José Ignacio González Faus: el teòleg que va somiar una humanitat nova

Se’n va un gran teòleg i una excel·lent persona als 91 anys, de ploma esmolada i afecte d’avi. Alguns sentim una certa orfandat, especialment els que el vam tenir com a referent teològic, professor o company jesuïta. No puc entendre la meva teologia sense la lectura dels seus escrits i els anys de treball conjunt a Cristianisme i Justícia. Soc d’una altra generació, he ampliat el concepte de justícia a qüestions no econòmiques segons sensibilitats contemporànies i he incorporat elements ideològics en l’anàlisi de la realitat; però ell ha estat el mestre de molts de nosaltres perquè hem construït la nostra teologia a partir dels seus fonaments.

Jo vaig prendre, amb un cert tremolor, la responsabilitat de la direcció de l’àrea teològica de Cristianisme i Justícia quan ell el deixava, el 2012. Abans havia estat també director de la revista Seleccions de Teologia (des de 1968 fins a 1977) i professor de la Facultat de Teologia de Barcelona (Sant Pacià) on també li vaig seguir en aquestes responsabilitats.

Encara li quedava molta energia i innombrables publicacions per escriure, però va saber començar a retirar-se de càrrecs directius. Això sí, quan analitzàvem la realitat i pensàvem que havíem de dir alguna cosa des de la nostra línia teològica, ell ja venia al cap de molt pocs dies amb un article, un Paper o un Quadern. Va publicar 37 a Cristianisme i justícia, i entorn de 30 llibres. Respecte al nombre d’articles, seria una tasca de tesi doctoral comptabilitzar-los. Segur que té un calaix ple de textos pòstums. Va ser col·laborador habitual de La Vanguardia del 2006 al 2019, i enviava constantment articles a CJ i Religió Digital. No donàvem proveïment per publicar tanta producció.

José Ignacio, o Chalo, com era conegut, ha estat un referent fonamental a les facultats de teologia d’Espanya i Llatinoamèrica des dels anys 70 fins almenys els 2000, especialment gràcies a la seva cristologia, La Humanitat Nova, que va tenir la seva última edició en el 2016. Va voler aportar també una antropologia amb el seu Projecte de Germà. Altres obres remarcables van ser: Accés a Jesús, Vicaris de Crist o Heretgies del catolicisme actual.

La seva cristologia situa a Jesús en el centre del nostre accés a Déu i de la nostra comprensió de l’ésser humà. I el que ens revela Jesús és l’opció preferencial de Déu pels pobres i la denúncia dels poders econòmics i religiosos. Per aquesta denúncia, Jesús i el cristià es converteixen –seguint a Metz– en “memòria perillosa” i “memòria subversiva”. Lluny de ser el cristianisme “l’opi del poble” posa a les víctimes i als pobres en el centre del seu discurs. Per això, González Faus, provocativament però amb perfecta coherència evangèlica, aplica el títol de “Vicari” no al Papa de Roma sinó als pobres: aquests són els veritables “vicaris de Crist”, tal com ens adverteix Mt 25. Els rics d’aquest món, en canvi, posen el centre en els diners, que és el seu veritable ídol. Aquesta idea va inspirar un llibre conjunt que ell va coordinar i que va titular Idolatries d’occident.

Va ser també especialment clarificadora la seva presentació de la història dels concilis cristològics (Nicea a Calcedonia) com un moviment pendular entre “esquerres” i “dretes” eclesials, on les definicions dogmàtiques seguien uns vaivens des de la centralitat.

La seva antropologia va quedar marcada per la condició idolàtrica de l’ésser humà que trenca amb la fraternitat des dels inicis de la seva història. Per això, aquest títol de “Projecte de germà” que denunciava de nou la cobdícia dels rics. La ceguesa i el caràcter “empecatado” de l’home actuen en ell com a constants acte-justificacions per eludir la responsabilitat; perquè sí, som “guardians dels nostres germans” (Cf. Gn 4). Però només una veu profètica incisiva, com la del profeta Natán dirigida a David, ens deslliura de la ceguesa: “tu ets aquest home” malvat, el ric que has robat l’única ovella d’aquell pobre home.

González Faus va entendre la seva vida i els seus escrits com la del profeta Natán. Per això, el bisbe Casaldàliga, des de la selva amazònica, li escrivia una carta el 2002 on li deia: “Tens la indignació profètica necessària per sacsejar oberta i cortesament poders i estructures i omissions”. El nostre teòleg va començar la seva recerca des de la patrística amb la tesi: “Carne de Dios. Significado salvador de la Encarnación en la teología de san Ireneo”. Barcelona: Herder, 1969. (Tesi doctoral). Li agradava recollir escrits dels sants Pares sobre els pobres i la denúncia dels rics. Lògicament, sant Joan Crisòstom ocupava un lloc central.

Diem adéu a un referent teològic indiscutible, a un profeta que era també home de profunda oració i fidel a la seva celebració de l’eucaristia diària al migdia. Va somiar amb una Humanitat Nova i una Església renovada, i el seu somni manté visqui la nostra esperança.

Jaime Flaquer, sj
Universidad Loyola