‘Rerum novarum’, una fita del catolicisme social

Cada conclave és motiu d’esperança, però també d’inquietud. ¿I si el nou papa, en lloc de mirar el futur, prefereix refugiar-se en el passat? Quan va ser escollit Robert Francis Prevost i va adoptar el nom de Lleó XIV, vam poder respirar alleujats. Quedava clar que ho feia en honor a Lleó XIII, el papa de la Rerum novarum, la primera encíclica dedicada a la problemàtica dels treballadors en plena era de la industrialització. Aquest gest definia el pontífex com a home progressista, fins a cert punt. Clarament, és un home, com el seu il·lustre predecessor, amb inquietuds socials, però de cap manera rupturista. Si s’hagués atrevit a més, potser hauria adoptat el nom de Joan XXIV o de Francesc II.

Lleó XIII va heretar un papat en profunda crisi. Després de la unificació d’Itàlia, l’Església havia perdut els seus antics territoris. El papa se sentia presoner al Vaticà i contemplava amb precaució un món que semblava trobar-se en mans dels enemics del catolicisme.  ¿Com afrontar el futur? A través de la reconquesta d’espais d’influència. La idea era aprofitar les possibilitats d’actuació que oferia la societat liberal per tal de recuperar l’hegemonia perduda. Això volia dir utilitzar associacions, sindicats d’obrers, diaris. Valia qualsevol instrument, sempre que transmetés a la societat un sistema de valors cristians.

L’actuació de Lleó XIII responia a matisos complexos. Per descomptat, era un fervent antisocialista i anticomunista. Amb tot, també s’oposava als integristes, que pretenien monopolitzar la fe com si l’única forma vàlida de professar el catolicisme fos militar en un partit d’ultradreta. A Espanya, aquest era el cas dels carlistes. Per als ultramuntans, catòlic liberal ho era qualsevol que no milités al seu partit. Roma no podia aprovar aquesta mena d’extremisme.

Això no volia dir, en absolut, que el papa no tingués una faceta tradicionalista en forma d’intolerància envers les idees alienes. Ho comprovem amb la seva reacció desmesurada davant d’una iniciativa que avui ens semblaria plenament normal: una estàtua en memòria de Giordano Bruno, erigida just a la plaça on l’Església l’havia fet cremar. Lleó XIII, indignat, va amenaçar d’anar-se’n de la Ciutat Eterna i no tornar-hi mai més.

Aquesta reacció encesa d’ira no ens ha d’enganyar. Quan s’ho proposava, el pontífex sabia treure rèdits polítics de la realpolitik. En pocs anys, la Santa Seu es va convertir en un actor polític de primera magnitud. Per això mateix, Espanya i Alemanya, el 1885, van sol·licitar al Sant Pare que fes de mediador en el seu conflicte per la possessió de l’arxipèlag de les Carolines. Tan sols uns pocs anys enrere, això hauria estat impensable, tal com apunten Vicente Jesús Díaz Burillo i Diego Alejandro Mauro a La invención del papado contemporáneo (La Catarata, 2025).

A diferència d’altres èpoques, l’Església es manifestava ara compatible amb qualsevol forma de govern, fins i tot les repúbliques. La Santa Seu volia deixar ben clar que no s’oposava, per principi, a la llibertat sinó evitar-ne l’abús en forma d’una secularització que jutjava com a demoníaca. El catolicisme, d’aquesta manera, deia sí al món modern, sempre que el món modern digués sí a Déu.

El 1891, la Rerum novarum va donar el tret de sortida al catolicisme social. Era evident l’endarreriment respecte al món laic. Marx i Engels, per exemple, havien publicat el seu Manifest comunista l’any 1848. Finalment, el papa feia sentir la seva veu en defensa del proletariat, de tots els qui vivien en la misèria, aïllats i indefensos. Però Roma no proposava, com a solució, res que tingués una retirada a la lluita de classes. En consonància amb les idees medievalitzants de l’època, es tractava de constituir entitats similars als gremis, no als moderns sindicats.

Llevat que fos un perfecte integrista, ningú no podia posar-se en contra del nou pronunciament de l’Església. Roma no deixava de legitimar la propietat privada com un dels pilars de la societat; només pretenia que els treballadors accedissin a la seva part del pastís de la festa capitalista. Des del punt de vista de l’esquerra, amb això no n’hi havia prou. El groc —és a dir, el color del Vaticà— passà a servir per a designar els sindicats més propers als patrons que als obrers.

La Rerum novarum va marcar una fita. En els seus aniversaris es van publicar nombroses encícliques, com la Quadragesimo anno, de Pius XI, o la Centessimus annus, de Joan Pau II. ¿És aquest el camí que seguirà Lleó XIV? Tot fa pensar que Donald Trump, el seu compatriota, no n’està gaire satisfet. I això és un bon senyal.

Francisco Martínez Hoyos
Historiador i escriptor
@FranciscoMartn1