Menu
23 d'octubre de 2025
Per a la comunitat sikh, famosa per no tallar-se els cabells i per portar turbants de colors vius, i present com a tropes de xoc britàniques durant les dues Guerres Mundials, la divisió per castes és una aberració contra l’ésser humà i, sobretot, contra la igualtat que promou la paraula de Déu. I a l’Índia, tret d’algunes excepcions, qui neix dins d’una casta tindrà una vida d’acord amb aquesta i difícilment ascendirà socialment. Al capdamunt del sistema hi ha els bramans i a l’últim esglaó, castes com els dalits.
Jeevan Singh, nascut el 1972, alt, de pell morena i amb turbant, pertany a la comunitat dalit, coneguda com a “intocable”, i és una d’aquelles persones que ha superat els obstacles del sistema: va poder estudiar Dret i, després de defensar les minories i les víctimes de la tortura a Tamil Nadu, es va convertir en membre del Tribunal Suprem de l’Índia l’any 2020.
“En els darrers 2.000 anys, la ideologia bramànica no ha permès que la majoria de persones obtinguin educació. Aquesta ideologia ha vingut de fora, d’estrangers com els aris, amb una agenda clara per governar aquest país”, subratlla Jeevan.
“En la filosofia de l’hinduisme, les mateixes famílies mantenen el poder. El sistema hindú va prohibir a la gent l’educació, l’accés a la terra, la possibilitat de fer negocis. Ens tractaven com a esclaus”, lamenta.
A l’Índia, els dalits viuen vides paral·leles i no interactuen amb les castes altes: no visiten llars de persones benestants ni van a restaurants o llocs d’oci elitistes. No poden, perquè les barreres físiques i mentals no els ho permeten, igual que tampoc poden tenir un gos mascle, per si procrea amb una gossa d’una casta alta. Fins a aquest punt arriba la discriminació.
Per això, Jeevan és una contradicció dins el mateix sistema, i el seu ascens s’explica per les missions cristianes: el seu pare, que es va inscriure en una escola cristiana, va ser la primera persona que va acabar estudis superiors al districte de Tuticorin, en una regió rural de l’estat de Tamil Nadu. Matemàtic de formació, es va sentir respectat pels gestos d’amabilitat de la gent i va deixar enrere els sentiments d’inferioritat amb què encara carreguen molts dalits.
Jeevan, que es va criar observant aquests canvis, recorda que al seu pare “li feia sentir orgullós que persones d’altres castes el visitessin”.
“Va començar a obrir-se a la gent i, com que es va sentir respectat i acceptat, es va convertir al cristianisme”, afegeix.
A l’Índia, el 71% dels cristians pertanyen a la comunitat dalit. Jeevan va néixer hindú, es va convertir al cristianisme i, des del 2021, segueix el credo sikh. La seva darrera conversió va començar amb un acostament l’any 2014 al gurú Osho, que als Estats Units va establir una secta tan mediàtica que Netflix li ha dedicat una sèrie. Posteriorment, va conèixer el sikhisme.
Va necessitar temps per convertir-se, va llegir llibres que el van marcar, com Captivating the Simple-Hearted, fins que va entendre un credo que, assegura, promou la igualtat.
“El sistema de castes encara preval i també ha influït el cristianisme. La gent volia fugir del sistema de castes i es va passar al cristianisme, però ara hi ha persones que denuncien que les castes també hi són presents”, subratlla Jeevan, la família del qual encara és cristiana: la seva dona, els seus dos fills i els seus quatre germans.
En la immensitat de l’Índia, al nord empobrit encara cala el discurs interreligiós, i per tant és més gran la prevalença i penetració del sistema de castes. En canvi, al sud, on els nivells educatius són més elevats, les disputes socials se centren a abolir les castes i aconseguir drets regionals que, per exemple, permetin protegir les llengües locals davant l’auge de l’hindi. Tamil Nadu és una d’aquestes regions.
“La religió hindú porta la ideologia bramànica i intenta imposar-la a la resta de la societat, igual que fa amb la llengua hindi per sobre de la tàmil. Nosaltres ens oposem al panhinduisme, encara que a Tamil Nadu siguem majoritàriament hindús”, apunta Jeevan, que promou culturalment el sikhisme i va fundar el partit anticasta i prosikh Bahujan Dravida Party.
El credo sikh va sorgir al segle XV i es va estendre sobretot al Punjab, tot i que avui dia es poden trobar seguidors per tota l’Índia i també a parts del Pakistan. El sikhisme creu en un Déu omnipresent, que, igual com a l’islam, és impossible de representar. Durant més de dos segles, els gurús van ser els seus representants a la Terra: Gurú Nanak va ser el primer i Gurú Gobind Singh, el desè i últim, va posar fi a l’era dels gurús per llegar tota la saviesa sikh l’any 1708 en el llibre sagrat Gurú Granth Sahib.
Al sikhisme hi ha codis de conducta i maneres de mostrar la identitat. El més conegut és el que inclou les cinc “K”, que es reflecteixen en peces de roba i complements que els sikhs porten en el seu dia a dia:
Com en tota religió, hi ha prohibicions: no es pot fumar, beure alcohol ni tallar-se els cabells. També hi ha interpretacions diferents sobre alguns temes: alguns fidels consideren que menjar carn només és acceptable en circumstàncies de necessitat extrema i que, en qualsevol cas, l’animal ha d’haver estat sacrificat d’una manera indolora, és a dir, contrària al sistema halaldels musulmans.
Des de l’aparició del sikhisme, l’hinduisme ha mostrat desconfiança i ha intentat frenar-ne l’auge social.
“Veiem Déu en cada persona. Tots som iguals, tots som germans”, explica el sikh Satbir Singh, al costat de la seva dona Avnit i una parella amiga de tota la vida, Gurpreet i Baljit.
“Quan va sorgir la filosofia de Gurú Nanak, qui més por tenia era la casta braman, que no s’alineava amb la paraula de Déu. Avui dia, els bramans dominen la ment dels hindús”, afegeix.
Al saló de casa seva a Nova Delhi, Gurpreet explica que els bramans i els britànics es van aliar per intentar dividir el regne sikh (1799–1849), la capital del qual era la ciutat pakistanesa de Lahore. Per aconseguir-ho, des del mateix naixement del sikhisme, van utilitzar diverses estratègies. Una d’elles va ser introduir dubtes teològics mitjançant llibres que dilueixen les diferències entre l’hinduisme i el sikhisme. El cas més polèmic i representatiu és el del Dasam Granth, un llibre oníric que suposadament va ser redactat pel Gurú Gobind Singh i en el qual, segons denuncien, hi ha contradiccions amb el Gurú Granth Sahib.
“L’aparició del Dasam Granth va ser una de les conspiracions per trencar la nostra fe i dividir-nos. Ho van fer en nom del Gurú Gobind amb l’objectiu de destruir la seva figura, fent veure que seguia deïtats, tal com fan els hindús. En aquella època, molta gent hindú del nord de l’Índia començava a unir-se al sikhisme”, recorda Gurpreet.
“L’altre llibre diu que Déu té cos, que sagna, i això contradiu el Gurú Granth Sahib, que diu que Déu no té cos, que no ha nascut a la Terra”, apunta Satbir.
Khushhal Singh, secretari general del Kendri Sri Gurú Singh Sahba, una organització que difon la filosofia i la cultura sikh —tal com ho va fer fa 150 anys el moviment Singh Sahba—, es mostra contundent:
“Podem llegir-lo com una obra literària o poètica, però no va ser escrit pel Gurú Gobind Singh. La seva autoria és discutida. L’Estat indi el va promoure per sotmetre el sikhisme a l’hinduisme, per fer veure que som una secta hindú”.
A Chandigarh, una ciutat que dos estats indis es disputen des de la mateixa independència de l’Índia el 1947, Khushhal és amb tres professors. Un d’ells explica que “el debat existeix des de la mateixa aparició del llibre”. I subratlla:
“Amb el Dasam Granth, poden afirmar més fàcilment que som part de l’hinduisme. Fora del Punjab, on hi ha menys sikhs, els fidels acaben celebrant el Dasam Granth”.
Les autoritats índies, que controlen les principals entitats religioses i polítiques sikhs, pretenen erosionar o diluir la identitat d’aquesta comunitat. A més del Dasam Granth, l’Índia promou sectes com la nirankari, que qüestiona la fi de la línia de successió dels gurús afirmant que n’hi ha de nous, i estipula a la Constitució que el budisme i el sikhisme són sectes de l’hinduisme.
Òbviament, el poble sikh ho rebutja. Alguns, com l’expressiu Jeevan, fins i tot s’irriten, i aquest sikh apunta una diferència essencial:
“La nostra filosofia parla d’igualtat, mentre que l’hinduisme és tot el contrari. Com vols que siguem hindús! La paraula ‘igualtat’ és la pitjor que pot escoltar un braman. De fet, el sikhisme és el campió de la igualtat”.
Miguel Fernández Ibáñez
Periodista
@MFIjournalist
Setembre / Octubre de 2025
