tota probabilitat el primer dossier que el bisbe coadjutor d’Urgell, Josep-Lluís Serrano, s’haurà trobat damunt de la taula. ¿Per què s’ha convertit l’avortament en pedra de toc del pontificat de Serrano? La interrupció de l’embaràs està tipificada a Andorra com a delicte. La base legal és el reconeixement del dret a la vida “plenament en les seves diferents fases” que estableix l’article 8 de la Constitució del 1993. El precepte es tradueix en l’article 108 del Codi Penal, que castiga la dona que avorti amb pena d’arrest, i els sanitaris que practiquin l’avortament, amb presó de tres mesos a tres anys més inhabilitació.
Això és així sobre el paper, és clar. Al món real, mai no s’ha perseguit ni condemnat cap dona que hagi avortat —i el 2023 ho van fer 142 andorranes, i aquesta xifra val només per al sistema públic català— i tampoc cap sanitari. Perquè a Andorra no es practiquen interrupcions voluntàries de l’embaràs. Les dones que volen avortar han de fer-ho fora i les despeses corren del seu compte, perquè tampoc ho cobreix la sanitat pública. Formalment, en cap supòsit.
Aquest estat de coses, vigent des de la promulgació de la Constitució i que converteix Andorra en un dels dos estats de l’Europa occidental que no reconeix el dret a l’avortament —l’altre és el Vaticà— va començar a ser qüestionat als anys 2000, primer de forma tímida, per les formacions d’esquerra i per les associacions feministes. A poc a poc es va anar colant, tot i que amb matisos com de seguida veurem, als programes dels partits de centre i de centredreta, que es van fer eco d’aquest clam ciutadà. Els andorrans no volen ser l’excepció en matèria d’avortament, i aquest és un sentiment compartit per amples capes de la població i per una important majoria de l’arc parlamentari.
Una altra cosa és la manera de concretar aquest neguit: d’un costat, el bàndol diguem-ne maximalista, amb entitats com Acció Feminista i Stop Violència i formacions com Concòrdia —el principal partit de l’oposició, regeneracionista de centreesquerra amb un vernís nacionalista i proteccionista, molt crític amb la relació amb Europa que planteja l’acord d’associació— i el Partit Socialdemòcrata, segona força de l’oposició i europeista sense fissures. Tots ells demanen la despenalització i també la legalització de l’avortament: que deixi d’estar tipificat al Codi Penal, tant per al cas de les dones que avortin com per als sanitaris que el practiquin, i que es pugui practicar a Andorra dins del sistema públic. Les discrepàncies dintre d’aquest bàndol arriben a l’hora dels terminis i dels supòsits: les entitats feministes ho volen tot i ho volen ja: avortament lliure, gratuït i en tots els supòsits; Concòrdia i el PS són gradualistes: primer, despenalització, i després, legalització. I de moment, en els tres supòsits bàsics.
A l’altre costat, el pragmatisme de Demòcrates, com hem vist, la formació de centredreta que governa des del 2011. Val a dir en aquest punt que la posició del partit sobre la interrupció voluntària de l’embaràs ha evolucionat de forma radical els últims anys: ha passat d’estar-hi obertament en contra, amb l’argument que posava en risc l’estructura institucional del coprincipat, a incloure en la despenalització de l’avortament al programa de les últimes eleccions generals, l’abril del 2023, amb el qual van guanyar i que constitueix, per tant, un compromís electoral que tenen la intenció de complir.
Aquest és el punt clau de la qüestió: la despenalització. És a dir, treure l’avortament del Codi Penal. El cap de Govern i el seu partit, Demòcrates, ha assumit que la despenalització és l’única escletxa per on colar l’avortament al Vaticà sense posar en perill l’arquitectura institucional del coprincipat. Perquè el Vaticà ho ha advertit repetidament, per activa i per passiva: la legalització de l’avortament —que es pugui practicar a Andorra la interrupció voluntària de l’embaràs— comportaria la renúncia del bisbe d’Urgell de la més alta magistratura, que comparteix de forma indivisa —i aquest terme és essencial— amb el president de la República Francesa. Una hipotètica renúncia obriria un escenari inèdit perquè l’article 43 de la Constitució ho diu amb claredat meridiana: “Els coprínceps són, conjuntament i indivisa, el Cap de l’Estat, i n’assumeixen la representació més alta”. Són tots dos, ho són a la vegada, i si en cau un, no està gens clar —o sí que ho està— que l’altre no hagi també de caure. Aquest és el gran abisme a què, en opinió dels més pragmàtics, s’enfronta Andorra en el delicat afer de l’avortament.
El mateix Espot ho ha resumit de forma gràfica i taxativa: pretendre que el Vaticà passi per l’adreçador d’una legalització de la interrupció de l’embaràs és “fer volar coloms” i xocaria “directament” contra el sistema institucional, “perquè un bisbe no podrà ser mai cap d’Estat d’un país on es practiqui l’avortament”.
Espot i Demòcrates ho tenen clar, i per això el punt d’arribada per a l’actual executiu andorrà és la despenalització, no la legalització. I per això mateix, tot just renovada la majoria parlamentària a les últimes eleccions, Espot va crear una cartera de nova planta, el Ministeri de Relacions Institucionals, que va confiar a Ladislau Baró, un històric de la política andorrana, amb l’objectiu de negociar la despenalització tant amb el bisbe d’Urgell com amb el Vaticà. Amb una línia vermella: el coprincipat és irrenunciable. I amb l’assessorament de Federico Montalvo, professor de Dret a la Universitat de Comillas, president del Comitè espanyol de Bioètica i amb una entrada a la Santa Seu.
Clar i català: el Govern andorrà no farà cap pas irreversible que pugui posar en perill la continuïtat del bisbe d’Urgell com a cap d’Estat i el manteniment d’aquesta peculiaríssima magistratura dual. Però posarà tota la carn a la graella per complir el seu compromís electoral, que és la despenalització, que aniria acompanyada, diu Espot, d’una bateria de mesures per garantir la cobertura sanitària de les dones que avortessin fora d’Andorra.
Un primer punt d’inflexió que permet concebre fundades esperances que és possible un acord va arribar per la festa nacional del 2023, amb la visita del secretari d’Estat de la Santa Seu, el cardenal Pietro Parolin. Les seves paraules van ser prou ambigües i críptiques perquè tothom s’hi pogués sentir acollit: “Esperem trobar una solució que sigui satisfactòria per a tots”. I de passada, el diplomàtic vaticà va deixar anar una triple consigna per a les negociacions sobre l’avortament: “Discreció, saviesa i diàleg”.
Això era feia un any. Espot i Parolin es van trobar el setembre passat a la setmana de treball prèvia a l’assemblea general de l’ONU, amb dos punts a l’ordre del dia: d’una banda, el calendari avançat amb la boca petita pel Govern d’Andorra. Baró ha insinuat que l’any 2025 serà decisiu a l’hora de resoldre el nus gordià de l’avortament. Això coincideix amb l’ordenació de Serrano. A ningú se li escapa el seu perfil eminentment diplomàtic, probablement ideal per gestionar un dossier que demana ser tractat amb cura. La joventut del bisbe permet també concebre esperances que sàpiga connectar per motius generacionals amb la sensibilitat i les expectatives de la societat andorrana, on existeix un consens majoritari sobre aquesta qüestió.
Les cartes d’Andorra estan clares: despenalització, sí; legalització, no. I en un termini relativament breu de temps, veurem si abans o, més probablement, després que Serrano substitueixi Vives al capdavant de la diòcesi i exerceixi, per tant, com a copríncep. És una finestra d’oportunitat que convé no deixar passar: el Govern de Demòcrates té clar fins on pot i fins on vol arribar. Mai no tibarà la corda prou per arribar a trencar-la. Però el programa de màxims del Govern andorrà és a la vegada un programa de mínims, i aquí rau probablement el seu punt dèbil: una negociació que no complís l’expectativa àmpliament compartida —i que bona part de la població ja té coll avall— de la despenalització seria difícilment digerible perquè significaria mantenir una situació que ja no satisfà ni tan sols el partit de Govern més pròxim a la sensibilitat del Vaticà, que és Demòcrates. Un hipotètic executiu integrat pels partits actualment a l’oposició, Concòrdia i el PS, molt més maximalistes i que tenen com a objectiu la legalització de l’avortament, amb més o menys presses, plantejaria un escenari menys propici per a l’entesa i acostaria, per tant, el risc de ruptura. I, recordem-ho, el Vaticà ho ha deixat clar: el bisbe d’Urgell no serà copríncep d’un Estat en què la pràctica de l’avortament sigui legal.
Aquest és el panorama que té al davant el bisbe Serrano, que no ha dit ni una paraula al respecte ni abans ni després de la seva ordenació, el 21 de setembre. Haurà de lidiar amb les aspiracions andorranes d’homologar-se amb la resta de l’Europa Occidental respecte a la regulació de l’avortament. I haurà de fer-ho a més en l’incert context que augura el referèndum de l’acord d’associació, que marcarà el futur de les pròximes generacions: no serà el mateix una Andorra que mantingui el coprincipat secular, estretament unit a la UE i que hagi resolt de forma satisfactòria l’afer de l’avortament —és a dir: despenalització i manteniment de l’statu quo institucional— que una Andorra que decideixi allunyar-se voluntàriament d’Europa i que mantingui el coprincipat sense despenalització —amb la desafecció dissolvent que generaria en bona part de la població— o, pitjor encara, una legalització al preu de la renúncia del bisbe que l’abocaria a un forat negre institucional de conseqüències imprevisibles. I aquests dos últims escenaris són exactament els que hauran d’evitar tant el Govern andorrà com el bisbe Serrano.
Andrés Luengo
Periodista del Diari Bondia
@aluengoAND
Setembre / Octubre de 2025
