Col·lapse sanitari, escolar i dels recursos socials i del transport a Catalunya

En uns 25 anys, Catalunya ha passat de sis milions a vuit milions d’habitants, sobretot gràcies als migrants. Els recursos sanitaris, escolars, socials i de transport, però, més o menys són els mateixos que hi havia l’any 2000. Aquesta és una de les causes del col·lapse de tots aquests serveis.

En pateix les conseqüències tota la població, sobretot les capes populars i, en especial, les persones i famílies més necessitades, sense distinció de si són autòctones o nouvingudes.

El 47,3 % dels catalans declara tenir dificultats per arribar a final de mes. És l’última dada que dona l’Enquesta de Condicions de Vida del 2025, que, com cada any, ha fet pública l’Idescat en coordinació amb l’INE. La xifra suposa una lleu millora respecte al 2024, quan el percentatge era del 47,6 %.

Tot i així, gairebé un de cada deu catalans (9,2 %) assegura que arriba amb molta dificultat a cobrir les despeses mensuals. Aquesta dada és conseqüència, en part, d’un augment generalitzat de la pobresa a Catalunya, que ha augmentat 0,8 punts percentuals des del 2024 per situar-se en el 24,8 %. Així, pràcticament un de cada quatre catalans és pobre.

La ideologia o mite que s’ha estès des de fa temps i que “ha fet forat” en molta part de la població espanyola i dels seus polítics és que “Catalunya és rica”. Aquest mite segueix justificant que Catalunya “ha de ser molt solidària” amb les altres autonomies i que, per tant, cal seguir extraient-li més diners dels impostos.

Aquesta ideologia amaga una realitat i uns interessos. Oculta que els aparells de l’Estat i les seves classes dirigents necessiten una bona part dels impostos de tots els catalans i catalanes per subsistir.

El capitalisme és extractor. Domina i supedita el treball domèstic i les cures (feines sobretot realitzades per les dones). També extreu les matèries primeres de la natura depredant-la. Finalment, és extractor de les riqueses de les colònies del Sud.

Totes aquestes extraccions es donen en el capitalisme espanyol, però aquest té una peculiaritat: una altra extracció. És tota aquella part dels impostos pagats a Catalunya que no hi retornen. Alguns analistes d’això en diuen colonització de Catalunya, que perdura des de fa uns 300 anys.

És curiós que uns partits que tenen en les seves sigles el terme “socialista”, com el PSOE i el PSC, en bona part s’hagin empassat aquesta ideologia (“Catalunya és rica”) i l’hagin estesa.

El pensament, la utopia i l’anàlisi socialista, tradicionalment, parteixen de la divisió de classes socials i no de la divisió de territoris. I encara menys de l’enfrontament entre territoris en nom d’un nacionalisme conqueridor i de gran nació, com és el nacionalisme espanyol, al qual sovint dona la impressió que s’hi adhereixen el PSC i el PSOE.

Catalunya, com qualsevol país, està dins del sistema capitalista dominant al món. Per tant, és una societat de classes: hi ha classes dominants i classes dominades populars. Hi ha rics —molts d’ells defraudadors fiscals i vinculats a les elits espanyoles— i també hi ha pobres que sofreixen les conseqüències de tantes extraccions i de la manca de recursos.

Només cal fixar-se en les persones internes en centres penitenciaris, moltes de les quals, quan surten, van a parar al carrer; o en les persones que dormen al carrer, els habitatges indignes i precaris, els assentaments de tendes i el creixement, de nou, de barraques a Barcelona.

Per tant, si no s’han introduït prou recursos econòmics en els serveis socials, sanitaris i educatius i no s’ha fet el manteniment adequat de la xarxa de Renfe (i ara tampoc de les autopistes), és perquè hi ha frau fiscal —sobretot per una part de les classes adinerades catalanes i espanyoles— i perquè Catalunya no rep de l’Estat espanyol els diners dels impostos que li pertocarien.

Cada any, aproximadament, uns 22.000 milions d’euros dels impostos pagats a Catalunya no retornen al país.

El resultat final d’aquesta manca de recursos el notem especialment en les persones més vulnerables. Elles ens mostren les malalties i contradiccions del nostre sistema social. La seva situació i sofriment ens ajuden a analitzar i copsar, en la seva veritat dura, la capacitat mortífera del capitalisme.

No tenen altra sortida que acudir —si les coneixen— a les entitats socials que, amb professionals i voluntariat, acullen, atenen, acompanyen i ajuden; o bé caure en la xarxa de l’economia submergida de la droga i la delinqüència.

Hi ha tot un conjunt de “professionals” i “voluntaris”, més o menys mal pagats o fent tasques a canvi d’altres “feines” de més risc, que formen les màfies del submón.

El món del tràfic de drogues, dels “xanxullos”, de les colles —cada cop més significatives— de joves que no tenen res a perdre (sense els recursos socials i educatius necessaris, sense treball, amb moltes dificultats per trobar habitatge i emancipar-se, per tenir un projecte de vida…) són espais oberts, “purgatoris” o “quasi inferns”, sovint massa fàcils d’accedir-hi.

Si a un jove se li ofereix una identitat (encara que sigui la de drogoaddicte o delinqüent), un sentit de pertinença a un grup (colla, tribu urbana…), un espai comunicatiu (ben desenvolupat a les xarxes socials) i un projecte on desenvolupar i canalitzar les seves energies, té el que necessita.

Si la violència de joves —i no tan joves— creix en un país i, a més, aquesta s’incita a través de les xarxes socials, fàcilment es pot justificar l’entrada de lideratges molt autoritaris que vulguin (o diguin que volen) reprimir aquestes violències, que l’extrema dreta ja es cuida d’estimular.

Si no hi ha justícia, si no hi ha pa, treball, habitatge, sanitat, formació i cultura per a tothom, si no hi ha possibilitats de viure dignament per a tota la població, estan cantades les tensions i fins i tot les violències.

Aquestes violències poden justificar polítiques de mà dura. Si, a més, l’extrema dreta —que pot incitar a l’odi i exaltar la violència— també ofereix als joves identitat, sentit de grup, comunicació i un projecte, el cercle es tanca fatídicament.

La cua per rebre ajuda social reflecteix les dificultats creixents de moltes famílies

L’extrema dreta pot recollir el malestar social per portar-nos a més malestar social i no solucionar cap de les necessitats i problemes socials, sinó agreujar-los. Aquí rau també la crisi de la democràcia actual.

La cultura de pau es construeix amb justícia social, amb més democràcia i més participació. I la democràcia participativa es forja amb cultura de pau.

Les entitats socials que acullen, atenen, acompanyen i ajuden les persones i famílies excloses i empobrides tampoc tenen prou recursos. Sovint estan lligades a subvencions insuficients i que arriben tard.

A més, es troben “empresonades” en un laberint excessivament burocràtic. Algunes entitats ja han hagut de tancar i d’altres es troben també en risc de col·lapse.

Es vol acabar amb el teixit associatiu? Es vol acabar amb les entitats de la societat civil que fan un gran servei? Es vol tenallar l’oferta de formació, participació, mobilització, autoalliberament, valors, ètica, utopia i cultura tan necessàries?

Es vol un sistema social que només tingui mercat —que és el que mana— i una administració pública cada cop més llunyana de la població, més burocratitzada i més supeditada al mercat?

Es vol anular la societat civil i el tercer sector, que no substitueixen les administracions públiques, però que són sempre necessaris per a una societat lliure, justa i en pau?

Moltes de les entitats de la societat civil provenen o estan vinculades a creences espirituals, religioses o humanistes. Algunes hi segueixen vinculades en diferents graus i d’altres se n’han anat desvinculant amb el temps.

De fet, tota acció social té, de forma més o menys explícita, una motivació en alguna convicció espiritual, religiosa o ètica humanista.

En el tracte i l’acompanyament a les persones més necessitades està verificat que no n’hi ha prou amb donar aliment, diners, vestit o habitatge. Tampoc n’hi ha prou amb oferir formació o eines per viure.

El que sobretot cal és vincular la persona a una xarxa comunitària on socialitzar-se, dialogar i expressar amb sinceritat el que viu: penes i alegries, desigs, projectes, creences, pensaments i sentiments.

Quines realitats poden regalar gratuïtament una xarxa i uns valors comunitaris? Fonamentalment les grans savieses tradicionals de la humanitat: religions, espiritualitats i conviccions que donen sentit a la vida, utopia, horitzó i ètica.

Estem en una emergència climàtica, social i energètica, però també en una emergència ètica i espiritual que ens implica i ens convida a actuar.

Les persones que massa sovint marginem, que “fan nosa” o que es diu que “no són ningú”, que se senten aïllades i amb por, són les que ens esperonen a cercar alternatives socials al sistema imperant.

Són les que ens han de mobilitzar, juntament amb elles mateixes, per forjar una nova societat: una societat comunitària.

Ens empenyen a caminar cap a aquest horitzó, gràcies a les utopies provinents de les grans savieses que imaginen i estimen un futur d’igualtat, una comunitat d’iguals on tothom tingui i visqui segons les seves necessitats.

Quim Cervera i Duran
Excapellà, llicenciat en Teologia i Sociologia