Francesc, el Papa de la pau i la noviolència

Fa uns mesos va morir el papa de la pau, el jesuïta, el provincial, el bisbe auxiliar i arquebisbe de Buenos Aires, el cardenal Bergoglio, el primer pontífex llatinoamericà. Han estat dotze anys de pontificat molt complets, únics i extraordinaris, en els quals ha destacat per impulsar respostes extraordinàries a reptes pendents de l’Església i del món, com ara la reforma de la cúria, la recuperació del Concili Vaticà II, la novetat de la Sinodalitat o les encícliques sobre la fraternitat i la cura de la casa comuna. Però hi ha un àmbit en què Francesc ha anat incrementant la seva dedicació i el seu combat: la pau. Els papes de la pau comencen amb Benet XV i la seva encíclica Pacem Dei munus que demanava la fi de la Primera Guerra Mundial i oferia un sistema únic de mediació i arbitratge en conflictes internacionals després adoptat per Nacions Unides. Continuen amb Joan XXIII i la seva Pacem in Terris, així com amb la mediació en alguns conflictes greus de la Guerra Freda com la crisi dels míssils de Cuba que podria haver esclatat en una guerra nuclear de resultats imprevisibles. Pau VI va crear la Jornada Mundial de la Pau i va desenvolupar la Comissió Pontifícia de Justícia i Pau. I Joan Pau II va destacar per la seva contribució a la finalització de la Guerra Freda i la protesta contra les guerres del Golf i de l’Iraq, entre d’altres. Benet XVI va continuar amb missatges extraordinaris en les Jornades Mundials de la Pau cada 1 de gener, així com amb grans discursos en les recepcions amb els ambaixadors davant la Santa Seu i les seves proclames per la Pau en tots els viatges que va fer.

Amb aquest llarg segle de papes per la pau, Francesc ha estat clarament un home de pau. Amb el gest i amb la paraula, amb els viatges i amb els seus escrits o discursos, homilies i dedicatòries, Francesc ha combinat sempre el vincle entre la conversió interior i el compromís col·lectiu dels cristians vers la pau al món. A vegades, amb una denúncia ferma davant la violència del negoci de les armes o contra els postulats més neoliberals del capitalisme que els considerava genocides. Francesc va fomentar mediacions en conflictes, a vegades amb gestos potents com el bes de súplica als peus dels líders del Sudan del Sud demanant-los evitar la guerra. Durant els anys centrals del seu pontificat s’ha posicionat insistentment per la pau a Síria, i més recentment contra la guerra a Ucraïna o el genocidi a Gaza.

Francesc ha estat un papa eloqüent davant els reptes de la pau al món en diferents fronts: en els seus missatges compromesos a les Jornades Mundials de la Pau del primer de gener de cada any, així com en els discursos a Nacions Unides o a la Unió Europea, i també davant del Cos Diplomàtic present a la Santa Seu. D’altra banda, s’ha prodigat en diferents documents de gran importància, principalment les encícliques Laudato Sì i la Lumen Fidei en exhortacions apostòliques com Evangelii Gaudium i dos Motu Propios, així com en innombrables ocasions durant les Homilies de Santa Marta. Les seves múltiples sortides del Vaticà van ser destacables a diferents punts de Roma (presons, hospitals o centres d’acollida d’immigrants o d’indigents), però el més paradigmàtic van ser els seus viatges, seleccionant amb molta intenció totes les destinacions en funció dels grans reptes de pacificació. Les dues primeres sortides van ser a Lampedusa (Itàlia, 2013) i Lesbos (Grècia, 2016): en primer lloc, les grans perifèries en forma de dramàtics camps de refugiats. Però també escollí països en conflicte o postconflicte, on confirmar-los en la pau i la reconciliació, com ara Terra Santa, Corea del Sud, Albània, Turquia, Bòsnia, Grècia, Armènia, Mèxic, Colòmbia, Filipines, Timor Oriental, Indonèsia, Mongòlia, Sudan del Sud i el centre d’Àfrica, i finalment el país més devastat per una guerra: Iraq. Va realitzar intents els darrers anys de viatjar a Ucraïna (sempre desaconsellats per la complicada situació geopolítica, però també per les seves dificultats de mobilitat).

Al papa Francesc se li ha demanat en els darrers anys del seu pontificat, la publicació d’una encíclica sobre la noviolència, després de l’exitosa Laudato Sì relativa a la “pau verda”, però no va arribar a fer-ho mai. No obstant, va coronar la trajectòria pontifícia pacifista tan extraordinària amb un impuls gairebé pòstum, durant el darrer any de pontificat: la creació de l’Institut Catòlic per la Noviolència amb seu a Roma, donant resposta a la Iniciativa Catòlica per la Noviolència auspiciada per Pax Christi Internacional.

El papa Francesc ha viscut en un món i una època plena de conflictes, guerres, fams, terrorisme internacional, refugiats i víctimes de la misèria i la fam, solcant crisis econòmiques i polítiques corruptes que deixen de banda cada vegada a més víctimes indefenses i vulnerables fruit d’un sistema econòmic mortífer, una geopolítica mundial sovint perversa, que porta a l’enfrontament de cultures, religions i civilitzacions cada vegada amb més crispació i ferocitat. La consciència i la determinació del pontífex argentí en un moment històric com aquest sempre s’han situat del costat de la defensa de la justícia i els drets humans, la protecció del medi ambient i el treball per evitar el canvi climàtic i, en conclusió, en favor de la pau, de la concòrdia i de la reconciliació. Sempre ha insistit que cal esgotar tots els recursos legítims i no-bel·ligerants abans d’entrar a “la bogeria de la guerra”, i ha ofert en tot moment, amb valentia i determinació, l’alternativa del camí de la noviolència, la tasca pacificadora de la política i la diplomàcia, i la ingerència humanitària obligada en defensa dels més vulnerables davant les guerres.

Des de ben al començament del seu pontificat ja va ser candidat al Premi Nobel de la Pau, i no més tard fou guardonat amb el Premi Carlemany, reconeixement europeu assignat a personalitats que s’han distingit per les seves activitats en favor de la pau i la integració europea. Francesc, amb una biografia i una geografia tan diferents dels pontífexs precedents, comparteix amb ells no obstant carismes extraordinaris acumulats en la mateixa persona: l’esperit profètic de Joan XXIII, el discerniment prudent de Pau VI, el somriure franc de Joan Pau I i el zel missioner de Joan Pau II, a la vegada que la serenitat i la reflexió de Benet XVI. Tots ells, i de manera especial el mateix Francesc, han situat en el centre del cristianisme l’amor i la pau del Déu per al món. I ves per on que trobem en el papa Bergoglio la bondat deliciosa de Roncalli, la cordialitat pacient de Montini, el carisma i l’espiritualitat de Wojtyla, el primat de l’amor de Ratzinger i, finalment, la revolució de la misericòrdia de Déu de Bergoglio, inspirada en un home com Sant Francesc d’Assís, el lema del qual tota la vida fou “Pau i Bé”.

Xavier Garí de Barbarà
Doctor en Història Contemporània i professor d’Humanitats a la UIC
@XavierGari