Arcadi Oliveres, la paraula (i l’acció) plena d’esperança

De com prendre partit en un planeta ple d’injustícies i aprendre que un altre món és (o hauria de ser) possible i més necessari que mai. Amb aquestes premisses vam créixer moltes de les persones que vam tenir la sort d’escoltar i conèixer l’enyorat Arcadi Oliveres, l’economista pacifista i anticapitalista, compromès en totes les causes que dibuixen un món més humà i amable. El seu llegat, cinc anys després de la seva mort, perdura i ens esperona a continuar empenyent per construir espais i llocs, lliures de violències i injustícies.

Amb la seva marxa, l’Arcadi ens va deixar un gran buit però a la vegada una gran herència: aquella paraula que utilitzava per teixir un discurs pedagògic de com funciona (o mal funciona) aquest món, amb les seves incomptables xerrades -ja fos una sessió inaugural d’una universitat o una reunió de veïns en un poble perdut. Un discurs ple d’estadístiques, evidències i reflexions que conjugaven la crítica cap al sistema capitalista en què estem immersos amb un conjunt de propostes i alternatives per fer-hi front. Noms i cognoms de banquers, governants, empresaris o monarques amb obscures relacions apareixien a les seves xerrades, i on hi afegia els seus oxímorons («foc amic» era un dels seus preferits) per assenyalar els culpables de tantes crisis i de totes les misèries d’un món a tocar de l’abisme. Desajustos, desigualtats… però, també, i sobretot, propostes de millora. I ell, sempre amb aquesta intel·ligència, bondat i bonhomia amb què posava en pràctica tot allò que defensava. I és que defensava allò que estimava. L’amor a la humanitat.

L’Arcadi feia molts anys, ja des dels anys setanta i vuitanta, que ens explicava moltes coses. «Sabeu que la despesa mundial militar anual és 40 vegades superior als diners necessaris per erradicar la fam al mon?», o que «les 16 grans fortunes del planeta acaparen la meitat de la renda de tota la humanitat?», i fins i tot que «ens caldrien tres planetes si tothom volgués viure com la mitjana d’una persona europea?». Fam, guerres, desigualtats, canvi climàtic… va ser un pioner en la denúncia de tot plegat i amb les eines per poder-hi fer front: «cada dia, amb les nostres accions, allà on comprem, el banc on deixem els diners… som responsables del que va passant». I així vam créixer moltes persones des del primer dia que vam escoltar alguna de les seves xerrades i vam obrir els ulls i vam prendre partit i vam decidir que sí, que cal fer molta feina, amb constància i perseverança, tal com feia ens ensenyava, i amb optimisme, per canviar aquest món.

Als 17 anys escoltava la seva primera xerrada. I als vint-i-llargs li proposava de fer el primer llibre que recollís el seu pensament. «Però jo no tinc temps d’escriure, faig tantes classes i xerrades, que no puc», em va dir. I vam idear el mètode: jo li gravava el seu discurs i el transformava en capítols de llibre. Vam començar amb Contra la fam i la guerra. I semblava que havia de ser el primer i únic. Però el món estava tan revoltat que en van venir set més, sobre la crisi, sobre les utopies, sobre el 15-M, sobre les revoltes que anaven i venien… des de Un altre món, fins a Aturem la crisi, Diguem prou o Paraules d’Arcadi... i així vam travar una gran amistat… i sobretot vam poder escampar un discurs, amè, proper, senzill que parlava de nosaltres, i de tot aquell altre món, per fer, per construir, per esdevenir. Un món on denunciar tot el que passa i on construir alternatives necessàries i possibles.

Avui, amb més conflictes que mai oberts arreu del món, amb una deriva del pensament d’extrema dreta i de l’alça dels feixismes, ens cal més que mai l’esperit «arcadista». Aquell que des de la humilitat, la constància i les petites accions ens fa creure en una humanitat possible i sobretot en aquella esperança que no podem perdre i que és motor per seguir avançant.  No, no la podem deixar. Per no deixar-te a tu, Arcadi. Amic de la terra i de les persones. Un radical a favor de la vida. I et seguim!

Mar Valldeoriola Picanyol
Periodista i editora