Menu
9 de gener de 2026
Com va començar el seu interès per Gaudí?
És curiós, perquè es podria pensar que, com que soc arquitecta, ja l’havia estudiat durant la carrera a Milà. Però no, no en sabíem res, de Gaudí. Ningú no ens n’havia parlat abans. Va ser en venir a viure a Barcelona que vaig descobrir la seva obra. En vaig quedar fascinada i, alhora, sorpresa que ningú me l’hagués mencionat abans.
Què la va portar a viure a Barcelona?
Em vaig casar amb un argentí que vivia a Espanya. El clima i el mar eren coses importants per a nosaltres, i per això ens vam acabar instal·lant a Barcelona. Un cop aquí, vaig començar a buscar feina. Entre els llocs on vaig deixar el currículum hi havia el Col·legi d’Arquitectes, i també vaig fer córrer la veu entre persones conegudes. Van contactar amb mi perquè buscaven algú que acompanyés Jordi Bonet, l’aleshores arquitecte director de la Sagrada Família, en visites VIP. VIP, en aquell moment, significava persones relacionades amb l’Església, i la llengua vehicular era l’italià. Ell el parlava bé, però necessitava algú de confiança que l’ajudés a atendre aquestes visites. A poc a poc, també vaig començar a fer treballs de recerca i restauració per a la Sagrada Família.
Com va ser la seva experiència amb Jordi Bonet?
Molt enriquidora. Vaig poder assistir a les millors explicacions sobre la Sagrada Família i vaig conèixer persones molt cultes. Treballar tan a prop d’ell i de la seva família va ser com viure dins de la història del projecte. Em va permetre conèixer directament tot el que existeix de Gaudí, perquè per trobar coses concretes havia de consultar molts arxius dispersos. Va ser una gran oportunitat que avui seria molt difícil de tenir. Vaig estar en el moment i el lloc adequats. Aleshores vaig saber que aquell era el meu lloc. Vaig sentir vocació i passió per la meva professió.
La recerca que va fer sobre Gaudí també es reflecteix en la seva tesi.
Sí, vaig descobrir que a l’Arxiu Diocesà hi havia moltes transcripcions que el secretari personal de Gaudí havia fet mentre l’arquitecte parlava. Textos que semblaven esperar a ser recuperats. Gaudí va escollir el seu secretari de manera conscient: volia que fos taquígraf perquè pogués anotar amb agilitat tot el que deia en veu alta. Gaudí es va adonar que, quan parlava, feia connexions interessants. En veu alta, ell mateix se sorprenia de la inspiració i de les idees que tenia. Va interpretar aquest fet com un do, una inspiració que no va voler guardar-se només per a ell, sinó compartir-la, deixar-ne un rastre perquè els altres poguessin entendre la seva obra. Crec que era un místic.
Com explicava Gaudí la Sagrada Família?
La seva explicació sempre començava per la nau central, tot i que encara no existia. La descripció era tan viva que semblava que ja hi fos. Parlava del soroll dels ocells, de la llum, dels pobres a l’entrada del temple… Veia la natura, les formes geomètriques, la fe i l’esperit com una sola cosa.
Gaudí sabia que la seva obra seria més llarga que la seva vida. Per això, per a ell era important transmetre la seva intenció als deixebles. Lluny de voler que copiessin el seu estil i el reproduïssin exactament, el que desitjava era transmetre una manera de fer, una actitud davant la creació.
També confiava molt en la tècnica i la tecnologia. Veia que en el seu temps ja s’havia avançat molt i sabia que encara s’avançaria més en les generacions futures. D’alguna manera, intuïa que la Sagrada Família —i, de fet, gairebé tots els seus projectes— s’acabarien després de la seva mort, amb l’ajuda dels avenços futurs. Aquesta confiança i aquesta fe formen part del seu llegat. La seva generositat es manifesta en el fet de deixar que els altres continuïn allò que ell havia pensat fer, sense por de perdre’n l’autoria.
Què és el que encara no hem entès de Gaudí?
Que no va ser sempre el mateix. Gaudí es va transformar, va evolucionar al llarg de la seva vida. I també va deixar la seva obra oberta perquè sabia que altres l’haurien de continuar, que moriria abans que la Sagrada Família fos acabada. Se sentia un col·laborador de Déu.
Gaudí era, però, un geni.
Sens dubte. Però era un geni humil, amb una relació molt profunda amb la fe i la creació. Aquest vessant humà i quotidià és poc conegut.
És sobre això que escriu al llibre que està a punt de presentar?
Exacte. Al llibre El meu Gaudí recullo testimonis de persones que van conèixer l’arquitecte des de diferents angles: amics, deixebles, treballadors, familiars, companys… Els he ordenat cronològicament, des de la seva infància fins a la seva mort. Hi ha fragments simpàtics i inesperats, com records d’infants o d’artesans, que mostren un Gaudí més proper, que acompanya qui vol estar al seu costat. No era un geni distant ni un artista egocèntric; al contrari, veia l’art com un do compartit.
Hi va haver persones amb qui Gaudí no es va entendre?
Sí, persones com Torres-García, un artista uruguaià que va treballar amb ell. Tot i no coincidir en tot, van mantenir una relació de respecte. Torres-García destacava que Gaudí pagava els artistes com a treballadors, amb un sou fix, perquè poguessin viure dignament. Per a Gaudí, això era essencial: donar dignitat a l’artista. I a tothom.
Es diu sovint que Gaudí defensava el valor comunitari i cristià. Com ho feia?
Gaudí entenia la fe com un valor compartit, no com una idea abstracta. El papa Francesc ho va explicar molt bé quan va dir: “No hem de viure per als pobres, sinó amb els pobres”. Gaudí això ho va copsar molt bé, i no només ho va copsar, sinó que ho va practicar. Per exemple, a la Sagrada Família hi havia espai i atenció per als pobres. Els oferia feina i fins i tot els facilitava un lloc perquè poguessin vendre objectes.
No deixava ningú sense feina, ni tan sols els qui ja eren grans i tenien poca força física. Els mantenia a l’obra i els feia sentir útils. Una de les tasques que els encomanava era portar aigua als qui treballaven de manera més activa. Dedicava temps a pensar com cadascú podia formar part de l’equip. Tenia una sensibilitat profunda per la dignitat de cada persona.
Però Gaudí també era conegut pel seu fort caràcter.
Sí, tenia temperament, i això ha quedat recollit en més d’un document. Els seus treballadors explicaven que, quan Gaudí s’enfadava, donava cops de puny a la taula; però quan encara estava més enfadat, abaixava la veu o fins i tot es quedava en silenci. I això volia dir que realment estava molt enfadat. Els obrers més propers coincidien que el pitjor moment era quan arribava aquest silenci: significava que hi havia molt foc contingut.
Abans hem dit que, en els seus temps universitaris a Milà, Gaudí no era gaire conegut. És prou valorat avui dia a escala internacional?
Sorprenentment, en l’àmbit intel·lectual sovint no se’l valora prou. Alguns crítics tendeixen a parlar-ne malament perquè això els dona notorietat. En canvi, el públic general —la gent que hi arriba sense prejudicis: turistes, ciutadans, infants, joves— queda fascinat davant la seva obra.
Com diu el cardenal Sistach, quan veu tots els grups de turistes que visiten la Sagrada Família admirats: “Entren com a turistes, surten com a pelegrins.”
Creu que el papa Lleó XIV vindrà a Barcelona amb motiu de la inauguració de la Torre de Jesús de la Sagrada Família?
Sincerament, crec que sí. Té una sensibilitat propera a la de Gaudí i entén la seva importància. A més, coincideixen dos motius: el centenari i la creu. Serà un moment rellevant per a Catalunya i per a l’Església.
Lucía Montobbio
Periodista i mediadora
@lucia_montobbio
