Menu
20 de juny de 2025
Pedro Arrupe va ser un sacerdot jesuïta basc, format com a metge abans d’entrar a la Companyia, exiliat a Bèlgica per la República en la seva etapa de formació i destinat com a missioner al Japó just abans d’esclatar la II Guerra Mundial. Ja en plena postguerra, seria nomenat provincial del país del Llunyà Orient, el 1954. La seva facilitat a l’hora d’adaptar-se als grans reptes, la seva dimensió oberta i multicultural, i la seva capacitat de lideratge, junt amb una “fidelitat creativa” a l’espiritualitat ignasiana i a l’Església en un context divers i canviant, el van portar a ser escollit Prepòsit General de la Companyia de Jesús el 1965.
Establert a Roma com a Superior General de l’Orde masculina més nombrosa de l’Església catòlica, restaven poc més de 6 mesos perquè el papa Pau VI clausurés el Concili Vaticà II, probablement l’esdeveniment més important del catolicisme dels darrers segles. Va ser precedit, sens dubte, per un seriós procés de reflexió interna encetat per Joan XXIII, que conduí l’Església a una necessària reforma en profunditat a tots els nivells. Mai un repte tan gran com aquest havia d’estar exempt de grans complexitats, si bé tampoc podria aspirar a enllestir-se en només una sola generació. A més, estem parlant de renovar i actualitzar una organització global, multidiversa i bimil·lenària com l’Església catòlica, durant les convulses dècades de mitjan de segle XX, a cavall de dues guerres mundials: la segona i la freda.
Arrupe s’encomanà enormement del dinamisme conciliar que impulsaren els dos Papes Roncalli i Montini, que demostrava la plena actualitat de la sentència secular que rehabilità el gran teòleg protestant Karl Barth el 1947, que afirmava sàviament: “Ecclesia reformata, semper reformanda”. El seu contingut fa referència a un dels atributs essencials de l’Església, que sempre ha d’estar reformant-se. Com a General de la Companyia de Jesús, Arrupe assumí totalment aquesta dinàmica conciliar, en especial quan a l’Església li podria arribar la por al vertigen de les transformacions profundes a les quals s’havia obert. Pau VI subjectà bé el timó d’aquesta gran barca exercint, literalment, de pontífex (que vol dir, “el qui construeix ponts”), però sense la col·laboració de les ordes i congregacions religioses, així com del laïcat, no seria possible sortir-se’n fàcilment. Heus aquí que la gran consonància entre el papa Pau VI i Arrupe, que van mantenir relacions constructives i col·laboratives, amb una clara entesa de fons entre els dos, va ser important per a poder crear espais conciliars que no depenguessin directament del Vaticà, i compartir amb diligència els reptes que l’Església estava afrontant.
Així com el papa Pau VI desenvolupà i culminà el Vaticà II a l’Església, Pedro Arrupe impulsà Congregacions Generals de gran transcendència a la Companyia. La intenció no era altra que compassar el ritme de l’orde amb les inspiracions i demandes del Concili. Arrupe aconseguí que des de la Companyia es projectés la missió dels jesuïtes com a avançada creativa, per demostrar que era possible el que inspirava el Concili si arribaven els temps de dificultat i les temptacions de frenada. Alhora, el General també volia posar la Companyia com a garantia de fidelitat al Concili, davant possibles confusions, el risc del desànim o, fins i tot, de la discòrdia intraeclesial.
El llegat d’Arrupe fou ampli, i és impossible sintetitzar-lo sense simplificar. Però hi ha tres grans afirmacions que poden ajudar a identificar el camí emprès. D’una banda, el General demanava a la Companyia formar en les seves institucions educatives de tots els nivells arreu del món: “homes i dones per als altres”. La petició interpel·lava a sortir d’un mateix, de la pròpia comunitat i del propi espai de confort, per tal d’obrir-se al món sense pal·liatius ni prevencions. Arrupe era sensible, a més, a no caure en la temptació del cofoisme o, pitjor encara, de tancar-se en si mateix autosuficientment o amb aires de superioritat.
D’altra banda, el jesuïta sabia recollir els valors del passat, captar la realitat del present i enfocar-se vers la construcció del futur en marxa. El seu profetisme es percep en els seus documents i discursos, en les seves homilies i en les intervencions davant de jesuïtes de tot el món; inclús amb els mitjans de comunicació no tenia cap por per aprofitar-los sempre per a fer d’altaveu de la justícia en un món injust, i per esperonar una Església necessitada d’avenços en el camí de fidelitat a l’Evangeli. En aquest sentit, especialment lúcida va ser l’afirmació en una entrevista a The New York Times, l’any 1966, en què confessava: “No tinc por al nou món que sorgeix. Més aviat m’espanta que puguem donar respostes de l’ahir als problemes del demà”. Tota una declaració d’intencions per a la Companyia de Jesús, per a l’Església i per a les instàncies polítiques, socials i econòmiques d’arreu del món, que demostrava un centrament de l’essencial en les urgències humanes del moment.
La tercera afirmació que ajuda a entendre la gran contribució del P. Arrupe a la Companyia amb les Congregacions, és la que els jesuïtes van fer seva des d’aleshores i segueix inspirant avui la missió de la Companyia: “el servei a la fe i la promoció de la justícia, que la pròpia fe exigeix”. Són tres asseveracions en una de sola, que s’entrelliguen des de la fe, per centrar-se en l’essència del missatge evangèlic a la Terra: la justícia (és a dir, una fe arrelada al món). El P. Peter Hans Kolvenbach, successor d’Arrupe com a Prepòsit General el 1983, explicà bé la rellevància d’aquesta frase en una conferència a la Universitat de Santa Clara de Califòrnia, l’any 2000, amb motiu del 25è aniversari de la Congregació número 32 d’Arrupe, que havia convertit aquesta afirmació en un lema de referència encara vigent avui: “[Aquesta] expressió resum té totes les característiques d’un eslògan amb capacitat per a conquerir el món, que utilitza un mínim de paraules per a inspirar una visió dinàmica de grans dimensions”. Ras i curt, aquesta ha estat l’ànima del mig segle que aviat complirà aquesta Congregació 32, que ha fet de la Companyia de Jesús una avançada de l’Església catòlica en un món en ebullició. Però no tot acaba amb Arrupe i la seva renúncia; el General havia engegat en la Companyia un camí irreversible, com Joan XXIII i Pau VI van fer amb l’Església catòlica del Concili.
Com s’ha pogut comprovar, la Congregació General 32 és la primera de Pedro Arrupe que obre un nou camí per a la Companyia el 1975, és a dir, 10 anys després de la seva arribada com a Prepòsit General. Les dates són sovint capritxoses i és curiós constatar com, poc abans de convocar-se aquesta Congregació a Roma, Pedro Arrupe havia nomenat Provincial dels Jesuïtes d’Argentina a un jove de només 37 anys, de nom Jorge M. Bergoglio, que tot just acabava de fer la seva Tercera Provació i els seus últims vots a la Companyia. Era l’any 1973, i el seu provincialat s’allargà fins al 1979 en una època molt difícil per al seu país, sotmès a una forta dictadura militar. Aquesta situació va convertir la seva missió de Provincial en una difícil tasca de servei als seus germans jesuïtes, essent fidel a la Companyia dins l’Església llatinoamericana, i tot evitant complicar encara més les difícils relacions amb el règim.
El P. Jorge, com el coneixien, va fer els dos mandats complets com a Provincial, fins al 1979, però patí dificultats i controvèrsies amb alguns jesuïtes massa directament enfrontats al règim. La seva intenció de mantenir uns mínims assequibles amb la dictadura, per evitar més repressió i matances, a vegades se l’ha confós com una persona tova amb el règim i poc explícita amb la dictadura. Bergoglio, no obstant això, sempre es va defensar d’aquestes acusacions amb posterioritat, remarcant que la seva confrontació amb els cabdills militars era discreta i diplomàtica, justament per no comprometre a més germans de l’orde. Per la seva banda, Arrupe sempre donà suport a la seva tasca, i seguí de prop la seva missió com a Provincial, entenent que Llatinoamèrica era una terra on els jesuïtes mantenien compromisos ferms en la línia del Concili, i en defensa de la fe i la promoció de la justícia.
Bergoglio sovint recorda que la seva inexperiència i joventut, a més de la difícil situació del país, el van fer viure durament aquells anys de tensió. Reconeix, tanmateix, que els gairebé 13 anys que separen el final del seu provincialat i és cridat a episcopat, van ser una època de refer-se, de sanar i de remuntar com a persona i com a jesuïta. I resulta que just allò de més dur i difícil d’aquesta etapa, va ser el més fecund que el va preparar millor per a esdevenir una autoritat eclesial: bisbe, arquebisbe, primat i finalment cardenal, abans de ser escollit papa.
Pau VI havia mort un any abans de deixar Bergoglio de ser Provincial, el 1978. Arrupe seguiria de General fins al 1983, en què una embòlia cerebral l’afectà greument. Arribaven uns anys delicats per a la història de l’Església, que la condicionarien de manera que podria comprometre part del llegat del Vaticà II. Va ser especialment el trienni entre 1978 i 1981, en què van morir dos papes, es van celebrar dos conclaves en 2 mesos, es va atemptar contra el tercer pontífex dos anys després de ser escollit, i en 3 mesos de 1978 van regnar 3 papes diferents (Pau VI, Joan Pau I, i Joan Pau II). A escala internacional, les esperances i aspiracions dels anys 60 van donar lloc a les crisis i entrebancs dels 70 i 80. La Guerra Freda, per exemple, entomava anys durs i desconcertants pel món, amb una divisió en blocs que no semblava rendir-se, ans al contrari.
Per la seva banda, l’Església es veié atrapada entre els dos conclaves dels Joan Paus, després de dos grans papes com Roncalli i Montini, que havien donat la volta a la història de l’Església per sempre més. Del primer conclave d’agost, sortí escollit el “papa del somriure”, Joan Pau I, que amb la unificació dels noms dels seus antecessors (protagonistes històrics del Concili), ja apuntava la importància que donava a reimpulsar —per culminar— els avenços conciliars, des de i per a una nova generació eclesial. Joan Pau I, malgrat això, tingué el pontificat més breu de la història, que acabaria amb la sobtada (i sospitosa) mort, 33 dies després de la seva elecció.
Aquesta circumstància inesperada, que no només va impedir aplicar les preferències pontifícies del papa Luciani, sinó que va donar pas a un segon conclave en un mes i escaig, va dificultar assimilar aquesta transició que provenia després d’un papa de la dimensió i importància de Pau VI. Sens dubte, l’Església es va trobar amb el pas canviat a les portes dels anys 80. D’alguna manera, una certa “interrupció” amb la dinàmica dels pontificats “conciliars” de Roncalli i de Montini s’havia consumat, inevitablement, amb el sotrac de la mort inquietant del papa Luciani.
Un nou cònclave va donar pas a un altre papa, i en aquesta ocasió trencant amb la tradició de papes italians. El jove pontífex, Karol Wojtyla, vindria amb la gran novetat de ser de l’Europa de l’Est, amb el teló d’acer ben estès i ben ferm, i afrontant la darrera dècada d’una Guerra Freda imprevisible. Amb el nom de Joan Pau II, el papa polonès volia confirmar la transició que copsava en el seu antecessor inspirant-se en els anteriors papes conciliars, però fent el seu propi camí per a l’Església dels anys que venien. Amb dots de líder de masses, bona oratòria i habilitats escèniques per la seva passió de joventut pel teatre, aprofità bé una doble condició seva: per una banda, la faceta de pontífex “relativament” jove, que va aprofitar per apropar-se al jovent. D’altra banda, se serví de la seva nacionalitat polonesa per ajudar, amb perspicàcia, a tombar el teló d’acer però amb l’encert de fer-ho des de l’altra banda del Mur de Berlín.
Aquesta estratègia de l’altre cantó del mur no és irrellevant: fins llavors Kennedy amb el “jo sóc berlinès” (1963) i més tard Reagan amb el seu “Mr. Gorbachev, tombi el Mur” (1987), els esforços per a superar la divisió d’Europa i del món en blocs s’havia concentrat només com a reivindicació des del punt de vista Occidental, i sense cap gest polític, diplomàtic i armamentístic que l’acompanyés. Amb Joan Pau II la novetat vingué perquè la mirada i la tasca la situà des de la part oriental, la qual cosa reactivà la societat civil (en especial, la dels països catòlics de l’Est) i mogué les peces del tauler diplomàtic fins a poder culminar, la tardor de 1989, la visita oficial de Mijail Gorbachov al Vaticà, amb la imminent caiguda del Mur de Berlín. El protagonisme del papa Joan Pau va ser innegable en aquesta fita històrica, si bé comportava també contraprestacions eclesiàstiques.
Joan Pau II venia de l’Est, va ser escollit en un conclave massa proper a l’anterior, havia mort inesperadament l’anterior pontífex i ell mateix seria víctima d’un greu atemptat que hauria pogut ser mortal. Tot plegat havia d’impactar, sens dubte, en el lideratge de l’Església, obligant-la a passar pàgina mirant més als nous camins de futur que no pas concentrar-se excessivament en la referència constant al Concili. Per la seva banda, cal comprendre que el marcat anticomunisme de Joan Pau II, possiblement l’ajudà a treballar més fortament per acabar amb la divisió del món en blocs, tot alineant-se amb els sectors de l’oposició dels països de l’Est. Però, altrament, no l’ajudaria gaire a mantenir-se obert a les mirades progressistes que l’Església havia conreat des del Concili, i que havien arrelat en les bases de cert catolicisme europeu, i en moltes comunitats i congregacions d’Amèrica Llatina (el continent amb més catòlics del món). En aquest context, Wojtyla va conduir l’Església a processos d’evangelització innovadors però comptant preferentment amb la participació de nous moviments eclesials —sobretot laicals—, atiats personalment per ell, però d’arrel conservadora i més aviat tradicional. De fet, era l’estil eclesial predominant a l’Església de l’Est d’on provenia el nou pontífex, i que havia permès resistir els embats del comunisme i de l’URSS fins a tombar el Mur. Tot i comprensible, la dificultat venia de no deixar gaire marge de participació en una Església d’avançada, més inspirada en el Concili Vaticà II i amb la clara determinació de culminar-lo. I aquí és on encara jugà un paper determinant la figura de Pedro Arrupe, per garantir que la seva herència conciliar romangués viva dins la Companyia i, un dia, pogués sorgir més enllà d’ella, per a influir decisivament sobre l’Església universal.
Xavier Garí de Barbarà
Doctor en Història Contemporània i professor d’Humanitats a la UIC
@XavierGari
