Quan vaig ‘posar una pica a Flandes’

La memòria és selectiva i, per tant, pèrfida. Quan vaig fer la meva tesi doctoral no tenia cap feina ni beca de cap tipus. Em finançava ajudant al meu pare a pintar pisos. Aquell va ser, per tant, un temps d’inseguretat i d’incertesa.  I això és cert, encara que no tota la veritat. Per això els meus records prefereixen centrar-se en la dimensió èpica del que va ser, sens dubte, una de les grans aventures de la meva vida.

Un cop em van dir que una tesi era formació i no una experiència vital. Això, a banda de ser una estupidesa, demostra una fràgil comprensió del que suposa el treball intel·lectual. Es pot excusar el disbarat en una persona qualsevol; no tant en una militant d’esquerres súper compromesa. Tot i que, pensant-ho bé, tal vegada la culpa no va ser del tot seva. La lògica de la militància i del coneixement són distintes i, en ocasions, enfrontades. A una li importa la causa; a l’altra, la simple veritat.

Vaig fer la meva tesi sobre la JOC (Juventut Obrera Cristiana) perquè aleshores jo era militant d’aquell moviment, en la federació de Besòs-La Pau, i em va semblar lògic unir aquell aspecte de vida amb el meu treball acadèmic. No imaginava en aquell moment la sorpresa que m’emportaria. Imbuït de certa memòria històrica, imaginava a Cardijn, el sacerdot belga fundador, com una espècie de revolucionari, un teòleg de l’alliberament abans de la teologia de l’alliberament. La documentació dels anys 20, com el Manual de la JOC, em va baixar brutalment a la realitat. Aquella era una organització ben diferent de la que jo coneixia, amb el seu conservadorisme moral, el seu paternalisme cap a les noies i el seu anticomunisme. Tenia elements renovadors, com el seu obrerisme, però també d’altres que se situaven en una llarga tradició catòlica.

Sempre vaig tenir clar que, entre les meves idees preconcebudes i els documents, havien de prevaldre els documents. Així que vaig escriure una història intentant reflectir fidelment tot el que havia descobert, sense confondre el desig amb la realitat.

Ara, en el moment d’escriure aquestes línies, la JOC celebra a Montserrat el seus cent anys d’història. Els joves, per la naturalesa de les coses, tendeixen a creure que el món va començar amb ells i que el nostre passat només són historietes. Això no obstant, la memòria se m’escapa amb nostàlgia, un cop més, a aquell temps heroic en què tenia vint-i-sis anys i estava disposat a remoure el món per descobrir allò que ningú més sabia. Així que, per exemple, vaig marxar a Brussel·les en autobús. Mai oblidaré aquell trajecte matador de divuit hores. Després faria viatges molt més llargs en kilòmetres, però mai en temps.

A la capital belga, em van acollir els sacerdots que feien de consiliaris per a la JOCI (Joventut Obrera Cristiana Internacional). Em van fer un gran favor perquè així no vaig haver de pagar per l’allotjament. El barri on vivíem tenia un tret molt peculiar: hi havia establiments on noies atractives s’oferien als clients en els aparadors. Em trobava immers en una comunitat cristiana molt sensible a la situació dels més necessitats. Els vaig acompanyar una mitjanit a la qual van sortir a ajudar els captaires.

Conèixer la JOCI era conèixer, per dir-ho així, als altres. Jo venia d’una JOC que pertanyia a la CIJOC (Coordinadora Internacional de la JOC), constituïda arran de la divisió internacional de mitjans dels vuitanta. A la nostra “memòria” històrica, la JOCI era el fruit d’una escissió, però la meva investigació em va demostrar el contrari: els escicionistes havíem estat nosaltres, protagonistes d’un cop d’Estat amb el recolzament dels bisbes.

No va ser l’únic cas en el qual l’evidència documental qüestionava la veritat rebuda. A l’arxiu de la JOC valona vaig consultar un exemplar de la tesi de Marc Walckiers sobre la joventut de Cardijn. Imaginin-se la meva sorpresa —els meus ulls es van posar com a plats— quan vaig trobar el testimoniatge de Charles, el germà del protagonista. La seva família no era obrera. El seu pare tenia una botiga de carbó, que és una cosa distinta a baixar a la mina. Tot això contradeia obertament una versió dels fets que encara avui es repeteix sense crítica.

Vaig tenir també el privilegi de conèixer a Jacques Meert, el primer secretari de la JOC belga, un ancià encantador de 96 anys. En la paret tenia una imatge amb els seus dos col·legues del trio dirigent: el president Fernand Tonnet i el tresorer Paul Garcet, tots dos morts en el camp de Dachau durant la Segona Guerra Mundial. Quan li vaig preguntar per què la imatge estava incompleta, ja que faltava ell, em va respondre amb vivor: “Perquè jo estic viu!”. Per descomptat, li vaig fer signar un exemplar de la biografia de Cardijn que va escriure al costat de Marguerite Fiévez. Encara guardo el llibre com una de les relíquies més preuades de la meva biblioteca.

Aquella aventura a Bèlgica va tenir conseqüències que arriben fins a l’actualitat. Em van dir que a l’arxiu de la JOCI es desaven documents que evidenciaven que Joan XXIII no era tan progressista com tots ens imaginem. No vaig preguntar, perquè era allí per investigar la JOC catalana i no em va semblar oportú apartar-me del guió, però el cas és que des de llavors he intentat imaginar el que dirien aquells papers.

Encara que no van ser bons temps, recordo la meva tesi amb enyorança. Si m’hagués dedicat a un altre tema, tal vegada la meva carrera com a historiador hauria estat distinta i millor. No importa. Puc dir, amb Édith Piaf, que je ne regrette rien. No em penedeixo de res. Encara avui, quan rellegeixo el meu propi treball, sento un legítim orgull. Això val més que qualsevol altra cosa, que els diners o els títols. Cap dels llibres que he escrit després se li pot comparar. Aquella experiència em va formar com a historiador i em va aportar un sentit d’identitat. Si em considero especialista en algun àmbit del coneixement, aquest és la història de la JOC.

Francisco Martínez Hoyos
Historiador i escriptor
@FranciscoMartn1