Gaudí als ulls de Josep Pla

Pla ofereix una visió ponderada de Gaudí. D’una banda, l’elogia com un geni únic i visionari, capaç de revolucionar l’arquitectura i crear un estil propi. D’altra banda, critica alguns aspectes de la seva obra i personalitat.

S’acosta l’any Gaudí. El 10 de juny del 2026 commemorarem els cent anys de la mort del genial arquitecte. Molt probablement s’haurà ja culminat la torre de Jesucrist de la basílica de la Sagrada Família. Durant el proper curs se celebraran tota mena de congressos i simposis sobre l’obra de l’arquitecte de Déu. També està encaminat el procés de beatificació. Durant el 2025 ha estat ja reconegut com a venerable per la Santa Seu. S’han reconegut, doncs, les seves virtuts heroiques i tot sembla indicar que s’ha emprès el camí cap a la canonització.

Volem referir-nos, en aquest breu article, a la visió que tenia Josep Pla de l’arquitecte de Reus.

Josep Pla (1897-1981) aprofundeix en la figura d’Antoni Gaudí en l’assaig que li dedica a Homenots, obra en la qual retrata figures destacades de Catalunya. En aquest text, l’autor de Palafrugell combina elogis cap a l’originalitat de Gaudí amb observacions crítiques sobre la seva personalitat i obra.

Josep Pla descriu Antoni Gaudí com un geni solitari, algú que vivia completament immers en el seu món interior, desconnectat de les modes i tendències de la seva època. Destaca que Gaudí era un home profundament religiós i que aquesta espiritualitat era el motor central de la seva vida i obra.

Segons l’autor d’El quadern gris, Antoni Gaudí estava completament entregat a la seva fe catòlica i això el feia viure de manera austera, gairebé ascètica. Aquesta devoció és una clau fonamental per entendre la dedicació de l’arquitecte de Déu en la Sagrada Família, projecte en el qual veia no solament una obra arquitectònica, sinó com una expressió de la seva fe i un servei a Déu.

Antoni Gaudí entenia que l’obra que estava portant a terme era feta per a Déu i que, a la vegada, l’Altíssim sostenia cadascun dels moviments i de les decisions que s’hi prenien. No l’entenia com un projecte humà, sinó com un desideràtum de Déu. “Antoni Gaudí —escriu Josep Pla— era un cristià absolut, total i, per tant, era d’un conformisme providencialista, explícit i clar”.

L’epressió de l’escriptor empordanès, conformisme providencialista, fa pensar. Significa, en primer lloc, que Gaudí creia en la providència de Déu. Se li atribueix el següent pensament: “¿Qué hacer, decía frecuentemente, en los momentos de adversidad? ¿Dios lo quiere? No olvidemos que hay una Providencia que vela por nosotros. Hagamos por nuestra parte lo que podamos y dejemos todo lo demás en manos de Dios”.

Aquesta és una tesi nuclear en la teologia cristiana. Déu ha creat el món, s’hi ha revelat mitjançant diferents teofanies i, finalment, s’hi ha encarnat mitjançant el Fill, la Segona Persona de la Trinitat, però Déu no ha desaparegut de la història, no ha abandonat el seu llaç d’amor que el relliga amb la humanitat.

Un Déu provident és un Déu que vetlla, que està amatent a cadascuna de les seves criatures, que s’hi fa present de manera latent en el seu cor, que les estimula a orientar-se cap a la plenitud de la seva existència. Antoni Gaudí creia que, en la construcció de la Sagrada Família, tot era providencial, fins i tot, les penúries econòmiques i les dificultats de tot ordre que va haver d’afrontar en vida. Les va viure com una expressió de l’amor de Déu. 

Conformisme providencialista significa que la tasca d’un cristià és conformar-se a la Voluntat de Déu i això solament és possible si es nega a si mateix i renuncia al seu ego. Antoni Gaudí entenia la seva faceta com a arquitecte de la Sagrada Família com una manera de conformar-se a la voluntat de Déu, com una forma de servir-lo i de lloar-lo.

Se sentia un instrument que, posat en les mans de Déu, havia de donar vida a l’obra. Per això, deia que no tenia pressa en acabar-la, perquè el seu Amo era etern i, per tant, era conscient que seria l’obra de moltes generacions. 

Segons Josep Pla, aquesta religiositat l’allunyava del món real i dels problemes quotidians de la gent. Segons la seva opinió, Gaudí vivia en una mena de “torre d’ivori” espiritual, apartat del pragmatisme i de les necessitats socials del seu temps.

Els fets, però, desmenteixen aquesta observació de l’escriptor de Palafrugell, perquè Antoni Gaudí es va comprometre en diverses causes nobles del seu temps i en associacions culturals, socials i excursionistes. No era un misantrop, ni un ésser tancat en el seu món. Va tenir cura de la seva neboda i es va preocupar perquè els fills dels obrers que treballen a la Sagrada Família tinguessin una escola que fa finançar amb els seus propis recursos.

L’escriptor català es mostra ambivalent sobre l’estil artístic de Gaudí. D’una banda, l’elogia com una figura inimitable, un creador de formes completament noves que trencava amb tot l’establert en l’arquitectura del moment. L’arquitecte de Reus és descrit com un revolucionari que va tenir la capacitat d’inventar un llenguatge propi, caracteritzat per les seves formes ondulants, l’ús de la llum i els materials naturals.

Tanmateix Josep Pla també se sent incòmode amb el que considera un excés d’ornament i de fantasia en l’obra de Gaudí. Ell, com a escriptor d’estil sobri i directe, de vegades considera que el treball de Gaudí és massa recarregat i sobrecarregat de detalls.

Una de les observacions més positives que fa Pla és sobre la relació de Gaudí amb la natura. Pla admira com l’arquitecte va saber integrar elements naturals en la seva obra d’una manera única. Les formes orgàniques que Gaudí utilitzava, inspirades en les corbes i patrons de la natura, li semblen a Pla una de les facetes més interessants del seu treball. Segons el seu parer, Gaudí no tan sols imitava la natura, sinó que aconseguia transformar els elements naturals en una cosa completament nova i original.

Segons Pla, la capacitat de Gaudí de fusionar arquitectura i natura de manera tan harmònica és un dels aspectes que l’eleven com un creador excepcional.

L’escriptor també situa Gaudí en el context de Catalunya, subratllant la seva forta connexió amb la terra i la cultura catalana. Malgrat la seva universalitat, Gaudí estava profundament arrelat en el seu entorn, una cosa que Pla valora. Gaudí encarnava, per a Pla, l’esperit català en la seva capacitat de treball, en la seva constància i en el seu esforç per superar l’adversitat.

Finalment, Pla valora Gaudí com una figura històrica de primer ordre. Tot i que personalment té certes reserves sobre l’estil arquitectònic de Gaudí, no deixa d’assenyalar la seva importància i el seu impacte en la història de l’arquitectura mundial. Per a Josep Pla, Gaudí és un d’aquests homenots que han definit no només l’arquitectura, sinó també la identitat cultural de Catalunya.

En conclusió, Josep Pla ofereix una visió ponderada de Gaudí a Homenots. D’una banda, l’elogia com un geni únic i visionari, capaç de revolucionar l’arquitectura i crear un estil propi. D’altra banda, critica alguns aspectes de la seva obra i personalitat, especialment la seva inclinació cap a l’excés decoratiu que, a parer seu, l’allunyen de les preocupacions terrenals i pràctiques.

Francesc Torralba
Professor universitari, filòsof i teòleg
@f_torralba